Webs útils:
Molta
informació: http://www.xtec.cat/~meixarc3/Poesia/Webs_poesia.htm
Moltes
poesies: http://www.poesia.cat/tus_poemas/visualizador_poetas.php
Antologia
comentada:
VORA LA MAR , Jacint Verdaguer
Al cim
d'un promontori que domina
les ones de la mar,
quan l'astre rei cap a ponent declina
me'n pujo a meditar.
les ones de la mar,
quan l'astre rei cap a ponent declina
me'n pujo a meditar.
Amb la
claror d'aqueixa llàntia encesa
contemplo mon no-res;
contemplo el mar i el cel, i llur grandesa
m'aixafa com un pes.
contemplo mon no-res;
contemplo el mar i el cel, i llur grandesa
m'aixafa com un pes.
Eixes
ones, mirall de les estrelles,
me guarden tants records,
que em plau reveure tot sovint en elles
mos somnis que són morts.
me guarden tants records,
que em plau reveure tot sovint en elles
mos somnis que són morts.
Aixequí
tants castells en eixes ribes
que m'ha aterrat lo vent,
amb ses torres i cúpules altives
de vori, d'or i argent:
que m'ha aterrat lo vent,
amb ses torres i cúpules altives
de vori, d'or i argent:
poemes,
ai!, que foren una estona
joguina d'infantons,
petxines que un instant surten de l'ona
per retornar al fons:
joguina d'infantons,
petxines que un instant surten de l'ona
per retornar al fons:
vaixells
que amb veles i aparell s'ensorren
en un matí de maig,
illetes d'or que naixen i s'esborren
del sol al primer raig:
en un matí de maig,
illetes d'or que naixen i s'esborren
del sol al primer raig:
idees
que m'acurcen l'existència
duent-se'n ma escalfor,
com rufagada que s'endú amb l'essència
l'esmusteïda flor.
duent-se'n ma escalfor,
com rufagada que s'endú amb l'essència
l'esmusteïda flor.
A la
vida o al cor quelcom li prenen
les ones que se'n van;
si no tinc res, les ones que ara vénen
dieu-me què voldran?
les ones que se'n van;
si no tinc res, les ones que ara vénen
dieu-me què voldran?
Amb les
del mar o amb les del temps un dia
tinc de rodar al fons;
¿per què, per què, enganyosa poesia,
m'ensenyes de fer mons?
tinc de rodar al fons;
¿per què, per què, enganyosa poesia,
m'ensenyes de fer mons?
Per què
escriure més versos en l'arena?
Platja del mar dels cels,
¿quan serà que en ta pàgina serena
los escriuré amb estels?
Platja del mar dels cels,
¿quan serà que en ta pàgina serena
los escriuré amb estels?
Flors de calvari (1895)
LO PI DE FORMENTOR, Miquel Costa i Llobera
Mon cor
estima un arbre! Més vell que l'olivera
més poderós que el roure, més verd que el taronger,
conserva de ses fulles l'eterna primavera
i lluita amb les ventades que atupen la ribera,
més poderós que el roure, més verd que el taronger,
conserva de ses fulles l'eterna primavera
i lluita amb les ventades que atupen la ribera,
Com un gegant guerrer.
No
guaita per ses fulles la flor enamorada;
no va la fontanella ses ombres a besar;
mes Déu ungí d'aroma sa testa consagrada
i li donà per terra l'esquerpa serralada,
no va la fontanella ses ombres a besar;
mes Déu ungí d'aroma sa testa consagrada
i li donà per terra l'esquerpa serralada,
per font la immensa mar.
Quan
lluny, damunt les ones, reneix la llum divina,
no canta per ses branques l'aucell que encaptivam;
el crit sublim escolta de l'àguila marina
o del voltor qui puja sent l'ala gegantina
no canta per ses branques l'aucell que encaptivam;
el crit sublim escolta de l'àguila marina
o del voltor qui puja sent l'ala gegantina
remoure son fullam.
Del llim d'aquesta
terra sa vida no sustenta;
revincla per les roques sa poderosa rel;
té pluges i rosades i vents i llum ardenta,
i, com un vell profeta, rep vida i s'alimenta
revincla per les roques sa poderosa rel;
té pluges i rosades i vents i llum ardenta,
i, com un vell profeta, rep vida i s'alimenta
de les amors del cel.
Arbre
sublim! del geni n'és ell la viva imatge;
domina les muntanyes i aguaita l'infinit;
per ell la terra és dura, mes besa son ramatge
el cel que l'enamora, i té el llamp i l'oratge
domina les muntanyes i aguaita l'infinit;
per ell la terra és dura, mes besa son ramatge
el cel que l'enamora, i té el llamp i l'oratge
per glòria i per delit.
Oh sí:
que quan a lloure bramulen les ventades
i sembla entre l'escuma que tombi el seu penyal,
llavors ell riu i canta més fort que les onades
i, vencedor, espolsa damunt les nuvolades
i sembla entre l'escuma que tombi el seu penyal,
llavors ell riu i canta més fort que les onades
i, vencedor, espolsa damunt les nuvolades
sa caballera real.
Arbre
mon cor t'enveja. Sobre la terra impura,
com a penyora santa duré jo el teu record.
Lluitar constant i vèncer, regnar sobre l'altura
i alimentar-se i viure de cel i de llum pura...
com a penyora santa duré jo el teu record.
Lluitar constant i vèncer, regnar sobre l'altura
i alimentar-se i viure de cel i de llum pura...
Oh vida! oh noble sort!
Amunt
ànima forta! Traspassa la boirada
i arrela dins l'altura com l'arbre dels penyals.
Veuràs caure a tes plantes la mar del món irada,
i tes cançons tranquil·les aniran per la ventada
i arrela dins l'altura com l'arbre dels penyals.
Veuràs caure a tes plantes la mar del món irada,
i tes cançons tranquil·les aniran per la ventada
Poesies (1885)
Topant
de cap en una i altra soca,
avançant d'esma pel camí de l'aigua,
se'n ve la vaca tota sola. És cega.
D'un cop de roc llançat amb massa traça,
el vailet va buidar-li un ull, i en l'altre
se li ha posat un tel: la vaca és cega.
Ve a abeurar-se a la font com ans solia,
mes no amb el posat ferm d'altres vegades
ni amb ses companyes, no: ve tota sola.
Ses companyes, pels cingles, per les comes,
pel silenci dels prats i en la ribera,
fan dringar l'esquellot mentre pasturen
l'herba fresca a l'atzar... Ella cauria.
Topa de morro en l'esmolada pica
i recula afrontada... Però torna,
i abaixa el cap a l'aigua, i beu calmosa.
Beu poc, sens gaire set. Després aixeca
al cel, enorme, l'embanyada testa
amb un gran gesto tràgic; parpelleja
damunt les mortes nines, i se'n torna
orfe de llum sota el sol que crema,
vacil·lant pels camins inoblidables,
brandant llànguidament la llarga cua.
avançant d'esma pel camí de l'aigua,
se'n ve la vaca tota sola. És cega.
D'un cop de roc llançat amb massa traça,
el vailet va buidar-li un ull, i en l'altre
se li ha posat un tel: la vaca és cega.
Ve a abeurar-se a la font com ans solia,
mes no amb el posat ferm d'altres vegades
ni amb ses companyes, no: ve tota sola.
Ses companyes, pels cingles, per les comes,
pel silenci dels prats i en la ribera,
fan dringar l'esquellot mentre pasturen
l'herba fresca a l'atzar... Ella cauria.
Topa de morro en l'esmolada pica
i recula afrontada... Però torna,
i abaixa el cap a l'aigua, i beu calmosa.
Beu poc, sens gaire set. Després aixeca
al cel, enorme, l'embanyada testa
amb un gran gesto tràgic; parpelleja
damunt les mortes nines, i se'n torna
orfe de llum sota el sol que crema,
vacil·lant pels camins inoblidables,
brandant llànguidament la llarga cua.
Poesies (1895)
ODA A ESPANYA, Joan Maragall
Escolta,
Espanya, la veu d’un fill
que et parla en llengua no castellana;
parlo en la llengua que m’ha donat
la terra aspra;
que et parla en llengua no castellana;
parlo en la llengua que m’ha donat
la terra aspra;
en aquesta
llengua pocs t’han parlat;
en l’altra, massa.
en l’altra, massa.
T’han
parlat massa dels saguntins
i dels qui per la pàtria moren;
les teves glòries i els teus records,
records i glòries només de morts:
has viscut trista.
i dels qui per la pàtria moren;
les teves glòries i els teus records,
records i glòries només de morts:
has viscut trista.
Jo vull
parlar-te molt altrament.
Per què vessar la sang inútil?
Dins de les venes vida és la sang,
vida pels d’ara i pels que vindran;
vessada, és morta.
Per què vessar la sang inútil?
Dins de les venes vida és la sang,
vida pels d’ara i pels que vindran;
vessada, és morta.
Massa
pensaves en ton honor
i massa poc en el teu viure:
tràgica duies a mort els fills,
te satisfeies d’honres mortals
i eren tes festes els funerals,
oh trista Espanya!
i massa poc en el teu viure:
tràgica duies a mort els fills,
te satisfeies d’honres mortals
i eren tes festes els funerals,
oh trista Espanya!
Jo he
vist els barcos marxar replens
dels fills que duies a que morissin:
somrients marxaven cap a l’atzar;
i tu cantaves vora del mar
com una folla.
dels fills que duies a que morissin:
somrients marxaven cap a l’atzar;
i tu cantaves vora del mar
com una folla.
On són
els barcos? On són els fills?
Pregunta-ho al Ponent i a l’ona brava:
tot ho perderes, no tens ningú.
Espanya, Espanya, retorna en tu,
arrenca el plor de mare!
Pregunta-ho al Ponent i a l’ona brava:
tot ho perderes, no tens ningú.
Espanya, Espanya, retorna en tu,
arrenca el plor de mare!
Salva’t,
oh!, salva’t de tant de mal;
que el plor et torni feconda, alegre i viva;
pensa en la vida que tens entorn:
aixeca el front,
somriu als set colors que hi ha en els núvols.
que el plor et torni feconda, alegre i viva;
pensa en la vida que tens entorn:
aixeca el front,
somriu als set colors que hi ha en els núvols.
On ets,
Espanya? No et veig enlloc.
No sents la meva veu atronadora?
No entens aquesta llengua que et parla entre perills?
Has desaprès d’entendre an els teus fills?
Adéu, Espanya!
No sents la meva veu atronadora?
No entens aquesta llengua que et parla entre perills?
Has desaprès d’entendre an els teus fills?
Adéu, Espanya!
Visions i cants (1900)
com una aranya d'art subtil,
buida que buida sa filosa,
de nostra vida treu el fil.
Com una parca bé cavil·la
teixint la tela del demà
Girant l'ullada cap enrere
guaita les ombres de l'avior,
i de la nova primavera
sap on s'amaga la llavor.
Sap que la soca més s'enfila
com més endins pot arrelar
Bellugant l’aspi, el fil cabdella,
i de la
pàtria la visió
fa
bategar son cor de vella
sota la
sarja del gipó.
Dins la
profunda nit tranquil·la,
destria
l’auba qui vendrà.
De
tradicions i d’esperances
tix la
senyera del jovent
com qui fa un vel de nuviances
amb cabelleres d'or i d'argent
com qui fa un vel de nuviances
amb cabelleres d'or i d'argent
de la
infantesa que s'enfila
de la vellúria que se'n va.
La Balanguera fila, fila,
la Balanguera
filarà.
de la vellúria que se'n va.
La Balanguera fila, fila,
Cap al tard (1909)
BÈLGICA, Josep Carner
Si
fossin el meu fat les terres estrangeres,
m’agradaria fer-me vell en un país
on es filtrés la llum, grisa i groga, en somrís,
i hi hagués prades amb ulls d’aigua i amb voreres
guarnides d’arços, d’oms i de pereres;
viure quiet, no mai assenyalat,
en una nació de bones gents plegades,
com cor vora de cor ciutat vora ciutat,
i carrers i fanals avançant per les prades.
I cel i núvol, manyacs o cruels,
restarien captius en canals d’aigua trèmuls,
tota desig d’emmirallar els estels.
m’agradaria fer-me vell en un país
on es filtrés la llum, grisa i groga, en somrís,
i hi hagués prades amb ulls d’aigua i amb voreres
guarnides d’arços, d’oms i de pereres;
viure quiet, no mai assenyalat,
en una nació de bones gents plegades,
com cor vora de cor ciutat vora ciutat,
i carrers i fanals avançant per les prades.
I cel i núvol, manyacs o cruels,
restarien captius en canals d’aigua trèmuls,
tota desig d’emmirallar els estels.
M’agradaria
fer-me vell dins una
ciutat amb uns soldats no gaire de debò,
on tothom s’entendrís de música i pintures
o del bell arbre japonès quan treu la flor,
on l’infant i l’obrer no fessin mai tristesa,
on veiéssiu uns dintres de casa aquilotats
de pipes, de parlades i d’hospitalitats,
amb flors ardents, magnífica sorpresa,
fins en els dies més gebrats.
I tot sovint, vora un portal d’església,
hi hauria, acolorit, un mercat de renom,
amb botí de la mar, amb presents de la terra,
amb molt de tot per a tothom.
ciutat amb uns soldats no gaire de debò,
on tothom s’entendrís de música i pintures
o del bell arbre japonès quan treu la flor,
on l’infant i l’obrer no fessin mai tristesa,
on veiéssiu uns dintres de casa aquilotats
de pipes, de parlades i d’hospitalitats,
amb flors ardents, magnífica sorpresa,
fins en els dies més gebrats.
I tot sovint, vora un portal d’església,
hi hauria, acolorit, un mercat de renom,
amb botí de la mar, amb presents de la terra,
amb molt de tot per a tothom.
Una
ciutat on vagaria
de veure, per amor de la malenconia
o per desig de novetat dringant,
cases antigues amb un parc on nien ombres
i moltes cases noves amb jardinets davant.
Hom trobaria savis de moltes de maneres;
i cent paraigües eminents
farien —ai, badats— oficials rengleres
en la inauguració dels monuments.
I tot de sobte, al caire de llargues avingudes,
hi hauria les fagedes, les clapes dels estanys
per a l’amor, la joia, la solitud i els planys.
De molt, desert, de molt, dejú,
viuria enmig dels altres, un poc en cadascú.
de veure, per amor de la malenconia
o per desig de novetat dringant,
cases antigues amb un parc on nien ombres
i moltes cases noves amb jardinets davant.
Hom trobaria savis de moltes de maneres;
i cent paraigües eminents
farien —ai, badats— oficials rengleres
en la inauguració dels monuments.
I tot de sobte, al caire de llargues avingudes,
hi hauria les fagedes, les clapes dels estanys
per a l’amor, la joia, la solitud i els planys.
De molt, desert, de molt, dejú,
viuria enmig dels altres, un poc en cadascú.
Però
ningú
no se’n podria témer en fent sa via.
Hom, per atzar, un vell jardí coneixeria,
ben a recer, de brollador ben clar,
amb peixos d’or que hi fan més alegria.
De mi dirien nens amb molles a la mà:
—És el senyor de cada dia.
no se’n podria témer en fent sa via.
Hom, per atzar, un vell jardí coneixeria,
ben a recer, de brollador ben clar,
amb peixos d’or que hi fan més alegria.
De mi dirien nens amb molles a la mà:
—És el senyor de cada dia.
Llunyania (1952)
L’ENCÍS QUE FUIG, Maria Antònia Salvà
Boira
que el cim vas fregant volandera,
flaire qui passes amb l'ala del vent,
signe de neu que entre molsa i falguera
dius ta cançó per rocosa pendent,
rous matinals i poncelles descloses,
com jo fruesc vostre encís fugitiu!
Dins el misteri que esfulla les roses
veigla Bellesa
qui passa i somriu.
Amb quin plaer d'exquisida recança
jo l'he sentida quan passa pel món,
que en sa escomesa ja duu l'enyorança,
de tan seguit com s'allunya i se fon!
Tota ma vida tremola agraïda
quan un moment l'he sentida vibrar.
Mes ella passa, i què en resta a la vida
sinó el neguit de sentir-la passar?
Oh aquell desfici qui mai s'agombola!
Oh aquella amor consirosa i plaent,
de tot quant fuig, o qui passa, o qui vola,
boira del cim o fontana d'argent!
flaire qui passes amb l'ala del vent,
signe de neu que entre molsa i falguera
dius ta cançó per rocosa pendent,
rous matinals i poncelles descloses,
com jo fruesc vostre encís fugitiu!
Dins el misteri que esfulla les roses
veig
Amb quin plaer d'exquisida recança
jo l'he sentida quan passa pel món,
que en sa escomesa ja duu l'enyorança,
de tan seguit com s'allunya i se fon!
Tota ma vida tremola agraïda
quan un moment l'he sentida vibrar.
Mes ella passa, i què en resta a la vida
sinó el neguit de sentir-la passar?
Oh aquell desfici qui mai s'agombola!
Oh aquella amor consirosa i plaent,
de tot quant fuig, o qui passa, o qui vola,
boira del cim o fontana d'argent!
Espigues en flor (1926)
TOT L’ENYOR DE DEMÀ, Joan Salvat-Papasseit
malalt,
estic força content.
-Demà m'aixecaré potser,
i heus aquí el que m'espera:
Unes places lluentes de claror,
i unes tanques amb flors
sota el sol,
sota la lluna al vespre;
i la noia que porta la llet
que té un capet lleuger
i duu un davantalet
amb unes vores fetes de puntes de coixí,
i una rialla fresca.
I encara
aquell vailet que cridarà el diari,
i qui puja als tramvies
i els baixa
tot corrent.
I el carter
que si passa i no em deixa cap lletra m'angoixa
perquè no sé el secret
de les altres que porta.
i qui puja als tramvies
i els baixa
tot corrent.
I el carter
que si passa i no em deixa cap lletra m'angoixa
perquè no sé el secret
de les altres que porta.
I també
l'aeroplà
que em fa aixecar el cap
el mateix que em cridés una veu d'un terrat.
el mateix que em cridés una veu d'un terrat.
I les
dones del barri
matineres
qui travessen de pressa en direcció al mercat
amb sengles cistells grocs,
i retornen
que sobreïxen les cols,
i a vegades la carn,
i d'un altre cireres vermelles.
matineres
qui travessen de pressa en direcció al mercat
amb sengles cistells grocs,
i retornen
que sobreïxen les cols,
i a vegades la carn,
i d'un altre cireres vermelles.
I
després l'adroguer,
que treu la torradora del cafè
i comença a rodar la maneta,
i qui crida les noies
i els hi diu: -Ja ho té tot?
I les noies somriuen
amb un somriure clar,
que és el baume que surt de l'esfera que ell volta.
que treu la torradora del cafè
i comença a rodar la maneta,
i qui crida les noies
i els hi diu: -Ja ho té tot?
I les noies somriuen
amb un somriure clar,
que és el baume que surt de l'esfera que ell volta.
I tota
la quitxalla del veïnat
qui mourà tanta fressa perquè serà dijous
i no anirà a l'escola.
I els cavalls assenyats
i els carreters dormits
sota la vela en punxa
que dansa en el seguit de les roderes.
I el vi que de tants dies no he begut.
qui mourà tanta fressa perquè serà dijous
i no anirà a l'escola.
I els cavalls assenyats
i els carreters dormits
sota la vela en punxa
que dansa en el seguit de les roderes.
I el vi que de tants dies no he begut.
I el pa,
posat a taula.
I l'escudella rossa,
fumejant.
posat a taula.
I l'escudella rossa,
fumejant.
I
vosaltres amics,
perquè em vindreu a veure
i ens mirarem feliços.
perquè em vindreu a veure
i ens mirarem feliços.
Tot això
bé m'espera
si m'aixeco
demà.
Si no em puc aixecar
mai més,
heus aquí el que m'espera:
-Vosaltres restareu,
per veure el bo que és tot:
i la Vida
ila Mort.
si m'aixeco
demà.
Si no em puc aixecar
mai més,
heus aquí el que m'espera:
-Vosaltres restareu,
per veure el bo que és tot:
i la Vida
i
L’irradiador del port i les gavines (1921)
VINYES VERDES VORA EL MAR, Josep
M. de Sagarra
Vinyes
verdes vora el mar:
ara que el vent no remuga,
us feu més verdes, i encar
teniu la fulla poruga,
vinyes verdes vora el mar.
Vinyes verdes del coster:
sou més fines que l'userda.
Verd vora el blau mariner,
vinyes amb la fruita verda,
vinyes verdes del coster.
Vinyes verdes, dolç repòs
vora la vela que passa;
cap al mar blinqueu el cos
sense decantar-vos massa,
vinyes verdes, dolç repòs.
Vinyes verdes, soledat
del verd en l'hora calenta.
Raïm i cep retallat
damunt la terra lluenta;
vinyes verdes, soledat.
ara que el vent no remuga,
us feu més verdes, i encar
teniu la fulla poruga,
vinyes verdes vora el mar.
Vinyes verdes del coster:
sou més fines que l'userda.
Verd vora el blau mariner,
vinyes amb la fruita verda,
vinyes verdes del coster.
Vinyes verdes, dolç repòs
vora la vela que passa;
cap al mar blinqueu el cos
sense decantar-vos massa,
vinyes verdes, dolç repòs.
Vinyes verdes, soledat
del verd en l'hora calenta.
Raïm i cep retallat
damunt la terra lluenta;
vinyes verdes, soledat.
Vinyes
que dieu adéu
al llagut i a la gavina
i el fi serrellet de neu
que ara neix i que ara fina ...
Vinyes que dieu adéu!
Vinyes verdes del meu cor ...
Dins del cep s'adorm la tarda,
raïm negre, pàmpol d'or,
aigua, penyal i basarda.
Vinyes verdes del meu cor ...
Vinyes verdes vora el mar,
verdes a punta de dia,
verd suau de cap al tard ...
Feu-nos sempre companyia,
vinyes verdes vora el mar!
al llagut i a la gavina
i el fi serrellet de neu
que ara neix i que ara fina ...
Vinyes que dieu adéu!
Vinyes verdes del meu cor ...
Dins del cep s'adorm la tarda,
raïm negre, pàmpol d'or,
aigua, penyal i basarda.
Vinyes verdes del meu cor ...
Vinyes verdes vora el mar,
verdes a punta de dia,
verd suau de cap al tard ...
Feu-nos sempre companyia,
vinyes verdes vora el mar!
Cançons de rem i de vela (1923)
AIGUA-MARINA
Voldria
ni molt ni poc:
ésser lliure com una ala
i no mudar-me del lloc
platejat d'aquesta cala;
i encendre el foc
del pensament que vibra
i llegir només un llibre
antic,
sense dubte, ni enveja, ni enemic.
I no saber on anirem,
quan la mort ens cridi al tàlem:
creure en la fusta del rem
i en la fusta de l'escàlem.
I fer tot el que fem,
oberts de cor i de parpelles
i amb tots els cinc sentits;
sense la por de jeure avergonyits
quan surtin les estrelles.
i no mudar-me del lloc
platejat d'aquesta cala;
i encendre el foc
del pensament que vibra
i llegir només un llibre
antic,
sense dubte, ni enveja, ni enemic.
I no saber on anirem,
quan la mort ens cridi al tàlem:
creure en la fusta del rem
i en la fusta de l'escàlem.
I fer tot el que fem,
oberts de cor i de parpelles
i amb tots els cinc sentits;
sense la por de jeure avergonyits
quan surtin les estrelles.
Comprendre
indistintament
rosa i espina;
i estimar aquest moment
i aquesta mica de vent
i el teu amor, transparent
com una aiguamarina.
rosa i espina;
i estimar aquest moment
i aquesta mica de vent
i el teu amor, transparent
com una aiguamarina.
Àncores i estrelles (1936)
A MALLORCA, DURANT
Verdegen encara
aquells camps
i duren aquelles arbredes
i damunt del mateix atzur
es retallen les meves muntanyes.
Allí les pedres invoquen sempre
la pluja difícil, la pluja blava
que ve de tu, cadena clara,
serra, plaer, claror meva!
Sóc avar de la llum que em resta dins els ulls
i que em fa tremolar quan et recordo!
Ara els jardins hi són com músiques
i em torben, em fatiguen com en un tedi lent.
El cor de la tardor ja s'hi marceix,
concertat amb fumeres delicades.
I les herbes es cremen a turons
de cacera, entre somnis de setembre
i boires entintades de capvespre.
i duren aquelles arbredes
i damunt del mateix atzur
es retallen les meves muntanyes.
Allí les pedres invoquen sempre
la pluja difícil, la pluja blava
que ve de tu, cadena clara,
serra, plaer, claror meva!
Sóc avar de la llum que em resta dins els ulls
i que em fa tremolar quan et recordo!
Ara els jardins hi són com músiques
i em torben, em fatiguen com en un tedi lent.
El cor de la tardor ja s'hi marceix,
concertat amb fumeres delicades.
I les herbes es cremen a turons
de cacera, entre somnis de setembre
i boires entintades de capvespre.
Tota la meva vida es
lliga a tu,
com en la nit les flames a la fosca.
com en la nit les flames a la fosca.
Imitació del foc (1938)
ELEGIES DE
No em preguntis, amor, per què t'estimo,
si no
trobo raons. Però podria
dir-te
del rossinyol la meravella
i el
batec de la sang, ni la segura
dolcesa
de l'arrel dins de la terra,
ni
aquest plorar suau de les estrelles?
És que
sabries, cert, l'ardent misteri
d'unes
ales signant l'atzur en calma.
o el
fluir de la font, o de la branca
aquest
respir beat quan l'aire passa?...
No em
preguntis, amor, per què t'estimo,
si et
tenia dins meu i ni sabria
ja
veure't com a tu, perquè respires
dintre
del meu respir, si dels meus somnis
ets
l'únic somni viu que no podria
arrabassar
la Mort.. .
Presència i record (1952)
Ara que
el braç potent de les fúries aterra
la ciutat d'ideals que volíem bastir,
entre runes de somnis colgats, més prop de terra,
Pàtria, guarda'ns: - la terra no sabrà mai mentir.
Entre tants crits estranys, que la teva veu pura
ens parli. Ja no ens queda quasi cap més consol
que creure i esperar la nova arquitectura
amb què braços més lliures puguin ratllar el teu sòl.
Qui pogués oblidar la ciutat que s'enfonsa!
Més llunyana, més lliure, una altra n'hi ha, potser,
que ens envia, per sobre d'aquest temps presoner,
batecs d'aire i de fe. La d'una veu de bronze
que de torres altíssimes s'allarga pels camins,
i eleva el cor, i escalfa els peus dels pelegrins.
la ciutat d'ideals que volíem bastir,
entre runes de somnis colgats, més prop de terra,
Pàtria, guarda'ns: - la terra no sabrà mai mentir.
Entre tants crits estranys, que la teva veu pura
ens parli. Ja no ens queda quasi cap més consol
que creure i esperar la nova arquitectura
amb què braços més lliures puguin ratllar el teu sòl.
Qui pogués oblidar la ciutat que s'enfonsa!
Més llunyana, més lliure, una altra n'hi ha, potser,
que ens envia, per sobre d'aquest temps presoner,
batecs d'aire i de fe. La d'una veu de bronze
que de torres altíssimes s'allarga pels camins,
i eleva el cor, i escalfa els peus dels pelegrins.
Poesies (1947)
ODA A CATALUNYA DES DELS TRÒPICS,
Agustí Bartra
Entre aquell
febrer i aquest novembre, no vull l’enyorança
d’ulls immòbils i lentes llàgrimes que necessita
orfeons i corrandes,
sinó la
duresa del temps que fa navegables els records
i desenterra imatges.
No vull la
degotejant enyorança que plany un sostre,
renova el
gust d’oblidades farines
i desvetlla
l’ombra d’una flor en un rostre,
sinó el crit
de zel fluvial…
Vigoria del
vol de la meva sang sense diàleg,
zenit del
meu cor i de les marxes mudables,
ets tu,
Pàtria!
El món
m’oculta l’uniforme de la teva tristesa noble i callada,
però no
deixen d’arribar-me les barques que endolades
clandestinament…
Em saps
perdut per les illes, mossegant la delicada arrel
del teu nom,
aquí, on
Àfrica i els ciclons es citaren,
i em
sorprenc a les platges cercant les ruïnes d’un palúdic àngel
de madrèpora.
Estrany dins
l’aire estrany,
circulo
entre les argentades columnes dels temples de palmeres
sentint com
el meu cor accedeix a la sirga d’un continent d’agulles,
comprenent
el rictus d’aquestes roques tan fabulosament
allunyades
dels pins…
Oh Pàtria
que tant se t’ha estimat flautejant,
¿què faig
aquí fugitiu de tota arribada,
assetjat per
atlètiques aromes,
dins les
tardes de cavalls i arcs iris?
També sabria
plorar-te,
sanglotar
damunt les mans estimades que també duen
anells nòmades…
Plor i
sanglot potser, però l’enyorança no.
¿Com podria
enyorar-te si no has desprès de mi,
si ets tan
forta d’existència com l’amor en el refugi dels cossos?
……………………………………………………………………
Tu ets la
terra,
l’arbre,
el foc.
Invenciblement
s’ha d’anar aixecant el so de la teva caiguda,
el violat
pes jove de la teva llibertat ha de brotar dels cims,
sota els
arcs de l’alba nova.
Jo només
visc per l’entrada lluminosa dels teus ocells
als graners del futur,
per la
resurrecció exacta de la teva veu entre les escumes…
República
Dominicana, 1940
SOL, I DE DOL, I AMB VETUSTA
GONELLA, J.V.Foix
Sol, i
de dol, i amb vetusta gonella,
em veig sovint per fosques solituds,
En prats ignots i munts de llicorella
I gorgs pregons que m'aturen, astuts.
I dic: On só? Per quina terra vella,
-Per quin cel mort-, o pasturatges muts,
Deleges foll? Vers quina meravella
D'astre ignorat m'adreç passos retuts?
Sol, sóc etern. M'és present el paisatge
De fa mil anys, l'estrany no m'és estrany:
Jo m'hi sent nat; i en desert sense estany
O en tuc de neu, jo retrob el paratge
On ja vaguí, i, de Déu, el parany
Per heure'm tot. O del diable engany.
em veig sovint per fosques solituds,
En prats ignots i munts de llicorella
I gorgs pregons que m'aturen, astuts.
I dic: On só? Per quina terra vella,
-Per quin cel mort-, o pasturatges muts,
Deleges foll? Vers quina meravella
D'astre ignorat m'adreç passos retuts?
Sol, sóc etern. M'és present el paisatge
De fa mil anys, l'estrany no m'és estrany:
Jo m'hi sent nat; i en desert sense estany
O en tuc de neu, jo retrob el paratge
On ja vaguí, i, de Déu, el parany
Per heure'm tot. O del diable engany.
Sol, i de dol (1947)
ÉS QUAN DORMO QUE HI VEIG CLAR,
J.V.Foix
A Joana Givanel
És quan plou que ballo sol
Vestit d'algues, or i escata,
Hi ha un pany de mar al revolt
I un tros de cel escarlata,
Un ocell fa un giravolt
I treu branques una mata,
El casalot del pirata
És un ample gira-sol.
Es quan plou que ballo sol
Vestit d'algues, or i escata.
És quan ric que em veig gepic
Al bassal de sota l'era,
Em vesteixo d'home antic
I empaito la masovera,
I entre pineda i garric
Planto la meva bandera;
Amb una agulla saquera
Mato el monstre que no dic.
És quan ric que em veig gepic
Al bassal de sota l'era.
És quan plou que ballo sol
Vestit d'algues, or i escata,
Hi ha un pany de mar al revolt
I un tros de cel escarlata,
Un ocell fa un giravolt
I treu branques una mata,
El casalot del pirata
És un ample gira-sol.
Es quan plou que ballo sol
Vestit d'algues, or i escata.
És quan ric que em veig gepic
Al bassal de sota l'era,
Em vesteixo d'home antic
I empaito la masovera,
I entre pineda i garric
Planto la meva bandera;
Amb una agulla saquera
Mato el monstre que no dic.
És quan ric que em veig gepic
Al bassal de sota l'era.
És quan dormo que hi
veig clar
Foll d'una dolça metzina,
Amb perles a cada mà
Visc al cor d'una petxina,
Só la font del comellar
I el jaç de la salvatgina,
-O la lluna que s'afina
En morir carena enllà.
Es quan dormo que hi veig clar
Foll d'una dolça metzina.
Foll d'una dolça metzina,
Amb perles a cada mà
Visc al cor d'una petxina,
Só la font del comellar
I el jaç de la salvatgina,
-O la lluna que s'afina
En morir carena enllà.
Es quan dormo que hi veig clar
Foll d'una dolça metzina.
On he deixat les claus... (1953)
CANÇÓ DEL MATÍ ENCALMAT, Salvador
Espriu
El sol ha anat
daurant
el llarg somni de l'aigua.
Aquests ulls tan cansats
del qui arriba a la calma
han mirat, han comprès,
oblidaven.
Lluny, enllà de la mar,
se'n va la meva barca.
De terra endins, un cant
amb l'aire l'acompanya:
"Et perdràs pel camí
que no té mai tornada".
Sota la llum clement
del mati, a la casa
dels morts del meu vell nom,
dic avui: "Sóc encara".
M'adormiré demà
sense por ni recança.
I besarà l'or nou
la serenor del marbre.
el llarg somni de l'aigua.
Aquests ulls tan cansats
del qui arriba a la calma
han mirat, han comprès,
oblidaven.
Lluny, enllà de la mar,
se'n va la meva barca.
De terra endins, un cant
amb l'aire l'acompanya:
"Et perdràs pel camí
que no té mai tornada".
Sota la llum clement
del mati, a la casa
dels morts del meu vell nom,
dic avui: "Sóc encara".
M'adormiré demà
sense por ni recança.
I besarà l'or nou
la serenor del marbre.
Solitari, en la pau
del jardí dels cinc arbres,
he collit ja el meu temps,
la rara rosa blanca.
Cridat, ara entraré
en les fosques estances.
del jardí dels cinc arbres,
he collit ja el meu temps,
la rara rosa blanca.
Cridat, ara entraré
en les fosques estances.
El caminant i el mur, 1954
ASSAIG DE CÀNTIC EN EL TEMPLE,
Salvador Espriu
Oh, que cansat estic
de la meva
covarda, vella, tan salvatge terra,
i com m'agradaria d'allunyar-me'n,
nord enllà,
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç!
Aleshores, a la congregació, els germans dirien
desaprovant: "Com l'ocell que deixa el niu,
així l'home que se'n va del seu indret",
mentre jo, ja ben lluny, em riuria
de la llei i de l'antiga saviesa
d'aquest meu àrid poble.
Però no he de seguir mai el meu somni
i em quedaré aquí fins a la mort.
Car sóc també molt covard i salvatge
i estimo a més amb un
desesperat dolor
aquesta meva pobra,
bruta, trista, dissortada pàtria.
covarda, vella, tan salvatge terra,
i com m'agradaria d'allunyar-me'n,
nord enllà,
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç!
Aleshores, a la congregació, els germans dirien
desaprovant: "Com l'ocell que deixa el niu,
així l'home que se'n va del seu indret",
mentre jo, ja ben lluny, em riuria
de la llei i de l'antiga saviesa
d'aquest meu àrid poble.
Però no he de seguir mai el meu somni
i em quedaré aquí fins a la mort.
Car sóc també molt covard i salvatge
i estimo a més amb un
desesperat dolor
aquesta meva pobra,
bruta, trista, dissortada pàtria.
El caminant i el mur, 1954
CORRANDES D’EXILI, Pere Quart
Una nit de lluna plena
tramuntàrem la carena
lentament, sense dir re.
Si la lluna feia el ple
també el féu la nostra pena.
L'estimada m'acompanya
de pell bruna i aire greu
(com una marededeu
que han trobat a la muntanya).
Perquè ens perdoni la guerra,
que l'ensagna, que l'esguerra,
abans de passar la ratlla,
m'ajec i beso la terra
i l'acarono amb l'espatlla.
A Catalunya deixí
el dia de ma partida
mitja vida condormida;
l'altra meitat vingué amb mi
per no deixar-me sens vida.
tramuntàrem la carena
lentament, sense dir re.
Si la lluna feia el ple
també el féu la nostra pena.
L'estimada m'acompanya
de pell bruna i aire greu
(com una marededeu
que han trobat a la muntanya).
Perquè ens perdoni la guerra,
que l'ensagna, que l'esguerra,
abans de passar la ratlla,
m'ajec i beso la terra
i l'acarono amb l'espatlla.
A Catalunya deixí
el dia de ma partida
mitja vida condormida;
l'altra meitat vingué amb mi
per no deixar-me sens vida.
Avui en terres de França
i demà més lluny potser,
no em moriré d'enyorança
ans d'enyorança viuré.
En ma terra del Vallès
tres turons fan una serra,
quatre pins un bosc espès,
cinc quarteres massa terra.
"Com el Vallès no hi ha res".
Que els pins cenyeixin la cala,
l'ermita dalt del pujol;
i a la platja un tenderol
que bategui com una ala.
Una esperança desfeta,
una recança infinita.
I una pàtria tan petita
que la somio completa.
i demà més lluny potser,
no em moriré d'enyorança
ans d'enyorança viuré.
En ma terra del Vallès
tres turons fan una serra,
quatre pins un bosc espès,
cinc quarteres massa terra.
"Com el Vallès no hi ha res".
Que els pins cenyeixin la cala,
l'ermita dalt del pujol;
i a la platja un tenderol
que bategui com una ala.
Una esperança desfeta,
una recança infinita.
I una pàtria tan petita
que la somio completa.
Saló de tardor, 1947
VACANCES PAGADES, Pere Quart
He decidit
d'anar-me'n per sempre.
Amén.
L'endemà tornaré perquè sóc vell
i tinc els peus molt consentits,
amb inflors de poagre.
Però me'n tornaré demà passat,
rejovenit pel fàstic.
Per sempre més. Amén.
L'endemà passat l'altre tornaré,
colom de raca missatgera,
com ell estúpid.
No pas tan dreturer,
ni blanc tampoc.
Emmetzinat de mites,
amb les sàrries curulles de blasfèmies,
ossut i rebegut, i lleganyós,
príncep desposseit fins del meu somni,
Job d'escaleta;
llenguatallat, sanat,
pastura de menjanca.
Prendré el tren de vacances pagades.
Arrapat al topall.
La terra que va ser la nostra herència
fuig de mi.
És un doll entre cames
que em rebutja.
Herbei, pedram:
senyals d'amor dissolts en la vergonya.
Oh terra sense cel!
Però mireu-me:
he retornat encara.
Tot sol, gairebé cec de tanta lepra.
Demà me'n vaig -
no us enganyo aquest cop.
Sí, sí: me'n vaig de quatre grapes
com el rebesavi,
per la drecera dels contrabandistes
fins a la ratlla negra de la mort.
Salto llavors dins la tenebra encesa
on tot és estranger.
On viu, exiliat,
el Déu antic dels pares.
Amén.
L'endemà tornaré perquè sóc vell
i tinc els peus molt consentits,
amb inflors de poagre.
Però me'n tornaré demà passat,
rejovenit pel fàstic.
Per sempre més. Amén.
L'endemà passat l'altre tornaré,
colom de raca missatgera,
com ell estúpid.
No pas tan dreturer,
ni blanc tampoc.
Emmetzinat de mites,
amb les sàrries curulles de blasfèmies,
ossut i rebegut, i lleganyós,
príncep desposseit fins del meu somni,
Job d'escaleta;
llenguatallat, sanat,
pastura de menjanca.
Prendré el tren de vacances pagades.
Arrapat al topall.
La terra que va ser la nostra herència
fuig de mi.
És un doll entre cames
que em rebutja.
Herbei, pedram:
senyals d'amor dissolts en la vergonya.
Oh terra sense cel!
Però mireu-me:
he retornat encara.
Tot sol, gairebé cec de tanta lepra.
Demà me'n vaig -
no us enganyo aquest cop.
Sí, sí: me'n vaig de quatre grapes
com el rebesavi,
per la drecera dels contrabandistes
fins a la ratlla negra de la mort.
Salto llavors dins la tenebra encesa
on tot és estranger.
On viu, exiliat,
el Déu antic dels pares.
LES BOIES, Joan Vinyoli
Intentaré
de dir la llum de la foscúria
de la mar encrespada a trenc de nit.
de la mar encrespada a trenc de nit.
Les barques mal deixades,
prop d’aigua, el cabrestant que els homes fan girar,
vestits de nit, se les enduia platja amunt.
La fressa
del vent i de les aigües es va fent
més poderosa cada cop: tanquen finestres
i portes. Sols a la taverna
dels Oratges se senten
les màquines de joc; encara allí,
pots beure canya a glops petits.
Giràndoles d’estrelles
il·luminen el cel més negre que una gola
de llop.
La serp del vent,
desenroscada, xiula pels carrers.
Dalt l’illa
llampeguejada gira el far.
Els gavians
s’arreceren dins meu, els crits
de la nit negra i els udols,
en mi també.
prop d’aigua, el cabrestant que els homes fan girar,
vestits de nit, se les enduia platja amunt.
La fressa
del vent i de les aigües es va fent
més poderosa cada cop: tanquen finestres
i portes. Sols a la taverna
dels Oratges se senten
les màquines de joc; encara allí,
pots beure canya a glops petits.
Giràndoles d’estrelles
il·luminen el cel més negre que una gola
de llop.
La serp del vent,
desenroscada, xiula pels carrers.
Dalt l’illa
llampeguejada gira el far.
Els gavians
s’arreceren dins meu, els crits
de la nit negra i els udols,
en mi també.
Sé prou que la claror
germina dins la fosca.
On és que som? Enlloc?
fora de tot? Qui ve?
Si vols dormir tranquil pensa en els boies.
Cercles, 1979
FLORAL, Gabriel Ferrater
La primavera del
cinquanta-dos, les noies
portaven bruses
blanques i rebeques
verdes, i pel carrer
sentíem el fresseig
precipitat de flors i
fulles on s’amaguen
els negres cuirs de
l’ametller. Vaig fer
trenta anys, que
també em semblen prematurs.
però cap vent no en
fa justícia. Romanen,
inconvincents i eixuts, sota cada any
que va venint per
recobrir l’edat
distreta, el blanc
atònit i el verd aspre,
i aquell ventet menut pels llargs carrers
de noies flors i fulles, el record
que se me’n va, de
tan confús, cap al futur,
se’m fa desig, i la
memòria em verdeja.
Da nuces pueris, 1960
CAMBRA DE
La
persiana, no del tot tancada, com
un esglai que es reté de caure a terra,
no ens separa de l'aire. Mira, s'obren
trenta-set horitzons rectes i prims,
però el cor els oblida. Sense enyor
se'ns va morint la llum, que era color
de mel, i ara és color d'olor de poma.
Que lent el món, que lent el món, que lenta
la pena per les hores que se'n van
de pressa. Digues, te'n recordaràs
d'aquesta cambra?
"Me l'estimo molt.
Aquelles veus d'obrers - Què son?"
Paletes:
manca una casa a la mançana.
"Canten,
i avui no els sento. Criden, riuen,
i avui que callen em fa estrany".
Que lentes
les fulles roges de les veus, que incertes
quan vénen a colgar-nos. Adormides,
les fulles dels meus besos van colgant
els recers del teu cos, i mentre oblides
les fulles altes de l'estiu, els dies
oberts i sense besos, ben al fons
el cos recorda: encara
tens la pell mig del sol, mig de la lluna.
un esglai que es reté de caure a terra,
no ens separa de l'aire. Mira, s'obren
trenta-set horitzons rectes i prims,
però el cor els oblida. Sense enyor
se'ns va morint la llum, que era color
de mel, i ara és color d'olor de poma.
Que lent el món, que lent el món, que lenta
la pena per les hores que se'n van
de pressa. Digues, te'n recordaràs
d'aquesta cambra?
"Me l'estimo molt.
Aquelles veus d'obrers - Què son?"
Paletes:
manca una casa a la mançana.
"Canten,
i avui no els sento. Criden, riuen,
i avui que callen em fa estrany".
Que lentes
les fulles roges de les veus, que incertes
quan vénen a colgar-nos. Adormides,
les fulles dels meus besos van colgant
els recers del teu cos, i mentre oblides
les fulles altes de l'estiu, els dies
oberts i sense besos, ben al fons
el cos recorda: encara
tens la pell mig del sol, mig de la lluna.
Da nuces pueris (1960)
ELS AMANTS, Vicent Andrés Estellés
La carn vol carn (Ausiàs March)
“No hi havia a
València dos amants com nosaltres.
Feroçment ens amàvem
del matí a la nit.
Tot ho recorde mentre
vas estenent la roba.
Han passat anys, molt
anys; han passat moltes coses.
De sobte encara em
pren aquell vent o l'amor
i rodolem per terra
entre abraços i besos.
No comprenem l'amor
com un costum amable,
com un costum pacífic
de compliment i teles
(i que ens perdone el
cast senyor López-Picó).
Es desperta, de
sobte, com un vell huracà,
i ens tomba en terra
els dos, ens ajunta, ens empeny.
Jo desitjava, a
voltes, un amor educat
i en marxa el
tocadiscos, negligentment besant-te,
ara un muscle i
després el peço d'una orella.
El nostre amor es un
amor brusc i salvatge
i tenim l'enyorança
amarga de la terra,
d'anar a rebolcons
entre besos i arraps.
Què voleu que hi
faça! Elemental, ja ho sé.
Ignorem el Petrarca i
ignorem moltes coses.
Les Estances de Riba i les Rimas de Bécquer.
Després, tombats en terra de qualsevol manera,
comprenem que som
bàrbars, i que això no deu ser,
que no estem en l'edat, i tot això i allò.
No hi havia a
València dos amants com nosaltres,
car d'amants com nosaltres en son parits ben pocs.“
Llibre de meravelles, 1971
L’ELIONOR, Miquel Martí i Pol
L’Elionor tenia
catorze anys i tres hores
quan va posar-se a treballar.
Aquestes coses queden
enregistrades a la sang per sempre.
Duia trenes encara
i deia: “sí, senior” i “bones tardes”.
La gent se l’estimava,
l'Elionor, tan tendra,
i ella cantava mentre
feia córrer l’escombra.
Els anys, però, a dins la fàbrica
es dilueixen en l’opaca
grisor de les finestres,
i al cap de poc l’Elionor no hauria
pas sabut dir d’on li venien
les ganes de plorar
ni aquella irreprimible
sensació de solitud.
Les dones deien que el que li passava
era que es feia gran i aquells mals
es curaven casant-se i tenint criatures.
catorze anys i tres hores
quan va posar-se a treballar.
Aquestes coses queden
enregistrades a la sang per sempre.
Duia trenes encara
i deia: “sí, senior” i “bones tardes”.
La gent se l’estimava,
l'Elionor, tan tendra,
i ella cantava mentre
feia córrer l’escombra.
Els anys, però, a dins la fàbrica
es dilueixen en l’opaca
grisor de les finestres,
i al cap de poc l’Elionor no hauria
pas sabut dir d’on li venien
les ganes de plorar
ni aquella irreprimible
sensació de solitud.
Les dones deien que el que li passava
era que es feia gran i aquells mals
es curaven casant-se i tenint criatures.
L’Elionor, d’acord
amb la molt sàvia
predicció de les dones,
va créixer, es va casar i va tenir fills.
El gran, que era una noia,
feia tot just tres hores
que havia complert els catorze anys
quan va posar-se a treballar.
Encara duia trenes
i deia: “sí, senior” i “bones tardes”.
predicció de les dones,
va créixer, es va casar i va tenir fills.
El gran, que era una noia,
feia tot just tres hores
que havia complert els catorze anys
quan va posar-se a treballar.
Encara duia trenes
i deia: “sí, senior” i “bones tardes”.
La fàbrica, 1972
BRIDA, Maria Mercè Marçal
A la fira dels Folls
jo hi aniria.
Vindria qui sap d’on
-i ningú no ho sabria-
amb els llavis oscats
de molta vida,
traginer de cançons
en cavall sense brida.
Quin esquer se m’arrapa
a la geniva?
Amor, estel amarg
a la deriva,
em fa senyals: jo vaig
per l’altra riba,
traginer de cançons
en cavall sense brida.
jo hi aniria.
Vindria qui sap d’on
-i ningú no ho sabria-
amb els llavis oscats
de molta vida,
traginer de cançons
en cavall sense brida.
Quin esquer se m’arrapa
a la geniva?
Amor, estel amarg
a la deriva,
em fa senyals: jo vaig
per l’altra riba,
traginer de cançons
en cavall sense brida.
Cadenes són presons
i jo en fugia
pel call dels bandolers
a trenc de dia.
a la fira dels Folls
jo hi aniria
traginer de cançons
en cavall sense brida.
i jo en fugia
pel call dels bandolers
a trenc de dia.
a la fira dels Folls
jo hi aniria
traginer de cançons
en cavall sense brida.
Bruixa de dol, 1979
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada