Activitats 1r Batxillerat: Comunicació i llenguatge

Comunicació i llenguatges

  

Activitats

5 Els colors tenen molts significats diferents i en català apareixen en moltes expressions i frases fetes. Completa aquestes amb un color i explica’n el significat (potser algun cas admet més d’un color):

Quedar-se en .......... :

Ser l’ovella ..........:

Tenir un dia ..........:

Mercat ..........:

Màgia ..........:

Posar ..........algú:

Veure-ho tot ..........:

Estar molt ..........:

Estar en números ..........:

Novel·la ..........:

Ser de sang ..........:

Passar la nit en ..........:

Un príncep ..........:

6 Identifica els factors bàsics de la comunicació (emissor, receptor, missatge, codi, canal, context/situació) en aquestes situacions:

·         Una classe de llengua.

·         Un intercanvi de missatges de mòbil amb un amic.

·         Tu veient una pel·lícula en una sala de cinema.

·         Una conversa al carrer.

7 Digues quina és la funció predominant en aquests textos:

·         Una novel·la històrica.

·         Un somriure al trobar-te un amic.

·         Unes paraules d’una conversa per comprovar la comunicació a causa d’una interferència.

·         Un poema.

·         Una definició al diccionari.

·         Una ganyota al dirigir-te a algú.

·         Una exclamació de sorpresa.

·         Un crit d’alerta.

·         Un pòster publicitari.

8 Digues els diversos significats d’aquests emblemes:

·         El dit índex ben dret

·         El dit índex i el polze es toquen per l’extrem amb la resta de dits tancats

·         El dit índex i el polze es toquen per l’extrem amb la resta de dits oberts

·         Tots els dits miren cap amunt i es toquen per l’extrem

·         El polze cap avall

·         El polze cap amunt

9 Digues el significat d’aquests signes:

·         Assentir lentament amb el cap:

·         Assentir ràpidament  amb el cap fent un somriure:

·         Assentir ràpidament amb cara seriosa:

·         Bellugar-se a la cadira:

·         Fer un mig somriure a algú que parla:

10 Comenta un parell de signes no verbals que faci algun professor a classe i explica’n el significat.

11 Fas algun gest característic teu quan parles amb els teus companys? Creus que ells entenen el seu significat?

12 Explica com el tipus de roba que vestim "comunica" informació als altres.

Apunts 2n Batx Llengua: Comunicació i llenguatges

APUNTS

Comunicació i llenguatges

El procés de comunicació (en qualsevol situació de comunicació és fàcil detectar els factors o elements que hi intervenen):

·        L’emissor és l’ésser que pren la informació i l’elabora segons un codi determinat, amb la intenció de transmetre-la en un missatge. Una persona A que veu un llamp, per exemple.

·        El codi és el conjunt dels signes i de les seves regles de combinació que serveixen per a transmetre una informació o font segons un sistema simbòlic comprensible o desxifrable per a l’emissor i el receptor. Per exemple, la llengua catalana.

·        El missatge és la informació que es va originar en la font però ja elaborada i configurada mitjançant el codi: la persona A diu a una altra, B, aquesta oració: “Em sembla que plourà”.

·        El canal és el mitjà físic a través del qual es transmet el missatge: en aquest cas, l’aire.

·        El referent són les persones, objectes, fets a què fa referència el missatge

·        El receptor és qui rep i desxifra el missatge codificat per l’emissor usant el mateix codi amb què va ser xifrat si la transmissió és ideal. Si A crida ben fort pot ser que algú altre senti el missatge, a més de B. Un veí d’un mas proper, per exemple.

Les funcions del llenguatge

Els signes

a)      Tipus de signes

Indicis (índexs o senyals): fum, fulla (relació directa entre senyal i significat)

Icones (imatges): quadre, fotografia, onomatopeia, cartell, alguns senyals de trànsit (relació de semblança)

Símbols: nombre, lletra, signe lingüístic, alguns senyals de trànsit (pura convenció)            

b)      El signe lingüístic

És la unitat mínima de comunicació plena de significat i es compon de significat (imatge mental, idea o concepte de l’objecte o de la situació de què es parla) i de significant (la realitat acústica, allò que sentim, els sons o lletres que formen el signe lingüístic) en relació amb un referent (l’objecte o situació real que prenem de referència per produir el signe lingüístic).

            Tal com hem vist que passava amb els símbols, la relació entre el significant i el significat és arbitrària, no és natural. És producte d'una convenció en una determinada comunitat lingüística.

            En qualsevol missatge, el signe lingüístic és la unitat mínima amb significació, que anomenem “monema”, i que pot coincidir amb la unitat “paraula” o no coincidir-hi. Per exemple, el mot “mare” té un significat i un referent clar, però si diem “marassa” entenem que a la paraula anterior li hem afegit un sufix “ass” que li ha aportat un matís de bondat, de tendresa. En el primer cas monema i paraula coincideixen, mentre que “marassa” és una paraula composta de dos monemes.

“marassa”	monema 1: “mare”
	monema 2: “ass”

            Els monemes poden ser de dos tipus: els lexemes són la part de la paraula que aporten el significat lèxic, mentre que els morfemes poden ser afixos si matisen aquest significat amb algun tret nou (més gran, més petit, més lleig, etc.) o bé morfemes flexius si en canvien algun aspecte gramatical (el gènere i el nombre en substantius, adjectius, determinants i pronoms, o el nombre, la persona i el temps en verbs). Fixa’t en l’anàlisi que fem del mot “marasses”:

            En general, el llenguatge humà es caracteritza per tenir una doble articulació: es pot dividir en parts que tenen significat independent i també en parts que no signifiquen res per si soles. La combinació de dos o més monemes, és a dir, d’unitats amb significat independent, constitueix la unitat mínima de la primera articulació del llenguatge.

            Si els dividim en els sons que els formen, arribarem a la segona articulació del llenguatge, formada per les unitats mínimes i abstractes de llenguatge sense significat independent anomenades fonemes:

“marasses”	monemes	lexema		“mare”
		morfemes	afix	“ass”
			marca de plural	“s”
	fonemes	[mərásəs]

            Els fonemes adquireixen significat quan a l’intercanviar-se amb d’altres en la cadena fònica provoquen canvis de significat en les unitats immediatament superiors, els monemes i les paraules:

                                   [mərásəs] (“marasses”) > [mərákəs] (“maraques”)

                                     cadena

                                     fònica

            Els sons de la llengua (que estudia la Fonètica, transcrits entre claus [  ]) adquireixen la categoria de fonemes (que estudia la Fonologia, transcrits entre barres /  /) quan creen canvis de significat en els monemes. En l’exemple anterior:

                                               “marasses”, “maraques”

                                               [s] → /s/

                                               [k] → /k/        

                                              

·        Regles sintagmàtiques: relacions horitzontals entre les unitats de la cadena gramatical, com la formació del femení amb –a, la formació del plural amb -s, la concordança entre nom i adjectiu, l’ordre i la col·locació dels elements en l’oració, etc.

·        Regles paradigmàtiques: relacions verticals entre aquelles unitats, com ara la sinonímia, l’antonímia, la flexió verbal, etc.

Context situacional i context discursiu

• context situacional: marc físic, temporal i espacial, de naturalesa extralingüística, en què es desenvolupa el procés comunicatiu, i que de vegades és essencial per a poder interpretar correctament un missatge
• context discursiu: circumstàncies lingüístiques (missatges previs al missatge, coneixements de pressuposicions i dades necessàries per a la comprensió del missatge) que ha de tenir el missatge per a poder ser entès totalment

El llenguatge no verbal

L’ésser humà és l’únic animal que es pot comunicar a través del llenguatge oral, i és en la conversa allà on utilitza multitud de signes per expressar el seu pensament. A part de la llengua, hi intervenen d’altres formes de comunicació no verbals o signes no lingüístics:

·          Els gestos

·          La posició del cos

·          La mirada

·          Les característiques físiques

·          L’espai de conversa

·          La veu

            En qualsevol missatge oral intervé només un 7 % d’elements verbals, mentre que el 38 % és vocal (to de veu, matisos del to, etc.) i un 55 % no verbal (mirada i gestualitat).

Hi ha molts tipus de gestos, amb diversos tipus de graus de significació.

            Els emblemes es fan conscientment amb les mans, tenen traducció verbal i de vegades canvien de significat depenent de la comunitat lingüística en què es facin servir.

            Els il·lustradors, en canvi, són moviments corporals que il·lustren el discurs i que de vegades fem de manera inconscient.

            Els gestos reguladors, com el seu nom indica, es fan per mantenir i controlar la conversa oral entre dues o més persones.

            Hi ha un darrer tipus de signes que no són tan recomanables, els adaptadors, un tipus de signes que fem sovint de manera inconscient en la nostra vida quotidiana quan ens relacionem amb les altres persones o ens adaptem a una situació, manifestacions externes d’estats d’ànims i emocions que poden representar un obstacle per a la comunicació si no els controlem o n’abusem: gratar-se una galta, jugar amb un bolígraf, plegar i desplegar els braços, mossegar-se les ungles...

            La posició del cos també té importància en la comunicació oral: no és el mateix parlar dret que assegut, corba endavant que amb l’esquena recta, etc.

            En les converses orals, el contacte visual és bàsic per mantenir la comunicació, perquè la mirada és el principal mitjà per controlar la interacció entre l’emissor i el receptor, anomenada feedback. Hi ha moltes maneres de mirar aquell o aquells amb qui parlem o a qui escoltem: mostrant il·lusió, interès i emoció, o bé avorriment, tensió i hostilitat.

            Les  característiques físiques de les persones, així com també els seus gustos, la manera de vestir i els seus objectes personals, també donen informació del caràcter de cadascú, de la seva manera de pensar, de com som: pentinats, maquillatge, roba, complements; modes, símbols, estils i costums; formes, colors i significat dels objectes que ens agraden o ens atrauen.

            Cal tenir en compte també l’espai de conversa perquè el diàleg es desenvolupi. Tenim tres tipus d’espais: l’espai íntim és aquell que ens pertany exclusivament a nosaltres i on deixem entrar un nombre molt limitat de persones per parlar de qüestions íntimes i personals; en segon lloc, l’espai personal inclou converses més àmplies i incorpora molts més amics i coneguts; finalment, a l’espai social parlem amb tota mena de persones, coneguts i desconeguts, l’entorn laboral, els pobles i ciutats que tenen trets comuns amb el nostre espai quotidià. L’espai "comunica".

            La veu mereix una consideració especial en els missatges orals. Com que és l’instrument gràcies al qual s’emet el missatge, el volum, el ritme, el to i l’articulació seran fonamentals perquè la comunicació obtingui els matisos necessaris per assegurar l’objectiu comunicatiu que vulguem.

Funcions del llenguatge

               (imatge extreta del llibre "Llengua catalana 1 Voramar", Grup Promotor Santillana)

La comunicació

La comunicació

La comunicació humana

Entenem per comunicació, en general, el fet de transmetre informació d’un punt a un altre. En aquest sentit es pot parlar de comunicació entre màquines, entre animals i entre éssers humans. En particular definim la comunicació humana com el procés mitjançant el qual unes persones es posen en contacte amb unes altres per expressar-los un estat d’ànim, un desig, una opinió, etc.

La comunicació és un element bàsic de desenvolupament de la persona. En comunicar-nos establim contacte amb la realitat exterior a nosaltres, amb el nostre entorn. La comunicació produeix –o aspira a produir– un intercanvi o dialèctica que aporta informació i coneixement i estimula noves comunicacions amb l’exterior.

Factors de la comunicació

El procés de la comunicació s'inicia en la font del missatge, la qual genera el missatge o missatges a comunicar. La font d'informació selecciona a partir d'un conjunt de possibles missatges el missatge escollit. A continuació, l’emissor codificarà el missatge transformant-lo en senyal capaç de ser transmès a través d'un canal. El canal és simplement el mitjà utilitzat per a la transmissió del senyal des del transmissor fins al receptor. És el mitjà que permet el pas del senyal, i és precisament en el canal on pot incidir la font del soroll. És possible que en el procés de transmissió del senyal, a través del canal, s'agreguin a aquesta una sèrie d'elements que no són proporcionats intencionalment per la font de la informació, això és el soroll. Quan el senyal és rebut pel receptor es du a terme l'operació inversa a la de l’emissor reconstruint el missatge a partir del senyal. El receptor rep el senyal i el transforma de nou a la seva naturalesa original de missatge, al que s'haurà pogut afegir eventualment els sorolls anteriorment assenyalats. L'important en aquest model és que el senyal es descodifiqui en el transmissor de forma adequada perquè el missatge codificat per l'emissor sigui el mateix que és rebut per la destinació.

Esquemàticament:

• La font és el fenomen que origina la informació. Es troba sense codificar per a ser transmesa en el missatge. Per exemple, les temperatures (per al cas d'un informe meteorològic).
• L’emissor és l'element que pren i elabora la informació, segons un codi determinat, per a transmetre un missatge. L'home del temps, per exemple.
• El codi és el conjunt dels signes i de les seves regles de combinació que serveixen per a transmetre una informació o font segons un sistema simbòlic comprensible o desxifrable per a l’emissor i el receptor. Per exemple, el sistema de mesurament de temperatures que adoptem en un informe meteorològic: centígrad, escala Réaumur, Fahrenheit... o l'idioma que s’hi utilitza: el català, l'anglès...
• El missatge és la informació que es va originar en la font però ja elaborada i configurada mitjançant el codi: l’informe meteorològic tal com surt emès.
• El senyal emès és la intensitat de la transmissió una vegada surt de l’emissor, la qual arriba i es recull pel receptor, generalment amb menor intensitat i amb algun grau de distorsió en comparació del senyal emès.
• El canal és el mitjà físic a través del qual es transmet el missatge: sistema nerviós, aire, aigua...
• El soroll és tot element, físic o psíquic, que provoca una pèrdua o distorsió en el contingut o forma del missatge: opacitat del canal, debilitat del senyal, distància del receptor, fatiga o distracció de l’emissor, mala comprensió del codi, ambigüitat, sordera o malaltia del receptor, prejudicis adquirits, etc...
• El context és el coneixement d'una sèrie de circumstàncies lingüístiques (missatges previs al missatge, coneixements de pressuposicions i dades necessàries per a la comprensió del missatge) que ha de tenir el missatge per a poder ser entès totalment.
• La situació és el marc físic, temporal i espacial, de naturalesa extralingüística, en què es desenvolupa el procés comunicatiu, i que de vegades és essencial per a poder interpretar correctament un missatge.
• El receptor és qui rep i desxifra el missatge codificat per l’emissor usant el mateix codi amb que va ser xifrat si la transmissió és ideal.

Llengua i parla

El llenguatge fa la impressió de ser una capacitat que es manifesta de manera igual, amb molta unitat. Cada comunitat organitza el seu sistema de signes i de regles (el codi) i fa un ús concret de la capacitat humana del llenguatge. Podem, doncs, buscar una sèrie de trets comuns a totes les llengües: totes són formades per unitats de dos nivells: unes que no porten significació (sons, fonemes) i unes altres que aporten significat (paraules, oracions). Les segones estan formades basant-se en les primeres. Aquesta doble articulació dóna una gran flexibilitat a totes les llengües.

Totes les llengües tenen regles que impedeixen qualsevol combinació d'unitats. O, dit d'una altra manera, les unitats lingüístiques no es combinen de manera aleatòria, sinó seguint determinades pautes (que varien d'una llengua a l'altra). Ara bé: en totes és possible de formar un nombre infinit de combinacions (oracions) amb un nombre finit d'unitats (fonemes, paraules).

Però, més enllà d'aquests trets unitaris, ressalta la gran diversitat amb què el llenguatge es manifesta. La forma primària en què es manifesta aquesta diversitat és mitjançant les diverses llengües del món.

La variació lingüística no s'acaba amb les diverses manifestacions de la capacitat general del llenguatge, que hem anomenat llengües. També a l'interior d'una mateixa llengua hi ha diverses maneres de parlar-la, variants diferents o maneres diferents d’utilitzar un mateix codi: no es parla igual el castellà a Sevilla que a Valladolid o Buenos Aires, ni és igual el francès d'una part de Bèlgica, del Canadà, del centre de França o del de París, ni és igual l'anglès dels Estats Units que el de Londres.

Igualment podem trobar diferències entre la manera de parlar d'una senyora gran de 70 anys i el d'una noia de 14, o entre la manera d’utilitzar la llengua anglesa per part dels blancs del barri de Manhattan i dels negres del Bronx de la ciutat de Nova York. La variació és un dels trets característics de les llengües, de totes les llengües.

Si bé és cert que una llengua és una creació col·lectiva, social de tots els seus parlants, també és cert que cada parlant en fa un ús individual, propi, d'aquest sistema d'expressió. Anomenem aquesta possibilitat d'expressió individual, d'ús particular de la llengua, parla. Podríem dir que un parlant concreta en cada moment, d'una manera determinada, les possibilitats que li ofereix el codi o llengua. Per això el concepte de llengua té sempre una dimensió social mentre que el concepte de parla fa referència a l'ús individual:

·        Llengua: dimensió social, concepte abstracte

·        Parla: ús individual, concret

Ara bé, no és pensable que un determinat parlant faci un ús absolutament personal i lliure del codi lingüístic. Hi ha determinades normes que ens "obliguen" a utilitzar determinades formes en determinats contextos. Si jo m'adreço a una autoritat, utilitzaré unes formes concretes (tractament, estructura del missatge) diferents de si m'adreço a un amic o a un col·lega.

Per tant, ens cal tenir ben presents aquests tres conceptes:

• llengua: sistema de signes o codi lingüístic, creació social d'una col·lectivitat.
• parla: ús individual que cada parlant d'una llengua fa de les possibilitats que li ofereix el codi.
• norma: element regulador entre les possibilitats del codi i el context en què cada parlant ha d’expressar-se. La norma es concreta en cada llengua en la seva “normativa” o gramàtica.