dimecres, 18 de març del 2020

Apunts de "Narracions" de Salvador Espriu


Salvador Espriu, Narracions

 Documental molt bo en castellà, amb textos originals en català:


 1 Biografia
1913: neix a Santa Coloma de Farners, comarca de La Selva. Pare notari.
1914: la família es trasllada a viure a Barcelona.
1923: compren una casa a Viladrau, obra de Puig i Cadafalch, on la família hi passa part de les vacances d´estiu i la setmana santa.
1922-1924: malaltia de xarampió i repòs a Viladrau.
1924: mor la seva germana M. Isabel a l’edat de 7 anys.
1926: mor el seu germà gran, Francesc. Tenia 14 anys.
1929: Israel. Bocetos bíblicos. Autoedició de 100 exemplars de proses en castellà.
1930: s’examina del batxillerat universitari i l’aprova amb matrícula d´honor. Ingressa a la Universitat de Barcelona, on estudiarà les carreres de Dret i Filosofia i Lletres.
1931: El doctor Rip (novel·la), amb pròleg de Carles Soldevila.
1932: Laia (novel·la), que presenta al Premi Crexells.
1933: participa en el creuer pel Mediterrani amb Rosselló-Pòrcel, Ferran Soldevila, Carles Riba...
1934: Aspectes (contes). Guanya el Guardó de la Generalitat de Catalunya (Premi extraordinari) als X Jocs Florals de l’Ateneu Arenyenc, per la seva narració “Els avets”. Entre el jurat, hi figuraven Joaquim Ruyra i Carles Riba. Compleix amb el servei militar, a Barcelona, com a soldat de quota a l´Auditoria de Guerra de la Caserna d´Infanteria Badajoz.
1935: Miratge a Citerea (contes), amb dibuixos de Grau Sala. Publica Ariadna al laberint grotesc (contes). Es llicencia en Dret.
1936: esclata la Guerra civil. Obté la llicenciatura en Història Antiga i la beca Conde de Cartagena (primer alumne de l´Estat Espanyol que l’obté) per estudiar egiptologia, estudis que no pot seguir per l’esclat de la Guerra. Pel mateix motiu, tampoc es pot examinar per obtenir la llicenciatura en Lletres Clàssiques. És mobilitzat i destinat a la Caserna dominada per la FAI a Barcelona. Després s’incorpora a la milícia Macià-Companys, organitzada per Esquerra Republicana. Tradueix del castellà al català Fedra de Llorenç Villalonga.
1937: Publica Letízia i altres proses (contes). El desmobilitzen i el tornen a cridar després per servir a la Secció d´Arxius de l´Auditoria de Guerra. Té enllestit un llibre de 100 poemes (entre els quals “El sotjador” i “Llàtzer”) dels quals en va estripar uns 90. S´havia de titular Les hores. No s´arriba a publicar.
1938: mor Bartomeu Rosselló-Pòrcel.
1939: escriu Antígona (entre l´1 i el 8 de març), just després de l´entrada de les tropes franquistes a Barcelona. S´acaba la Guerra civil.
1940: Contes Mariàngela l’herbolària i Tres sorores. Mor el seu pare, el notari Francesc Espriu. Salvador Espriu es fa càrrec de la família i deixen el pis del carrer Diputació per traslladar-se a la Casa Fuster. Espriu es posa a treballar com advocat a les ordres del notari Antonio Gual Ubach, a la que havia estat la notaria del seu pare, situada al núm. 12 del Passeig de Gràcia.
1943: col·labora en el volum “Tiempos Antiguos” de la Iniciación a la historia universal, dirigit per Alberto del Castillo.
1946:  Cementiri de Sinera (poesia). S´inicia la publicació de la revista clandestina “Ariel” i hi col·labora.
1948: Primera història d´Esther (teatre).
Actua de president del Premi de Poesia Bartomeu Rosselló-Pòrcel convocat per la revista “Ariel”.
Forma part del Premi Joanot Matorell per a novel·la inèdita en català.
1949: Les cançons d´Ariadna (amb 33 poemes del 100 que tindrà).
1950: mor la mare.
1952: intent de representació privada de Primera història d´Esther, a la torre a la part alta de Barcelona de la família Sans-Uriach. Publica Les hores (poesia) i Mrs. Death (poesia).
1954: El caminant i el mur (poesia). Fa un viatge en cotxe de tres setmanes per Itàlia amb la família. Visita la tomba de Keats, per encàrrec de Carles Riba, per copiar l’epitafi.
1955: Final del laberint (poesia). Tercera part de Les hores (poesia).
1957 L’Agrupació Dramàtica de Barcelona, sota la direcció de Jordi Sarsanedas, estrena Primera història d´Esther al Palau de la Música Catalana. Publica Evocació de Rosselló-Pòrcel i altres proses.
1958: l’Agrupació Dramàtica de Barcelona, dirigida per Frederic Roda, representa Antígona al Candilejas, un “teatre de butxaca”. Participa en lhomenatge a Rosselló-Pòrcel a la Universitat de Barcelona, amb motiu del 20 anys de la seva mort. Ricard Salvat dirigeix l’escenificació de La pell de brau a la Cúpula Coliseum.
1960: Conte Sota la fredor parada d’aquests ulls. La pell de brau (poesia). Deixa la notaria Gual i comença a col·laborar amb el seu germà, el Dr. Josep Espriu, que presideix la mútua mèdica Assistència Sanitària Col·legial S.A. 1962: l’EADAG, dirigida per Ricard Salvat, representa Primera història d’Esther dins el V Ciclo de Teatro Latino al Romea. Signa la carta de protesta contra les tortures de la policia als miners d´Astúries. És detingut al maig i processat.
1963: Obra poètica, inclou per primera vegada Llibre de Sinera.
1964: Conte Potser contat de nou amb parsimònia. La policia li intervé el telèfon i es dóna ordre d’intervenir la seva correspondència. 1965: Narracions. S’estrena al Romea, per l´EADAG sota la direcció de Ricard Salvat, Ronda de mort a Sinera, peça teatral que es representarà a Madrid, París, a diverses ciutats catalanes i al Festival de Venècia.
1966: participa en “la caputxinada” al convent del caputxins de Sarrià, una reunió clandestina per constituir el Sindicat d´Estudiants de la Universitat de Barcelona (SDEUB). És detingut i sancionat amb una multa de 100.000 pessetes.
1967: reposició de Primera història d’Esther al Romea. Apareix el disc “Cançons de la roda del temps” de Raimon, amb portada de Joan Miró.
1968:  Primera història d´Esther es presenta al país Basc, a Perpinyà i al Festival Internacional de Teatre de Nancy.
1969: Conte Tarot per a algun titella del teatre d’Alfaranja. És nomenat president honorari de l’Associació Internacional de Defensa de les Cultures Amenaçades. Un grup d’intel·lectual catalans promou una campanya per promocionar Espriu com a candidat al Premi Nobel de Literatura. Es roda la pel·lícula Laia, basada en la seva novel·la, dirigida per Vicenç Lluch i protagonitzada per Núria Espert i Paco Rabal. 1971: rep el Premi d´Honor de les Lletres Catalanes i lliura l’import a Omnium Cultural per a l’ensenyament del català. Publica el llibre Setmana santa (poesia).
1972: s’estrena la pel·lícula Laia. Premi de la Crítica (“castellana”) pel llibre Setmana Santa.
1976: es troba amb Josep Tarradellas a Canet de Rosselló. Primera aparició televisiva al programa “A fondo” de Joaquim Soler Serrano.
1978: s’estrena Una altra Fedra, si us plau, dirigida per Lluís Pasqual, i escrita a instàncies de Núria Espert que és qui la protagonitza. Premi Ignasi Iglésies per l’obra Primera història d’Esther.
1980: Medalla d´Or de la Generalitat de Catalunya.
És nomenat Doctor Honoris Causa per les Universitats de Barcelona i de Tolosa de Llenguadoc.
1981: Les roques i el mar, el blau, premi Ciutat de Barcelona. És nomenat Fill Adoptiu de la vila d’Arenys de Mar i Fill Predilecte de la ciutat de Santa Coloma de Farners.
1982:          Medalla d’Or de la Ciutat de Barcelona. No accepta la Gran Cruz de Alfonso X El Sabio. Representació de Primera història d´Esther al Teatre Lliure, sota la direcció de Lluís Pasqual.
1983: nova campanya per promoure’l al Premi Nobel de Literatura.
1985: mor als 72 anys. L’endemà és enterrat en un senzill nínxol al cementiri d’Arenys.



 2 Introducció a l’obra d’Espriu

extret de les adreces:

Infantesa i adolescència
Salvador Espriu neix el 10 de juliol de 1913 a Santa Coloma de Farners (la Selva), on el seu pare exercia de notari. La seva família, però, s'estableix el 1915 a Barcelona, a banda de passar algunes temporades a Arenys de Mar. Aquesta població té un significat essencial en l'univers literari del poeta que la mitifica amb el nom de Sinera. 
         Una de les seves germanes mor prematurament per complicacions de salut causades pel xarampió, i per la mateixa raó Salvador ha de passar gairebé tres anys convalescent en una casa de la família a Viladrau. Ocupa el temps amb jocs, com qualsevol nen, però també amb lectures molt avançades per a la seva edat. Dos anys després de la mort de la germana, Francesc, el germà gran, mor en un accident al port d'Arenys. 

Anys 30: la prosa
La trajectòria literària de Salvador Espriu s’inicia el 1929 amb una edició no venal del llibre en castellà Israel, un recull d'estampes bíbliques que presentaven ja una ordenació temàtica cabalista al voltant de la figura de Jesús. Un any després, el 1930, Espriu ingressava a la Universitat de Barcelona, on va conèixer el poeta Bartomeu Rosselló-Pòrcel. Aviat, el prestigi d'Espriu en els cercles universitaris va descansar en la seva activitat de jove escriptor en català.
         El 1933 participa en el viatge organitzat pel govern de la República amb un grup de professors i estudiants a l'Orient, en un creuer per la Mediterrània que el porta a visitar, entre altres indrets, Egipte, Turquia, Palestina, Itàlia i Grècia, espais geogràfics que tindran un paper important en la seva obra. És una època de preguerra, amb una societat immersa en conflictes, però també de gran vitalitat cultural i artística, sobretot a Barcelona. Dins d'aquest ambient cultural es relaciona amb intel·lectuals com Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Ferran Soldevila i Carles Riba, entre més. 
         L'obra narrativa d'Espriu responia als diferents models vigents els anys trenta: El doctor Rip (1931) es relacionava amb el monòleg interior propugnat per la novel·la psicològica a l'estil de Carles Soldevila; Laia (1932), novel·la-retaule d'ambientació marinera que barrejava diferents registres narratius (el tràgic, el psicològic, el grotesc, l'elegíac i el realista), havia significat una primera aparició de la idea de diversitat en l'obra d'Espriu i se situava en la línia de recuperació de la novel·la modernista; el llibre de contes Aspectes (1934), on en trobem de grotescos, de lírics i d'elegíacs, representarà l'acceptació de la multiplicitat estilística i l'abandó de la novel·la i enllaçarà amb el corrent satíric i desmitificador de la literatura catalana que també trobem, tot i que amb matisos diferents, en el Grup de Sabadell de Joan Oliver. El gust pel grotesc es confirmarà en els magnífics contes d'Ariadna al laberint grotesc (1935). El mon d'Espriu, que es relacionava també amb el d'autors com Valle-Inclán o Pirandello, passava a ser un mon de ninots antipsicològics on l'autor movia els fils dels personatges igual que la mort (temàtica omnipresent en Espriu) mou els dels homes en el teatre del mon, imatge barroca per excel·lència. Espriu va arribar així a una fórmula literària, a la qual es mantindrà fidel, que, partint de la crítica a la realitat política i cultural del moment, acceptava plenament el caràcter d'artifici i per tant la capacitat d'encarnar diferents tons, registres i formes, una fórmula literària que relacionava la vida quotidiana amb els mites clàssics i amb els tòpics literaris en un complex joc de desmitificació i, alhora, de valorització.
         A les novel·les curtes Miratge a Citerea (1935), Fedra (1937, inspirada en l'obra teatral de Villalonga que Espriu havia adaptat al català el 1936) i Letizia (1937), el discurs al·legòric va servir a Espriu per a fixar la situació d'una Catalunya abocada a la guerra civil. La mort per malaltia de Rosselló-Pòrcel va simbolitzar la tragèdia de la destrucció.
         El 1939, immediatament després de la caiguda de Barcelona, va escriure l'obra teatral Antígona. Espriu va utilitzar el mite grec per a vehicular un missatge de perdó i de reconciliació entre els lluitadors. Si les obres anteriors tendien a representar el bé en negatiu, és a dir, des de la degradació material i espiritual, Antígona establia clarament el discurs didàctic en l'obra d'Espriu.

1936: el trencament de la Guerra civil
Estudiant brillant, llicenciat en dret (1935) i en història (1936), amb estudis de llengües clàssiques, Espriu aspirava a convertir-se en professor d'egiptologia a la Universitat Autònoma creada durant la Segona República. Aquest futur professional va quedar truncat pel conflicte civil. La mort el 1940 del pare, el notari Francesc Espriu, que havia patit un infart a causa del trasbals de la guerra, el va obligar a treballar en la notaria d'Antoni Gual Ubach. Espriu, doncs, és un més dels escriptors funcionaris o oficinistes del segle xx, com Franz Kafka, com Fernando Pessoa, autors també hermètics i cabalistes, pensadors com ell en la Divinitat i recercadors de la unitat en la dispersió.
         Entre els factors que van acabar de portar Espriu cap a la poesia durant la postguerra hi havia, al costat del procés de concentració expressiva que ja hem vist, les majors facilitats de publicar en un gènere que no necessita tant d'espai com la prosa i que, pel seu caràcter més hermètic, podia superar millor els entrebancs de la censura.

Anys 40: el pas a la poesia
En el seu primer llibre de poesia, Cementiri de Sinera (1946), Espriu va evocar els "dies i sols perduts", el mon destruït per la guerra que el poeta identificava amb Sinera. Aquest nom, que apareixia aquí per primera vegada, atorgava un sentit nou als escenaris mariners d'obres com Laia i a temes ja antics en Espriu com ara la memòria i la consideració de la literatura com un diàleg amb els morts. En el llibre de poemes següent, Les cançons d'Ariadna (1949), Espriu va recuperar en vers satíric el mon del seu Arenys de la infantesa. Un any abans, el 1948, l'obra teatral Primera història d'Esther, autèntic cim de la literatura catalana de postguerra, havia entrecreuat el mite bíblic amb el mon de Sinera des de l'estètica grotesca i esperpèntica. El text té l'esquema d'un teatre de titelles governat per l'Altíssim, cec com els endevins i els poetes clàssics, imatge de l'autor, el qual també apareixerà en les seves obres com el nen Tianet i com el jove Salom, mort simbòlicament el 1936.
         Juntament amb Cementiri de Sinera, els quatre llibres Les hores (1952), Mrs. Death (1952), El caminant i el mur (1954) i Final del laberint (1955) formen l'anomenat cicle líric de l'obra d'Espriu. Aquests llibres tracen un camí d'interiorització que culmina amb l'experiència mística de Final del laberint, on Espriu segueix els principis (íntimament lligats a la càbala i presents des de sempre en la seva obra) de la teologia negativa, segons la qual Déu, cec amb relació a la humanitat, seria "el nom del no-res", la negació del que existeix, ja que l'home no es pot referir directament a uns atributs per a ell incomprensibles. Els diferents llibres del cicle líric, configurats com a itineraris, encarnen també les tensions del poeta amb el seu poble, com queda reflectit al famosíssim poema "Assaig de càntic en el temple" d'El caminant i el mur. La poesia d'Espriu se situa en el corrent general de la poesia catalana de postguerra, sobretot postsimbolista, capaç d'integrar en el poema l'espai individual del poeta i l'herència cultural i lingüística de la seva comunitat.

Anys 60: realisme i didàctica
L’embolic místic de Final del laberint va ser superat per La pell de brau (1960), sens dubte el llibre amb més ressò del seu autor. La poesia d'Espriu va ser aleshores valorada des del punt de vista del seu realisme. El to èpic o didàctic va aparèixer com a extremament modern, exemple de combat ideològic malgrat la vaguetat social del discurs d'Espriu, que sempre es va limitar a parlar en general de la llibertat, la justícia i la tolerància. En La pell de brau Espriu hi abocava reflexions (sobre la diversitat i la tolerància) i tècniques antigues (ús personal dels símbols i barreja de la sàtira, l'èpica i l'elegia), però el caràcter emblemàtic que el llibre va adquirir com a discurs cívic, lectura incitada pel clima general de la literatura catalana del moment, i el fet de centrar el punt de vista en la Península Ibèrica, i per tant en Espanya, van actuar com a catalitzadors d'una nova actualitat, fins i tot internacional, del poeta. Espriu va acabar així de fixar míticament una geografia que havia començat a estructurar abans de la guerra: Lavínia (Barcelona), Alfaranja (Catalunya, la qual és metonímicament també Sinera), Konilòsia (Espanya) i Sepharad (Península Ibèrica).
         L'aprofitament des del teatre èpic de l'obra d'Espriu per part de Ricard Salvat (el qual va arribar a muntar una obra amb fragments de l'autor, Ronda de mort a Sinera del 1966) i el gran ressò que li va proporcionar el fet que els seus poemes fossin musicats per Raimon (Cançons de la roda del temps, 1966) van ser els canals de popularització d'una obra que es llegirà, fins a pràcticament la mort del poeta, en clau patriòtica i de consciència moral i nacional de la societat catalana.

Últims llibres
Els anys setanta i vuitanta l'obra d'Espriu va esdevenir més dispersa.. El 1981, però, amb Les roques i el mar, el blau, va donar un recull de gran originalitat on el mon grotesc de Sinera es barrejava amb el mon dels mites clàssics i on l'encreuament de punts de vista, com en els contes de preguerra, relativitzava el material narratiu. En teatre, tan sols trobarem obres, tot i que plenament incorporades en la literatura d'Espriu, de circumstàncies. Poc abans de morir, Espriu va enllestir una última revisió de la seva obra seguint una pràctica que en ell havia estat constant al llarg dels anys com una mostra de la seva aspiració a la unitat des de la diversitat: l'adaptació dels llibres ja publicats al conjunt de l'obra posterior per tal d'aconseguir una coherència temàtica i estilística global.
         L'obra d'Espriu té una gran singularitat: la riquesa idiomàtica, la complexitat temàtica i de fonts, la capacitat per a retratar en termes transcendents la història col·lectiva, i fins i tot la representativitat històrica que va aconseguir a partir dels anys seixanta, la converteixen en una de les més importants de la literatura catalana del segle XX.


 3 Trets generals de l’obra d’Espriu

3.1 Temes:
a) Meditació sobre la mort
·        Pessimisme profund. Experiència personal propera a la mort: als nou anys se’n passa tres al llit per complicacions d’un xarampió; veu morir sa germana petita de set anys amb gran patiment; el seu germà gran mor de septicèmia sobtada (infecció a la sang); el 1938 se li mor el gran amic Bartomeu Rosselló-Pòrcel i l’any següent el pare.
·        La Guerra civil li trunca els estudis universitaris.
·        Tenaç reconstrucció d’un mon perdut (els estudis universitarus truncats per la Guerra civil), d’un paradís perdut (Sinera, l’Arenys dels estius quan és petit).
·        Reflexió sobre la prohibició i la mort de la llengua i del país propis.
·        Tancament en un exili interior, refugi de la realitat hostil de la postguerra.
·        Prosa elegíaca, reflexiva, profunda, pessimista.
b) Reflexió sobre la qüestió nacional catalana
·        Meditació sobre el fracàs de la Guerra civil: lluita entre germans, fratricidi.
·        Elusió de la censura amb un llenguatge ocult (caló), difícil (cultismes) o simbòlic (mitologia, topònims inventats). Sinera és l’Arenys d’infantesa. Lavínia és la Barcelona de quan és adult (la ciutat que vol ser cosmopolita però que també és pobra, cruel, gens idealitzada). El nom ve de l’Eneida (Lavini és el rei que espera l’arribada de l’heroi Enees per salvar la ciutat) i Konilòsia (“terra de conills”) Espanya o Catalunya, depenent del moment. Alfaranja (del polígraf andalusí del sXV Abrenaljatib) és Catalunya i Sepharad (de “sephardites”, els jueus expulsats), l’Espanya de l’exili després de la guerra civil.
c) La dona com a símbol de l’ambigüitat de la condició humana, del caràcter tràgic de l’existència
·        Laia (novel·la), Tereseta (conte), Letizia (conte), Ariadna (recull de contes), Antígona (teatre)
d) El mon és un esperpent
·        Ús de l’esperpent i del grotesc: sàtira del comportament humà individual i col·lectiu.
·        Ús de la caricatura, del ridícul. Influències de l’avantguarda: Valle-Inclán (Luces de Bohemia), Pirandello (Sis personatges a la recerca de l’autor), Brecht (La bona persona de Sezuan)...
·        Els personatges són titelles grotescos amb vides ridícules, absurdes, estranyes.

3.2 Ús del mite i del símbol
·        Cosmovisió aplicable a la comprensió del mon real.
·        Intratextualitat: els personatges, espais i situacions es van retrobant de conte en conte.
·        Personatges reals barrejats amb inventats, mítics, transformats, etc.
·        Mitologia grega, egípcia i jueva; personatges de la Bíblia, aparició de la càbala (interpretació del mon per part dels rabins.
·        Mitologia sinerenca pròpia: creació d’un mon imaginari, Sinera (recreació de l’Arenys de la infantesa), en el qual identifiquem personatges, espais, paisatges, sota noms diferents.
·        D’altres símbols: el camí, el riu, el laberint, el cementiri, el cec (Déu).

3.3 Estil literari
·        Rep herència de Ruyra (el tema mariner) i Víctor Català (la prosa de lèxic ric), Gabriel Miró (el tema religiós, la prosa sensual), Voltaire (l’escepticisme, la racionalitat, la fredor), Valle-Inclán (el món vist com un esperpent grotesc, com un teatre).
·        Estil sintètic, fred, despullat, condensat. Falta absoluta de sentimentalisme, antiromanticisme.
·        Convivència entre cultismes i col·loquialismes i incorporació de paraules preses del caló, el japonès, l’hebreu...
·        Ús intensiu de la narració, el monòleg i el diàleg.
·        Diversitat de punts de vista, barreja en un mateix conte, ús intensiu del monòleg interior.
·        Narració complexa, trencada o inacabada, difícil de seguir.
·        Antinoucentisme: atac a les “capelles”, a Carles Riba.
·        Antipsicologisme: abandonament dels personatges a la seva sort; ús del “correlat objectiu” (sabem dels personatges per com parlen, pels seus fets i pels objectes que els envolten.



4 Algunes claus per a l’anàlisi dels contes de l’antologia

4.1 “Tereseta-que-baixava-les-escales” (1934)
·       Retrat del comerç del Maresme amb Cuba
·       Teresa Vallalta: personatge rodó, central
·       Mon tancat de Sinera
·       Acumulació de cinc instants simbòlics de la vida de la protagonista (ús de l’el·lipsi; narrador canviant, intern)
·       Símbols: l’escala
·       Forma: caló, economia verbal
4.2 “El meu amic Salom” (1935)
·        Salom: alter ego (un altre jo que representa algú com a personatge de ficció) d’Espriu
·        Referència als fets d’octubre del 1934: Companys proclama la República de Catalunya dins al Federació Espanyola. L’endemà tot el Consell de la Generalitat i condemnat a mort; arriba el bienni negre
·        El protagonista és un frustrat reformista (Espriu critica la societat civil de l’època, que no semblava adonar-se de les terribles conseqüències que aquests fets comportaven)
·        Ironia, ressentiment, distanciament, crítica a
4.3 “Teoria de Crisant” (1935)
·        Retrat d’un trepa, Crisant, acompanyat per Salom
·        Ridiculització implacable, ninots, titelles
4.4 “Tòpic” (1935)
·        Basat en un cas real: un company de jocs infantils a Arenys (Joan Rogés i Valls)
·        Narrador intern
·        Reflexió sobre els tòpics de la literatura lacrimògena i del mon obrer
4.5 “Conversió i mort d’en Quim Federal” (1935)
·        Estructura dialogada d’una peça teatral, una farsa
·        Visió del mon obrer a través de la visió d’un federalista a ultrança, ateu
·        Llengua complexa, virtuosisme sintàctic i lèxic
4.6 “En Panets passeja el cap” (1935)
·        Versió de “El vestit nou de l’emperador”
·        Història d’un infeliç que vol ser “olímpic”, enganyat per Efrem Pedagog
·        Rere Panets hi ha Carles Riba, l’encarnació del Noucentisme i de l’ideal grec
·        Tema: en societat, la imatge és el que val
4.7 “El país moribund” (1935)
·        Nova referència al bienni negre
·        Distanciament irònic, literatura del grotesc
·        Aina Cohen, personatge de “Mort de dama”, de Llorenç Villalonga, apareix aquí com a una poetessa reprensentant de la literatura insulsa, tradicionalista, carrinclona
4.8 “Letízia” (1937)
·        Novel·la curta, relat perfecte, bell, pessimista
·        Referència a Edgar Allan Poe (1809-1889) i els seus contes “Berenice” i “El gat negre”
·        Relat gòtic que juga amb la presència desconeguda de Carola Marelli, que recorda Letízia morta
·        Datació exacta de l’hora i situació exacta dels espais
·        Acumulació de leitmotives: pluja, taüt, gat, cendra, boira, ombra, ocells, tenebra, diable, nit, lluna, xiprer
·        Estructurada en 29 seccions no numerades:
1-9: viatge en cotxe de cavalls, enterrament, el narrador és l’amant de la morta
10-16: arribada a la casa; els personatges pugen les escales fins a les golfes; la tenebra s’ensenyoreix del pis; pluja creixent, ambient surrealista; aparició de Carola
17: Carola es comença a confondre amb Letízia
18: 1r text central; repetició de Leitmotives; flashback amb el cadàver sota la terra molla
19-21: narració del conte d’Aladí; Letízia comença a anar-se’n; creix la sensació de claustrofòbia; clímax durant el sopar
22-25: Carola es presenta; l’embruix es fa real
26: 2n text central; el record
27-29: comiat dels acompanyants; Carola resta amb el protagonista, Carola i Letízia es fonen en una
4.9 “Mariàngela l’herbolària” (1940)
·        Conte misteriós, ambientat abans de la guerra civil
·        El narrador sembla Espriu, que ens parla de si mateix
4.10 “Tres sorores” (1940)
·        Transcripció d’un fet real
·        Minúscula novel·la realista
·        Lectura sobre la burgesia catalana i la seva decadència
·        Tema: com passaven la guerra civil els lavinians modestos. Es parla dels bombardejos de Barcelona, que van ser el 1938
4.11 “Sota la fredor parada d’aquests ulls” (1959)
·        Encàrrec per a una col·lecció de relats sobre Els set pecats capitals. Espriu va fer “l’avarícia”.
·        Valoracions morals i anècdotes de la vida d’Espriu sota la mirada d’un Déu hostil, silenciós
·        Narrador en 3a persona omniscient perquè a través de la mirada d’un personatge faci de portaveu de les conviccions personals de l’autor.
·        Moments de discurs indirecte lliure
·        To irònic i distanciat
4.12 “Potser contat de nou amb parsimònia” (1964)
·        Originalment destinat a pròleg de la traducció que Carles Riba havia fet de La cançó d’amor i de mort del cornet Christoph Rilke. Rainer Maria Rilke (1875-1926) encarna l’ideal neoromàntic que Espriu vol criticar i ridiculitzar
·        Voluntat de fer una narració erudita plena de rics detalls històrics que desmitifiqui amb ironia la història romàntica del corneta Rilke, avantpassat del poeta
·        El combat en el conte és entre Rilke i Nazim Hikmet (1902-1963), poeta turc empresonat 28 anys per oposar-se a la dictadura d’Atatürk. La seva poesia és èpica, tràgica i humana, crítica amb el règim.
·        Tractament de la guerra com una catàstrofe i no com una heroïcitat nacional
4.13 “Tarot per a algun titella del teatre d’Alfaranja” (1969)
·        Encàrrec de la revista Tarot
·        Revelació de l’agnosticisme d’Espriu
·        Identificació total entre Salom i Espriu. El narrador omniscient parla en tercera persona de Salom, el titellaire envellit
·        Reaparició de molts personatges sinerencs (intratextualitat)
·        Preocupació pel redreçament del país, pel futur del català




5 Comentari de “Letizia”

(extret de
                                                                                 
Un petit grup de persones assisteix a l’enterrament de Letizia. Un és el narrador en primera persona, company sentimental de la morta; una altra, Carola Marelli, una cosina que ningú no sabia que existia; la resta són amics: dues parelles joves (Hildebrand i Fanny, Valesi i Lluïseta), una dona més madura (Mònica) i un home d’edat no definida (Ronchi). Tot seguit de la cerimònia, no oficiada per cap sacerdot, tots vuit deixen el cementiri repartits en dos carruatges de cavalls.
         Circulen per barris marginals de la ciutat. El mal estat del paviment i la pluja que s’ha desfermat provoquen la caiguda d’un dels animals. Superat aquest petit accident, arriben al domicili on Letizia vivia amb el narrador, la seva filla Famagusta —filla d’ella, però no d’ell, sinó d’una altra relació— i una criada, Sapofrena. A més de Famagusta i Sapofrena, al pis els esperen quatre dames que han vingut a donar el condol: Burgundòfora, Xantipa, Fàtima i Cristal·lina. Es queden a sopar, tant elles com els amics que han anat al cementiri. Quan s’acaba la vetllada marxen tots excepte Carola. Des del primer moment ha sorprès a tothom la semblança extraordinària entre ella i la difunta, una semblança que encara es fa més colpidora a la llum de la lluna, quan s’han quedat sols Carola i el narrador, el qual —en efecte— acabarà passant la nit amb la que ja no sap si és la cosina de Letizia o la mateixa Letizia «rediviva».
         Aquest seria el resum argumental de Letizia, conte llarg o nouvelle —denominacions utilitzades totes dues tant per la crítica com pel mateix Espriu— formada per vint-i-nou paràgrafs separats per ratlles blanques i escrita amb un estil preferentment narratiu i paratàctic (frases curtes sense connectors, amb puntuació o una conjunció copulativa entre l’una i l’altra). L’acció transcorre en un espai de temps molt curt (de les quatre de la tarda, hora de l’enterrament, a la nit del mateix dia), i es limita a la seqüència de situacions necessària per elaborar una variació d’un dels plantejaments temàtics predilectes de l’autor: la sàtira de les reaccions i actituds d’un cor ampli de personatges davant la mort d’un parent o conegut. L’afany de protagonisme i el paper de rata sàvia que exerceix en tot moment Mònica, la carrincloneria i la frivolitat de les dues parelles joves, les preocupacions de cadascú, que en comptes de quedar en segon terme ja van relegant a l’oblit la difunta, els convencionalismes i les hipocresies, les petites manifestacions espontànies dels diversos pecats capitals, fan de blanc per a la punxa esmolada de la ploma de l’escriptor, decidit a bastir un retaule de figures grotesques, les misèries de les quals destaquen encara més en contrast amb el context tràgic en el qual es fan paleses.
         Letizia, escrita a finals del 1936, es va publicar l’any següent en el volum Letízia i altres proses (núm. 27 de la «Biblioteca de la Rosa dels Vents» de Josep Janés, continuació dels «Quaderns Literaris»). Aquest conte ha estat considerat sempre per la crítica una obra mestra de virtuosisme estilístic. Observem com, en les següents frases, s’eludeixen solucions fàcils com podrien ser, respectivament, ‘un seguit de’ i ‘interrompien’: «Mònica pontificava i ens ofrenava a la menuda un enfilall de records de Letizia»; «Uns miols estroncaven la peroració de Mònica». Es busquen les metàfores més riques, s’assagen complexes estructures al·legòriques (personificacions de la foscor i de la lluna), o es fa ús de la hipèrbole: «Guanyava davant nostre [...] un campionat de pulcritud culinària». Per dibuixar tristos i banals titelles es defuig sistemàticament, en el llenguatge, la banalitat si no és per parodiar-la i revitalitzar-la. No es deixen d’utilitzar tòpics, però fent-los ressaltar i denunciant-ne la topicitat, per exemple mitjançant parelles o tríades d’adjectius ajuntats amb criteris que persegueixen un efecte desconcertant: «li parlava com a un diplomàtic molt xinès i molt intel·ligent»; «un ritu cruel, guerrer i prehistòric»; «una noia entenimentada, esvelta».
         Tot un exercici, en definitiva, d’alta retòrica del qual en deriva un català de registre alt no arcaic ni estrictament poètic, vinculable a les temptatives de la novel·la psicològica en voga en els anys trenta a casa nostra. 
         La peculiaritat de Letizia rau en un rebuig clarament intencionat del discurs directe, rebuig que anteriorment havia caracteritzat algun conte, però mai textos tan llargs com aquest. No es reprodueix, doncs, ni un sol bocí de diàleg en un relat que bàsicament narra diàlegs, uns diàlegs que són narrats pel narrador en estil indirecte, un narrador que —per si no n’hi hagués prou— decideix no entrar gaire en detalls sobre el contingut de la conversa: «Mònica havia comès una falta de petulància (tant se val no recordar-la), i la penitència imposada era excessiva, atuïdora» (XVII). És ben clar, per tant, que Espriu s’autoimposa un difícil treball d’abstracció, que l’obliga a manipular amb una cura extremada lèxic dels camps semàntics del caràcter, el sentiment i el comportament, de l’expressió verbal i no verbal, és a dir, lèxic molt proper a l’anàlisi de mons interiors que —seguint Freud, Gide i Proust— duien a terme els novel·listes més de moda, els quals havien instaurat un predomini fins llavors inèdit del vocabulari abstracte i utilitzaven —com a Letizia— el llenguatge concret, més que no pas per a fets i coses realment concrets, per elaborar metàfores i al·legories d’estats i vivències d’ordre psíquic o sentimental.
         Es tracta, d’altra banda, d’un corrent de novel·la intel·lectualista, erudita, burgesa, ciutadana, antirural, ambientada en cercles cosmopolites i benestants, cercles que havien entrat en la prosa espriuana anterior sobretot d’ençà del moment que —paral·lelament a la geografia sinerenca— s’hi havia fet un lloc Lavínia, és a dir, Barcelona. Letizia s’hi esdevé, a Lavínia, i, per bé que el narrador es presenti com un artista pobre i visqui en unes golfes, disposa —sembla— de minyona (Sapofrena) i pot presumir d’unes amistats molt distingides, cultes i internacionals: Ronchi és professor universitari de Dret Malequita, Burgundòfora duquessa d’un feu pirinenc, Cristal·lina canongessa a Moràvia, Fàtima una propulsora de la «revolta panislàmica». I la transformació, en la fantasia del narrador, de les petites discussions entre els seus amics en danses i sacrificis prehistòrics respon també a un tema molt de moda en aquests ambients: la persistència d’un fons primitiu en les societats més civilitzades.
         Espriu aplica molt humorisme a aquesta anàlisi psicològica, un humorisme que no sols apunta a comportaments observats en la realitat, sinó també a models literaris. Així ho declara ja el subtítol de Letizia: Un conte de Poe sense Poe ni por. I que Poe estigués de moda als anys trenta no era un fenomen aliè al boom de la novel·la psicològica, atès que la hipersensibilitat i les obsessions dels protagonistes de l’escriptor nord-americà no havien fet sinó preparar el terreny per a les neurosis i les crisis dels protagonistes d’aquella escola novel·lística. Podríem dir que «nervis» és la paraula clau que aplega tots aquests personatges i, en conseqüència, també el narrador de Letizia, martiritzat per la imatge del cos de Letizia sota terra, per la possible aparició d’algun gat diabòlic i per la semblança entre Carola i Letizia. El seu estat d’alteració va augmentant fins al punt de llançar —a imitació d’El gat negre— el gat de Sapofrena per la finestra i de posseir Carola, en qui —com Morel·la o Ligeia— sembla haver renascut l’amant traspassada. Tot plegat en una atmosfera, des del cementiri fins al pis passant pels carrers de raval, tan llòbrega i fosca, tan plujosa i lunar com la dels contes del mestre de Baltimore.
         L’humor, és clar, desautoritza el model, rebaixant-ne —com avisa el subtítol— el suspens i el terror mitjançant constatacions tan desmitificadores com la que identifica el gat de Sapofrena en aquests termes: «Un gat entrava i no era diabòlic, sinó tan sols d’Angora» (XXIV). I tanmateix, el misteri i el clima enigmàtic no són neutralitzats del tot. Carola és qualificada d’«esperit fort», i a això, o als nervis, s’atribueix la rialla pertorbadora que se li escapa en diverses ocasions al llarg de la trama. Sigui que entenguem —doncs— que fa esforços de contenció tan forçats com les demostracions sentimentaloides de Mònica, sigui que considerem la seva rialla una reacció histèrica, el personatge queda enquadrat en la galeria d’estereotips objecte de burla, però no per això deixa de produir una sensació inquietant. A la llum del registre satíric hauríem d’interpretar que, de la mateixa manera que el gat no és diabòlic, ella no és Letizia, i que el narrador no fa sinó aprofitar l’ocasió per ficar-se al llit amb una nova amistançada, però el final és molt més ambigu i permet de mantenir el dubte sobre la identitat del personatge, plantejant-nos interrogacions sobre la identitat de cadascú de nosaltres. Alhora, en els comentaris sobre la palingenèsia i la resurrecció s’hi filtren dosis inequívoques de preocupació metafísica. I la cort dels miracles que formen els protagonistes és  fustigada sense pietat pel narrador, però algunes observacions indulgents («Eren joves i frívols, però estimaven de veritat Letizia», X) deixen entendre que potser ningú no és capaç d’adoptar una actitud escaient davant un fet tan terrible com la mort, i que tots —en realitat— som en bona mesura estereotips i ninots grotescs.
         Espriu deia que allò que escrivia havia de tenir una tibantor, i que si no l’aconseguia ho estripava. Aquesta tibantor, que cal entendre com una tensió entre contraris, troba una de les millors realitzacions, sens dubte, en la dicció alhora irònica i seriosa de la prosa que va escriure sobretot al llarg dels anys trenta. Es pot discutir si la va aconseguir sempre, si la tensió es va articular sempre amb prou claredat per al lector, si els contraris es fan sempre entre si un contrapès equilibrat, o si l’empenta lúdica no va deixar passar massa capricis gratuïts o massa al·lusions indesxifrables. Ara bé, cal convenir, en primer lloc, que burlant-se de l’erudició Espriu va ser més erudit que ningú («Com que es transmutava en una lluna de coure, era danyada per la humitat»), desqualificant-la però alhora atorgant a la prosa una qualitat que molts pocs altres escriptors han sabut donar-li. I, en segon lloc, és innegable que un text com Letizia, amb la seva ambigüitat humorística, amb el seu cor de personatges atitellats i de noms singulars, evocadors de múltiples geografies i condicions («Burgundòfora Felicitat de Frau»), dibuixa un fresc irreal dotat d’una gran capacitat de fascinació, alineada amb els millors escriptors oberts a formes d’expressió i de visió plurals.