dilluns, 29 d’abril de 2013

Comentari de l"L'encís que fuig", de Maria Antonia Salvà


Comentari de “L’encís que fuig”, de Maria Antònia Salvà

Maria Antònia Salvà és una poetessa catalana mallorquina que va néixer a Palma el 1869 i que va morir a Llucmajor el 1958. Tot i ser poc coneguda, actualment és reconeguda per la majoria dels crítics com la primera dona important de la història de la poesia catalana, i en ella podem reconèixer la peculiaritat de la mirada femenina sobre l’entorn natural, l’observació de les petites coses, l’atenció al seu sentit simbòlic.
El seu primer llibre, que es va publicar amb el senzill títol de Poesies el 1910,  de seguida va rebre elogis de dos dels escriptors més importants en aquella època: Carles Riba i Josep Carner. El segon va prologar el seu segon llibre, Espigues en flor i es va convertir en un dels seus millors amics i reconeixedors de la seva obra. Tots dos, Riba i Carner, s’inscriuen dins del corrent literari del Noucentisme i això es deixa sentir en la poesia de Salvà, que alhora recull l’essència de l’escola mallorquina de Joan Alcover i Costa i Llobera. En general, podríem afirmar que de tots aquests poetes en recull la serenitat en l’exposició de les idees, el gust per l’ordre i l’harmonia clàssics, així com la regularitat en la mètrica. També, però, trobem en aquesta poesia rastres de l’admiració de Salvà per la poesia de Verdaguer en la descripció d’un univers natural romàntic, vaporós, més suggerit que no pas descrit amb precisió, que ens recorda alguns passatges de Canigó.
       L’argument del poema és simple: des del començament la poetessa sent la natura i n’elogia alguns aspectes suggestius, vagues, sense concretar gaire. En la primera estrofa tria la “boira”, el “flaire”, la “molsa” i altres elements fràgils, efímers, amb els quals s’identifica emocionalment. És un to nostàlgic, romàntic, però això no significa que la naturalesa es percebi de manera negativa, sinó que, com diu al vers 6, ja a la segona estrofa, deixa una essència i un record agradable. És en aquesta mateixa segona estrofa on trobem la paraula “Bellesa” en majúscula, que vol encarnar tot el que se’ns ha dit abans de positiu en relació al paisatge natural. També es pot observar com la natura es desplega en tots els sentits: oïda (“cançó”), vista (“signe de neu”), olfacte (“flaire”), és a dir, que abasta la persona de manera completa. En la segona estrofa Salvà incideix en aquesta percepció de la bellesa de la naturalesa com quelcom que es frueix però que passa i no queda, com quelcom que s’ha de gaudir quan es té perquè de seguida desapareix, en una cita clara al tòpic clàssic del tempus fugit: sent un “plaer d’exquisida recança” perquè l’ha “sentida quan passa pel món”. És a dir, la satisfacció restarà en la vida d’una persona que l’ha sentida passar, mentre que aquella que no la sap sentir, que no sap “llegir” la bellesa del seu entorn, no s’adonarà del neguit de sentir-la marxar perquè no l’haurà sentida arribar.
              Aquest és també el sentit de les apòstrofes de la darrera estrofa, repetides al principi dels versos 17 i 18: un crit de plaer en veu alta per la gràcia d’haver apercebut la bellesa del món, que es resumeix en el dos darrers versos amb la represa de dos elements que ens han aparegut al principi de la poesia: la “boira” i el “fontana”, novament dos elements efímers, variables, canviants, i per això mateix plens de bellesa.


Albert Vilanova, abril de 2013

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada