dimarts, 28 d’agost de 2012

Oració simple: sintagmes, funcions i classes d'oracions


Oració simple


1 Sintagmes

Un sintagma és un conjunt de paraules que mantenen una relació de sentit en el moment de la seva pronunciació o escriptura.

A cada sintagma, una de les paraules que el componen concentra més informació que les altres. És el que s'anomena nucli del sintagma.
Segons la categoria gramatical del nucli, tenim

  •  Sintagma nominal (SN): el nucli és un nom o pronom.
          La seva estructura es pot completar amb un determinat i un complement, però no són                   
  • Sintagma verbal (SV), que sol anar acompanyat d'altres sintagmes que completen la informació del verb
  • Sintagma adjectival (SAdj), que sol completar els sintagmes nominals
  • Sintagma adverbial (S Adv)
  • Sintagma preposicional (SPrep)





  • Subjecte: l'element del qual es parla.
  • Predicat: allò que es diu del subjecte. 
           El nucli del subjecte (generalment un nom) i el nucli del predicat (generalment un verb) concorden en
                         Tinc molta gana. > Nucli del SV: Tinc, 1a persona singular.
El Predicat està format per un verb i uns complements. Aquests complements poden ser:
  • Atribut (Atr): acomopanya els verbs coulatius (ser, estar, semblar). Atribueix una qualitat al subjecte, amb el qual concorda. L'atribut pot ser SN, SAdj, SPrep o Oració:
  • Complement directe (CD): completa la informació del verb indicant en què o en qui recau l'acció. No porta preposició:
  • Complement predicatiu (CPred):  és un adjectiu o sintagma adjectiu que es refereix alhora a un nom (amb el qual concorda) i al verb (del qual diu "xcom"):
  • Complement indirecte (CI): indica la persona o animal que és destí de l'acció del verb.
  • Complement de règim verbal (CRV) o complement preposicional (CPrep): respon a l'acció del verb i duu sempre preposició feble ("a, de, en , amb, per").
  • Complement circumstancial de temps (CCT):
  • Complement circumstancial de lloc (CCL):
  • Complement circumstancial de manera (CCM):
  • Complement del nom (CN): acompanya un nom o un pronom i en diu una característica.
  • Complement de l’adjectiu (CAdj): acompanya l'adjectiu.
  • Complement de l’adverbi (CAdv): acompanya d'adverbi.
  1. Segons un aspecte subjectiu, les classes d’oracions depenen de la qualitat psicològica del judici que formulen.
  1. Segons un aspecte gramatical o objectiu, depèn de la naturalesa del predicat i del subjecte de l'oració).
  • deure + indinitiu: El teu amic deurà fer una obra molt útil
  • condicional, quan l’oració apareix en relació amb una altra oració: Portarien més maletes
  • Interrogatives generals (o dubitatives)
  • Interrogatives parcials (o determinatives)
Interessa l’estudi de les oracions des del punt de vista estrictament de la ciència del llenguatge:
  • Primera de passiva: les que porten en el predicat, a més a mes del verb, el complement agent: La cançó és cantada per mi
  • Segona de passiva: les que no porten el complement agent: La cançó és cantada
  • Una oració passiva és equivalent a qualsevol oració atributiva o de predicat nominal: entre La cançó és cantada (per mi) i La cançó és bella (per mi) no ni ha diferència.
  • La passiva no s’usa en present o imperfet dels verbs, el significat dels quals no s’entén com a momentani o que s’esdevé una sola vegada i en un moment donat.
  • El subjecte és solament productor de l’acció de manera indirecta, per l’encàrrec que fa una altra persona:        Va entrar a la barberia, a tallar-se els cabells
  • La participació pot ésser tan indirecta que afecti el subjecte d’una manera moral. Són les anomenades oracions de datiu ètic o d’interès:                              
  • El reflexiu acompanya molts verbs intransitius (sobretot de moviment...) encara que no tenen cap mena de signe reflexiu: Te'n vas de seguida
  • Hi ha verbs que solament tenen una forma reflexiva que funciona com a qualsevol altre element gramatical: penedir-se, atrevir-se, queixar-se.
  • Ignorància del subjecte: Truquen
  • Ocultació intencionada del subjecte. El parlant coneix bé el realitzador de l’acció però es calla el seu nom pels motius que siguin: A mi m’ho han dit d’una altra manera
  • Indiferència pel que fa al subjecte. Es coneix però no interessa esmentar-ho: No m’han mirat el bitllet
  • Impersonals amb “es”, “hom”, “un”.
  • Verbs impersonals gramaticals: els verbs “haver”, “fer” i “ésser” presenten un ús impersonal de la tercera persona del singular. Les paraules que acompanyen el verb funcionen com a CD o com a atribut. Cal esmentar que el verb “haver” es construeix sempre amb l’adverbi pronominal “hi”:
  • Verbs impersonals naturals: són els que indiquen fenòmens naturals, especialment meteorològics; s’usen en tercera persona del singular:




                        Canten la meva cançó (nucli: cançó)

          imprescindibles.

                        Canta la meva cançó (nucli: canta)

            Se sentia una cançó molt antiga (nucli: antiga)

                        Se sent com passa el tren lentament.

                        De nit se sent el tren.


Els sintagmes es combinen per formar oracions:

2 Funcions 

Les funcions sintàctiques fonamentals en l’oració simple són Subjecte (S) i Predicat (P):

                        L'Evarist té els cabells massa llargs.

                        El riu Nil travessa Egipte

           persona i nombre.
           El subjecte pot ser el·líptic si no el trobem escrit però el deduïm per la regla de la concordança:

                                             Per tant, el nucli del SN és el pronom de 1a persona singular: "jo"


            Ell és l’elegit.
            Ella és molt agradable.
            La casa és de pedra.
            Aquesta pel·lícula és la que vaig veure l'any passat.
                

            Col·lecciono monedes xineses.
Només en alguns casos pot dur preposició:
- Quan és un pronom personal tònic: T'he convidat a tu. 
- Davant dels pronoms "tots, totes, tothom, ningú": Hem cridat a tothom.
- En oracions recíproques: S'estimen l'un a l'altra.


            Col·loco cada moneda al seu lloc molt emocionat.

            T’he dut una moneda per a la teva col·lecció.
            
            Sempre parles del mateix.
            M'he acostumat a tu.
            S'interessa per les matemàtiques
            Penso en un amic meu

            Ahir vaig completar el primer àlbum.

            He desat la col·lecció a la prestatgeria.

            He acabat amb gran satisfacció la col·lecció.

               També hi ha complements d’altres categories gramaticals:

            Tinc una gran col·lecció.
            Aquest és l'amic de la meva germana

            La meva col·lecció és bastant gran.

            Vaig començar la col·lecció molt aviat.

Finalment, els complements externs a l’oració s’anomenen Complements de l’oració (CO). Com el seu nom indica, representen una circumstància que afecta tota l'oració sencera i no només el nucli del predicat:
            Afortunadament, el partit va acabar sense gaires incidents més.


3 Classes d’oracions

Concepte d’oració
Constitueixen una oració el conjunt d’elements gramaticals que giren al voltant d’un verb en forma personal; un verb en forma personal és la unitat sintàctica per la qual establirem els límits entre oracions diferents i és l’element que implica una relació de concordativa entre subjecte i predicat.
           
Oració simple i composta
L’oració simple és una oració psíquica, la corba melòdica de la qual correspon a l’expressió d’un sol judici format per un subjecte i un predicat. L’oració composta és una oració, la corba melòdica de la qual correspon a l’expressió de més d’un sol judici format per la combinació de més d’un subjecte i d’un predicat. L’oració composta és formada per diverses oracions simples relacionades des del punt de vista lògic i compreses dins d’una unitat psíquica que implica també una unitat d’entonació.
            L’oració simple és l’expressió d’un sol judici expressat per un subjecte i un verb en forma personal. Hi ha dues possibilitats de classificar les oracions simples:


Classificació des del punt de vista subjectiu
La qualitat del criteri subjectiu és que té moltes possibilitats perquè hi ha nombrosos matisos expressius que exigeixen unes valoracions diferents de les oracions estrictament gramaticals.

Podem dividir:

Segons el predicat:

Indicatives
Fan referència al tipus més senzill de la formulació gramatical. Ho prova la seva expressió en mode indicatiu. Enuncien oracions que es realitzen efectivament, i que, per tant, tenen existència real.
            No tenen cap mena de complicació, són l’expressió de l’anomenat judici enunciatiu típic i serveix per formular veritats categòriques, és a dir, tot allò que es correspon amb una veritat o realitat objectiva:

            L'home és mortal
            Jaume I va conquerir Mallorca

De possibilitat
Els tractadistes no sempre han estat d’acord a l’hora de distingir les oracions de possibilitat i les dubitatives. Quan el parlant creu que el judici té solament una existència mental sense cap mena de recolzament real d’allò que formula, enun­cia aquest judici corn un fet possible o dubtós. A més a més, hi ha un acostament amb les interrogatives, fins a convertir-se elles mateixes en interrogació. Poden trobar-les:

* Amb verb dependent
Com que l’acció és irreal, és a dir, és solament possible, s’usa el mode subjuntiu en els verbs dependent d’un principal que significa possibilitat o impossibi1itat:

            És possible que se'n desentengui
            (verb dependent en subjuntiu)

* Amb verbs independents
S’expressa aquest matís quan es fa referència al passat i al present amb la perifrasi deure + infinitiu:

            Devien ésser franceses
            Ja deveu haver-ho comentat tots

Quan expressa el futur es pot fer de dues maneres:

Hi ha també la possibilitat de fer servir el condicional compost quan la probabilitat és d’un fet anterior acabat: No ho hauria dit mai

Dubitatives
Les trobem quan dubtem de la realitat efectiva del fet parlat. Cal indicar que poden haver-hi vacil·lacions quan un judici pot tenir una formulació gramatical de possibilitat o de dubte. Podem construir-ho a base d’adverbis de dubte (potser, tal vegada, tal volta) i l'indicatiu present o futur:
            Potser es compliquen les coses
            Tal vegada no decidirà

Optatives
Estan íntimament relacionades amb les exhortatives. Mentre unes expressen el desig (optatives), les altres indiquen el prec i l’ordre (exhortatives).
            Les optatives expressen un desig, una acció desitjada que pressuposa la manca de coincidència amb la realitat, perquè, de saber-la real no desitjarien la seva realització.
            Aquesta irrealitat justifica l’ús del subjuntiu. Generalment venen encapçalades per una exclamació de desig (Tant de bo) o per una conjunció (que) que les subordina a un verb pensat però no expressat, de manera que sovint pot afirmar-se una dependència mental d’un verb principal implícit (Així sigui) o si es mira el futur s’expressa en present o imperfet de subjuntiu (Tant de bo em convidi demà; Tant de bo em convidés demà).
            L’ús del present o de l’imperfet busca expressar no el temps de referència de 1'acció sinó el to més o menys hipotètic de l'acció. 'Tant de bo me’n parlin' és menys hipotètic que 'Tant de bo me' n parlessin', més hipotètic independentment del temps de referència.
            Sovint tenen un to afectiu pel fet del seu significat de desig, i tot això fa que paraules indiferents aconsegueixin un significat especial, afectiu sobretot, però, a més a més, específic enfront de l’oració que introdueixen:
           
            Qui fos d'ell!
            Així et rebentessis!
           
            Els verbs de voluntat (voler, desitjar) s’usen en condicional o en imperfet d'indicatiu per atenuar el seu valor optatiu:
           
            Voldria tornar-hi

Exhortatives
De l’expressió d’un desig passem gairebé sense adonar-nos a la d’un prec i d’una ordre i, per això, és molt difícil deslligar les optatives de les exhortatives. Es fan per l’ús de l'infinitiu amb valor d'imperatiu (A seure tot seguit) o futur (Avui tornaràs més aviat)
            Les formes d’imperatiu (canta) han coincidit sovint amb les de subjuntiu i, fins i tot, són les úniques en la negació (No cantis).
            Tenen un to exclamatiu i, per tant, passen sovint a posseir els trets típics de les oracions exclamatives.


En segon lloc, podem classificar les oracions de manera subjectiva segons el judici


Afirmatives
Les relacions entre un subjecte i un predicat fan que expressi una relació que es correspon amb la realitat objectiva... Allò que es considera normal gramaticalment és que el predicat és allò que es diu del subjecte. És per això que les oracions afirmatives no porten cap remarca especial:
           
            El correu ha arribat tard

Negatives
Són negatives quan no corresponen a la realitat objectiva, és a dir, quan la relació entre el subjecte i el predicat no és real, no és veritable. Aquesta manca de veracitat s’expressa, mitjançant l’adverbi “no”, anteposat al verb o sigui a tot el predicat:
           
            El tren no arribarà a l’hora
           
            La negació expressada per “no” pot fer referència a tota l’oració i aleshores apareix negat tot el predicat, o pot referir-­se a una part qualsevol de l’oració.
            És freqüent que la negació aparegui reforçada per una sèrie de veus: ningú, res, enlloc, cap, mai .
            Originàriament no tenen valor negatiu i solament ho han aconseguit amb el temps pel seu ús constant junt a la partícula “no”, fins arribar a constituir-se com a locucions negatives:
a)    Quan hi ha el verb sobreentès també se sobreentén  l’adverbi “no” i aleshores el caràcter negatiu va a càrrec d’aquestes veus: Quants n'has comprat? Jo, cap.
b)    En català parlat és tan ferma la creença del seu valor negatiu que es construeixen sense l’adverbi “no”:          
            Mai ve = Mai no ve
                        Ningú m'ha vist = Ningú no m'ha vist
c)    Quan les oracions tenen més d’una partícula negativa és fonamental que una d’elles precedeixi al verb i com és natural ho farà 1’adverbi: No 1'he trobat mai enlloc

Interrogatives
L’estat d’ignorància o dubte poden portar-nos a la formulació de diferents frases: negatives, de possibi1itat o dubitatives, però també una altra forma de resoldre el dubte i la ignorància és la pregunta. D’aquesta manera s’originen les interrogatives. Trobem com a tret característic la corba tonal ascendent en la part final de l’oració, que es tradueix gràficament amb el signe d’interrogació (?) que s’usa sempre al final de l’oració. Podem classificar-les en dos grups:

La ignorància del parlant és de tot el judici, que no saben si es correspon o no amb la realitat objectiva. Per això es pregunta si la relació del subjecte convé al predicat:

            Saps la lliçó?

Interessa saber si la relació és sí o no entre subjecte i predicat. Normalment la contestació és “sí” o “no” però és freqüent que aquests adverbis vinguin acompanyats per altres paraules o frases que la modifiquen i, fins i tot, vinguin substituïts per aquestes paraules o per la repetició del verb.
            - Saps la lliçó?
            - Sí, com mai.
            - No
            - La sé molt bé / No la sé gens...

            Hi ha una anteposició del verb a tota l’oració (Saps la lliçó?) menys en el cas que al verb precedeixin el pronoms àtons (Es varen enfadar).
            No hi ha, però, en català, la rigidesa d’altres llengües i és possible 1'anteposició del subjecte, que arriba a ésser normal quan 1'interès del que pregunta es concentra en ell (El president ha dimitit?). Aquestes tendeixen a dividir-se en dues parts conservant solament la segona el to interrogatiu (El president, ha dimitit?). I això és molt més acusat. quan el subjecte està constituït per diferents paraules (Aquel1 intent d’escissió entre nosaltres, tornarà a produir-se en aquesta ocasió?).

La ignorància del parlant no és del tot el judici sinó d’una de les seves parts (Qui ho ha fet?, A qui busquen?). No es responen amb “sí” o “no”, sinó amb l’element per qui és pregunta. S’usen unes paraules que es col·loquen sempre a l'inici d’una oració:
            quant (i flexió)
            quin (i flexió)
            qui
            què
            on
            quan
            com

Exclamatives
Tenen un caràcter de vivència primària, sense lògica. Les exclamacions equivalen sempre a oracions organitzades pel fet que són elements expressius de la llengua. Destaca la necessitat de comunicar a l'exterior sentiments, emocions, amb una paraula, totes les vivències que pertanyen a la vida afectiva del parlant.
            Trets lingüístics de l’oració exclamativa:
a)    Modificació articulatòria dels sons emesos, en referència a les seves articulacions normals (tant en el sentit de reforçar l'articulació, més freqüent, com en el de relaxar-la).
b)    Intensitat més forta de les paraules o síl·labes que es vol destacar (encara que sigui i inconscientment).
c)    Entonació anormal (tant si és per sobre com si és per sota de la corba tonal més habitual)
d)    Modificació del ritme de la frase (accentuant-lo o endarrerint-lo)

            Formes de les oracions exclamatives:
a)    Les més importants són els crits: Oh!, Ai!, Ecs!
b)    Interjeccions impròpies: Visca!, Vinga!  i vocatius:  Senyor!, Joan! quan ens dirigim a la consciencia i responsabilitat de l'interlocutor.
c)    Poden considerar-se com a frases exclamatives compostes per un mínim de dues paraules les formes: Com hi ha món!, Sant Antoni!, Ja està bé!
d)    Oració construïda com si fos una enunciativa normal, però matisada amb els recursos fonètics típics de l’exclamació: Ara sí que l’hem feta bona! No puc creure-ho!.



Classificació de l’oració simple des del punt de vista gramatical


Atributives
Les oracions de predicat nominal s’anomenen també atributives, i la raó d’aquesta denominació és perquè analitzen el subjecte, declaren les seves notes constitutives (essencials o accidentals) i les atribueixen a aquest subjecte (o les neguen quan, en analitzar-lo, resulta que no existeix en aquell subjecte la característica que es buscava)
            L’oració atributiva té un predicat nominal que és bàsicament un nom (és a dir, un conjunt de notes o qualitats) o adjectiu (expressió de cadascuna de les notes o qualitats):
                        L’ametller és un arbre
                        El seu pare és arquitecte
            Però mitjançant el procés de substantivació qualsevol part de l’oració pot funcionar corn a predicat nominal:
            El nen està de genolls
            Ell és així

            La connexió que s’estableix entre S i P es realitza mitjançant una connexió gramatical, la més important de les quals és el verb còpula “Ésser”, tot i que també és usat el verb “Estar”. D’altres verbs copulatius són: aparentar,  semblar,  esdevenir,  creure’s,  tornar-se, aparèixer...
            No és fonamental la construcció material del verb copulatiu. Pel fet que la seva missió és enllaçar sense afegir cap significat més, hi ha casos que no s’esmenten com:
1. Dites, refranys, etc.: Tal dit, tal fet
2. En ocasions és pres com un tret afectat i no s’usa en la llengua parlada: Casa solitària
3. L’atribució directa de qualsevol part de 1'oració es troba molt estesa i es caracteritza en la parla més normal: Ell, frare?

No atributives amb subjecte agent:

a) Transitives
Les oracions que porten complement directe tenen el nom de transitives i això independentment d’altres complements (indirectes o circumstancials):

            La nena salta
           
            Cal indicar que l’oració no és transitiva per la classificació intrínseca del verb sinó segons l’ús concret del verb d’una manera que una oració intransitiva: La nena salta es transforma en transitiva pel senzill procediment d’afegir un complement. Hi ha verbs, però, en què no és possible aplicar aquesta formulació. Són els verbs transitius o intransitius, segons puguin portar o no el complement directe:
Transitius: portar, collir, buscar.
Intransitius: anar, atrevir-se, viure.

b) Intransitives
Son les oracions que no porten complement directe, independentment dels altres complements que portin. Generalment són oracions en les quals no destaca el paper actiu del subjecte sinó el fet que la seva acció passi, que s’esdevingui durant un temps. Són els verbs d’estat com ara:
           
Viu amb els seus pares
            Aquests nois creixen molt

c) D'estat
Subdivisió de les intransitives que comprèn tots els verbs que signifiquen accions i el subjecte té un paper molt destacat i actiu. Aquestes oracions poden portar un complement predicatiu (adjectiu o participi) que concorda amb el subjecte i que se situen en la línia de les oracions de predicat nominal (expressen una qualitat del subjecte) o atributives. Mentre les de predicat nominal expressen la qualitat, nota del subjecte, les predicatives (expressen fenòmens) com:
           
            Ara viu tranquil·lament

No atributives amb subjecte pacient:

a) Passives generals
Enfront de les oracions transitives o intransitives que tenen el subjecte com a protagonista de l’acció verbal, hi ha la possibilitat de presentar el subjecte com a resultat de l’acció verbal. Això depèn que, en un moment determinat, interessi més al parlant presentar la frase amb el resultat de l’acció que amb la realització efectiva.
            El subjecte gramatical rep el nom de subjecte pacient (que no pas de l’acció) i el complement gramatical s’anomena agent:

            La cançó és cantada per mi
            Subj. Pacient           C. Agent.

Tradicionalment és divideixen en:

            Les segones són un tipus molt útil i més freqüent que el de les primeres, perquè el de les primeres, perquè, en ocasions, no ens interessa indicar l’agent o productor de l’acció o potser no el coneixem. Com a trets ens trobem:
Poden usar-se, però, en present o imperfet de la veu passiva aquells verbs el significat del quals es refereix a una duració (sense importància pel que fa a l'inici o l’acabament de l’acció) o que ens indiquen l’acció en el seu propi desenvolupament.

b) Passives reflexives
Es coneix amb aquest nom perquè al seu significat passiu afegeix la forma exterior de les oracions reflexives. Tenen el verb en veu activa, en tercera persona (singular o plural) i el pronom reflexiu “es” o “se”, però són vertaderament passives pel seu significat:

            Aquesta cançó s’ha generalitzat per la pel·lícula
            El sòl s’enfonsà amb el pes dels mobles


No atributives amb subjecte agent i pacient:

a) Refflexives
El subjecte és alhora productor i resultat de la mateixa acció. S’anomenen així perquè l’acció verbal és reflexa i reper­cuteix sobre el propi agent. Per aquesta doble, funció ha de tenir una doble representació. A més del subjecte enunciat en la forma normal hi ha el pronom personal àton que concorda amb el subjecte i el representa en la seva segona funció: la de complement.

            La nena és pentina

Podem trobar dos tipus d’oracions reflexives:
a)    Directes: La nena es pentina
b)    Indirectes: Tu et rentes les mans

            Les formes reflexives es formen a partir de les formes actives del verb que es conjuga, unides a les formes àtones dels pronoms personals que tenen valor de CD i CI.
            Hi ha uns matisos que ens presenten conceptes menys perfilats:
                        Me’ls vaig trobar discutint acaloradament'.

b) Recíproques
En realitat són una subdivisió de les reflexives, en el cas particular que una acció verbal executada per dos o més subjectes, es distribueixen de manera que el primer rebi el resultat de l’acció del segon, i aquest el resultat de la del primer. Aquesta correspondència solament es pot donar en els verbs transitius.


No atributives amb subjecte indeterminat:

L’absència del subjecte origina la categoria de les oracions impersonals. A part dels usos impersonals del verb hi ha una sèrie de construccions amb el subjecte impersonal, verbs impersonals de tipus gramatical i fenòmens naturals.
            Gairebé sempre el verb es posa en plural, per cal d’accentuar l’anonimat de les oracions sense subjecte. Les motivacions són diverses:
                       
                        No sé si hi pot haver cap altra solució
                        Feia temps que no el veia
                        Potser ja era tard

                        Ara plou molt fort
                        Abans nevava més que ara

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada