dilluns, 11 de juliol de 2011

Text narratiu


El text narratiu

La narració constitueix una de les activitats principals que realitza l'home a través del llenguatge. En la seva forma més elemental, el relat de fets quotidians, és comú a totes les persones, instruïdes i analfabetes, i està present a totes les cultures. Dins de l'àmbit de la creació literària la narració és la forma en què estan escrites les rondalles, els contes, les llegendes, les faules, alguns relats mitològics i les novel·les, entre d'altres.

Tant a la seva manifestació natural com a la literària, la narració presenta una estructura bàsica que està constituïda pels elements següents: plantejament o pròleg, nus o acció i desenllaç, de vegades amb un epíleg final.

Al pròleg o plantejament l'autor anticipa el motiu principal del relat. Alhora, li serveix per a introduir en poques línies uns personatges en un temps i un espai determinats. L'acció constitueix el nus del relat, mentre que el desenllaç comporta la resolució del conflicte plantejat. 

L'epíleg pot ser una breu conclusió en la qual el narrador deixa entreveure que tot el que pugui esdevenir després del que ha relatat no és rellevant per al fet narrat. L'acció i el desenllaç es caracteritzen per la presència de verbs en passat o present històric.

Narrar és relatar una història i descriure'n o exposar-ne ordenadament les circumstàncies. També nosaltres sense adonar-nos-en creem històries, reals o fictícies, sobretot oralment, quan expliquem un acudit o l'última pel·lícula que hem vist, un fet, una notícia o un accident que hàgim pogut sentir o presenciar, o bé la crònica d'un viatge o una visita, d'un espectacle o una prova esportiva. Per tant, com ja hem apuntat en començar, narrar és un fet habitual en gairebé qualsevol conversa pel sol fet d'estar explicant alguna cosa.

No podem oblidar la coherència necessària que hi ha d'haver entre els diferents elements perquè la història funcioni i tingui sentit. Les descripcions que situen tant l'espai com els personatges, l'estructura principal de la narració que s'haurà d'anar desenvolupant, l'ús adequat dels temps verbals en la progressió lògica temporal, el fet de mantenir un interès constant i un ritme narratiu àgil, el fet de saber intervenir com a narrador dins la història però sense abusar-ne... són aspectes fonamentals que hem de cuidar en tot moment.




Exemple de text narratiu

Fa anys que penso en Tomàš, però només a la llum d’aquesta reflexió he arribat a percebre’l amb claredat. El vaig veure, dret a la finestra del seu pis, com mirava a través del pati la paret de l’edifici del davant sense saber què fer.
Feia unes tres setmanes que havia conegut Tereza en una petita ciutat de Bohèmia. Havien estat junts a penes una hora. Ella l’havia acompanyat a l’estació i s’havia esperat fins que ell va pujar al tren. Deu dies més tard el va venir a veure a Praga. Van fer l’amor aquell mateix dia. Durant la nit ella va agafar febre i va passar tota una setmana a casa d’ell amb grip.
Aleshores Tomàš va sentir un amor inexplicable envers aquella noia gairebé desconeguda, li semblava com una criatura que algú hagués col•locat en un cistell untat amb brea i l’hagués enviada riu avall perquè Tomàš la recollís a la riba del seu llit.
Tereza es va estar una setmana a casa d’ell, i després, un cop recuperada la salut, va tornar a la seva ciutat a dos-cents quilòmetres de Praga. I aleshores va arribar el que em sembla el moment clau en la vida de Tomàš: s’estava dret a la finestra, mirava a través del pati la paret de l’edifici del davant i reflexionava:
És que potser l’havia de convidar a venir a viure a Praga? Aquesta responsabilitat li feia por. Si ara la convidava, ella vindria per oferir-li tota la seva vida.
O potser no havia de donar senyals de vida? Això voldria dir que Tereza continuaria fent de cambrera en un restaurant d’una ciutat de mala mort i que ell no la tornaria a veure mai més.
Volia que ella vingués per estar amb ell o no ho volia?
Mirava a través del pati les parets del davant i buscava una resposta.
No deixava d’evocar Tereza ajaguda al sofà; no li recordava ningú altre de la seva vida anterior. No era ni una amant ni una esposa. Era una criatura que ell havia tret d’un cistell untat amb brea i havia dipositat a la riba del seu llit. Ella es va adormir. Ell s’hi va agenollar a la vora. La respiració febril de Tereza es va sentir un petit gemec. Tomàš va prémer el rostre contra el d’ella i va xiuxiuejar en el seu son paraules tranquil•litzadores. Al cap d’una estona es va sentir que la respiració se li asserenava i que el seu rostre s’alçava instintivament cap a ell. Sentia en la seva boca una suau olor de febre i l’aspirava com si volgués omplir-se de la intimitat del seu cos. I en aquell moment es va imaginar que ella era a casa seva des de feia molts anys i que s’estava morint. De sobte va tenir la clara sensació que no sobreviuria a aquella mort. S’estiraria al seu costat per morir amb ella. Commogut per aquesta imatge, va enfonsar el rostre en el coixí a la vora del seu i va restar així durant molt de temps.
Ara s’estava dret a la finestra i invocava aquell instant. Quina altra cosa podia ser sinó l’amor que havia arribat així per tal de fer-se reconèixer?

Milan Kundera, La insostenible lleugeresa del ser

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada