Text descriptiu

El text descriptiu

La descripció és la representació d'alguna cosa amb paraules. Acostuma a tenir una estructura espacial, que segueix un ordre triat per l'emissor (de dreta a esquerra, d'esquerra a dreta, de dalt a baix, de baix a dalt, del general al particular, del particular al general, etc). En general, l'estructura està en funció de l'element que es vulga destacar més, cosa que depèn de la intenció de l'emissor.

La descripció pot ser objectiva, si té una intenció explicativa o informativa; o subjectiva, si qui descriu deixa entreveure l'opinió o els sentiments que li produeix allò que es descriu.

La descripció acostuma a ser enumerativa. Els elements de l'enumeració se separen per comes o per la conjunció i. El punt i coma s'usa per separar seqüències que ja contenen comes dintre seu.

El text descriptiu sempre té un nucli, que és el nom o substantiu i utilitza molts caracteritzadors per dir com són les coses. Per caracteritzar el nom usem l'adjectiu; preposició + nom; que + oració (oració de relatiu); com + nom o oració (comparació); la metàfora; i adjectius, noms o verbs + sufixos. Un altre dels recursos que utilitzem en el cas dels textos descriptius és la metonímia, consistent a prendre el continent pel contingut, l’efecte per la causa, etc.; per exemple: Viu del seu treball.

En el text descriptiu, també hi abunden connectors situacionals, com per exemple: a dalt, a baix, més amunt, més avall, davant, darrere, a la dreta, a l'esquerra, endins, enfora, al mig/centre, als costats/extrems, de cara, d'esquena, a l'interior, a l'exterior, etc...; mentre que són escasses les referències temporals.

Hem de tenir molta cura a l’hora de seleccionar els mots que formen part de la descripció, ja que totes les paraules han de fer que qui ens escolta o ens llegeix pugui percebre la realitat de què parlem

El verb més habitual a les descripcions és el verb ser . Aquest pot tenir tres funcions bàsiques:

• atribuir una característica o qualitat a una cosa, objecte o persona
• establir una relació (de pertinença o d'altres), i
• situar una cosa, persona o objecte.

Exemple de text descriptiu (1):

            Quan es va aixecar el teló, la paret del fons de l’escenari encara tremolava de l’impacte de les darreres corredisses d’un tramoista, i les primeres frases van quedar esmorteïdes pels cops i els grinyols fortuïts que venien de fora de l’escenari. Aquells petits contratemps eren senyals de la histèria que anava creixent entre els Laurel Players, però a l’altra banda dels llums del prosceni, intensificaven la sensació que seria una representació excel·lent. Semblava que d’una manera captivadora diguessin: «Espereu un moment; encara no hem començat. Estem tots nerviosos, però, si us plau, tingueu paciència». Aviat no va caldre cap disculpa, perquè el públic de seguida va poder contemplar la noia que interpretava el paper femení principal, el de la Gabrielle. Es deia April Wheeler i, tan bon punt va sortir a l’escenari, la paraula «encisadora» va córrer en veu baixa per la platea. Una mica més tard tothom es clavava cops de colze i, esperançat, xiuxiuejava «és bona»; i unes quantes persones que sabien que havia anat a una de les principals escoles d’art dramàtic de Nova York assentien, serioses i cofoies, amb el cap. L’April tenia vint-i-nou anys, els cabells d’un ros cendra i una bellesa patrícia que la mala il·luminació no podia distorsionar; a més a més, semblava feta expressament per a aquell paper. Tot i que els parts dels seus dos fills li havien engruixit lleugerament els malucs i les cuixes, es movia amb la gràcia i la sensualitat d’una jove tímida; qualsevol que mirés el Frank Wheeler, el jove de cara rodona i aspecte intel·ligent que seia a l’última fila mossegant-se el puny, hauria dit que semblava més aviat el seu pretendent que no pas el seu marit.

           

            –De vegades em sento plena de vitalitat –deia l’April– i tinc ganes de sortir i fer alguna cosa      ben esbojarrada i meravellosa...

           

            Entre bastidors, els altres actors, que l’escoltaven tots ben apilotats, van sentir de sobte una onada d’amor per ella. O, si més no, estaven disposats a estimar-la, fins i tot els que de vegades li retreien una manca d’humilitat als assaigs, perquè ara ella era la seva única esperança.

            El protagonista masculí principal havia agafat una grip intestinal aquell matí. Tot i que havia arribat al teatre amb molta febre i havia insistit que podria actuar, cinc minuts abans que s’alcés el teló havia començat a vomitar al seu camerino i al director no li havia quedat més remei que enviar-lo a casa i substituir-lo ell mateix. Tot havia anat tan de pressa que ningú no va pensar a  anunciar el canvi; alguns dels actors secundaris no se’n van assabentar fins que no van sentir la veu del director sota els llums, pronunciant les paraules que esperaven sentir de la boca de l’altre actor. El director feia el que podia i declamava cada frase en un to alt i mig professional, però no es podia negar que el paper d’Alan Squiers no li esqueia gens, perquè era rabassut i mig calb i, tot i que no hi veia ni gota sense les ulleres, s’havia negat a posar-se-les dalt de l’escenari. Des del moment que havia entrat en escena, els actors secundaris no havien parat d’interrompre’s els uns als altres i d’oblidar on havien de col·locar-se i, ara, al mig de l’important parlament del primer acte sobre la seva pròpia futilitat.

Richard Yates, Revolutionary Road, Traducció de Josefina Caball

Exemple de text descriptiu (2):

La sirena de la fàbrica vibrava i braolava cada dia sobre el barri obrer, enmig de l’aire fumat i oliós. Obedients a la crida, uns homes ombrívols, que no havien tingut temps de refrescar els músculs amb el son, sortien de les petites cases grises talment esporuguits escarabats. Dins la freda penombra, anaven pel carrer terrós cap als alts i petris rectangles de la fàbrica, que els esperava indiferent i que il.luminava el fangós camí amb tot d’ulls quadrats i greixosos.  El fang xipollejava sota els peus. Sonaven enrogallades exclamacions de veus somnolentes, un renec groller tallava malignament l’aire alhora que sorolls ben diferents volaven cap a la gent : la remor feixuga de les màquines i el remuc del vapor. Unes xemeneies altes i negres sorgien severes i sinistres per damunt del barri com gruixuts bastons. [...]

                                                                                              Màxim Gorki, La mare, 1908