dilluns, 11 de juliol de 2011

La comunicació


La comunicació

La comunicació humana
Entenem per comunicació, en general, el fet de transmetre informació d’un punt a un altre. En aquest sentit es pot parlar de comunicació entre màquines, entre animals i entre éssers humans. En particular definim la comunicació humana com el procés mitjançant el qual unes persones es posen en contacte amb unes altres per expressar-los un estat d’ànim, un desig, una opinió, etc.

La comunicació és un element bàsic de desenvolupament de la persona. En comunicar-nos establim contacte amb la realitat exterior a nosaltres, amb el nostre entorn. La comunicació produeix –o aspira a produir– un intercanvi o dialèctica que aporta informació i coneixement i estimula noves comunicacions amb l’exterior.

Factors de la comunicació
El procés de la comunicació s'inicia en la font del missatge, la qual genera el missatge o missatges a comunicar. La font d'informació selecciona a partir d'un conjunt de possibles missatges el missatge escollit. A continuació, l’emissor codificarà el missatge transformant-lo en senyal capaç de ser transmès a través d'un canal. El canal és simplement el mitjà utilitzat per a la transmissió del senyal des del transmissor fins al receptor. És el mitjà que permet el pas del senyal, i és precisament en el canal on pot incidir la font del soroll. És possible que en el procés de transmissió del senyal, a través del canal, s'agreguin a aquesta una sèrie d'elements que no són proporcionats intencionalment per la font de la informació, això és el soroll. Quan el senyal és rebut pel receptor es du a terme l'operació inversa a la de l’emissor reconstruint el missatge a partir del senyal. El receptor rep el senyal i el transforma de nou a la seva naturalesa original de missatge, al que s'haurà pogut afegir eventualment els sorolls anteriorment assenyalats. L'important en aquest model és que el senyal es descodifiqui en el transmissor de forma adequada perquè el missatge codificat per l'emissor sigui el mateix que és rebut per la destinació.

Esquemàticament:

  • La font és el fenomen que origina la informació. Es troba sense codificar per a ser transmesa en el missatge. Per exemple, les temperatures (per al cas d'un informe meteorològic).
  • L’emissor és l'element que pren i elabora la informació, segons un codi determinat, per a transmetre un missatge. L'home del temps, per exemple.
  • El codi és el conjunt dels signes i de les seves regles de combinació que serveixen per a transmetre una informació o font segons un sistema simbòlic comprensible o desxifrable per a l’emissor i el receptor. Per exemple, el sistema de mesurament de temperatures que adoptem en un informe meteorològic: centígrad, escala Réaumur, Fahrenheit... o l'idioma que s’hi utilitza: el català, l'anglès...
  • El missatge és la informació que es va originar en la font però ja elaborada i configurada mitjançant el codi: l’informe meteorològic tal com surt emès.
  • El senyal emès és la intensitat de la transmissió una vegada surt de l’emissor, la qual arriba i es recull pel receptor, generalment amb menor intensitat i amb algun grau de distorsió en comparació del senyal emès.
  • El canal és el mitjà físic a través del qual es transmet el missatge: sistema nerviós, aire, aigua...
  • El soroll és tot element, físic o psíquic, que provoca una pèrdua o distorsió en el contingut o forma del missatge: opacitat del canal, debilitat del senyal, distància del receptor, fatiga o distracció de l’emissor, mala comprensió del codi, ambigüitat, sordera o malaltia del receptor, prejudicis adquirits, etc...
  • El context és el coneixement d'una sèrie de circumstàncies lingüístiques (missatges previs al missatge, coneixements de pressuposicions i dades necessàries per a la comprensió del missatge) que ha de tenir el missatge per a poder ser entès totalment.
  • La situació és el marc físic, temporal i espacial, de naturalesa extralingüística, en què es desenvolupa el procés comunicatiu, i que de vegades és essencial per a poder interpretar correctament un missatge.
  • El receptor és qui rep i desxifra el missatge codificat per l’emissor usant el mateix codi amb que va ser xifrat si la transmissió és ideal.


Llengua i parla

El llenguatge fa la impressió de ser una capacitat que es manifesta de manera igual, amb molta unitat. Cada comunitat organitza el seu sistema de signes i de regles (el codi) i fa un ús concret de la capacitat humana del llenguatge. Podem, doncs, buscar una sèrie de trets comuns a totes les llengües: totes són formades per unitats de dos nivells: unes que no porten significació (sons, fonemes) i unes altres que aporten significat (paraules, oracions). Les segones estan formades basant-se en les primeres. Aquesta doble articulació dóna una gran flexibilitat a totes les llengües.
Totes les llengües tenen regles que impedeixen qualsevol combinació d'unitats. O, dit d'una altra manera, les unitats lingüístiques no es combinen de manera aleatòria, sinó seguint determinades pautes (que varien d'una llengua a l'altra). Ara bé: en totes és possible de formar un nombre infinit de combinacions (oracions) amb un nombre finit d'unitats (fonemes, paraules).
Però, més enllà d'aquests trets unitaris, ressalta la gran diversitat amb què el llenguatge es manifesta. La forma primària en què es manifesta aquesta diversitat és mitjançant les diverses llengües del món.
La variació lingüística no s'acaba amb les diverses manifestacions de la capacitat general del llenguatge, que hem anomenat llengües. També a l'interior d'una mateixa llengua hi ha diverses maneres de parlar-la, variants diferents o maneres diferents d’utilitzar un mateix codi: no es parla igual el castellà a Sevilla que a Valladolid o Buenos Aires, ni és igual el francès d'una part de Bèlgica, del Canadà, del centre de França o del de París, ni és igual l'anglès dels Estats Units que el de Londres.
Igualment podem trobar diferències entre la manera de parlar d'una senyora gran de 70 anys i el d'una noia de 14, o entre la manera d’utilitzar la llengua anglesa per part dels blancs del barri de Manhattan i dels negres del Bronx de la ciutat de Nova York. La variació és un dels trets característics de les llengües, de totes les llengües.
Si bé és cert que una llengua és una creació col·lectiva, social de tots els seus parlants, també és cert que cada parlant en fa un ús individual, propi, d'aquest sistema d'expressió. Anomenem aquesta possibilitat d'expressió individual, d'ús particular de la llengua, parla. Podríem dir que un parlant concreta en cada moment, d'una manera determinada, les possibilitats que li ofereix el codi o llengua. Per això el concepte de llengua té sempre una dimensió social mentre que el concepte de parla fa referència a l'ús individual:

·        Llengua: dimensió social, concepte abstracte
·        Parla: ús individual, concret

Ara bé, no és pensable que un determinat parlant faci un ús absolutament personal i lliure del codi lingüístic. Hi ha determinades normes que ens "obliguen" a utilitzar determinades formes en determinats contextos. Si jo m'adreço a una autoritat, utilitzaré unes formes concretes (tractament, estructura del missatge) diferents de si m'adreço a un amic o a un col·lega.
Per tant, ens cal tenir ben presents aquests tres conceptes:

  • llengua: sistema de signes o codi lingüístic, creació social d'una col·lectivitat.
  • parla: ús individual que cada parlant d'una llengua fa de les possibilitats que li ofereix el codi.
  • norma: element regulador entre les possibilitats del codi i el context en què cada parlant ha d’expressar-se. La norma es concreta en cada llengua en la seva “normativa” o gramàtica.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada