La variació lingüística

La variació lingüística

De vegades es diu que una llengua és el que els seus usuaris volen que sigui. Una primera idea per comentar d'aquesta afirmació és que no es pot desvincular la llengua de la realitat concreta, dels parlants que la utilitzen, que una llengua només té sentit quan hi ha parlants que la utilitzen i és operativa per a un grup més o menys nombrós de persones. Els usuaris o parlants determinen unes varietats concretes. Però ressaltem el concepte d'ús de la llengua. Sense ús no existeix la llengua: el que determina la vitalitat i en condiciona el desenvolupament -l'expansió d'una llengua- és el seu ús per part dels parlants en diferents àmbits lingüístics. L'existència d’usuaris diversos, doncs, és el que fa aparèixer usos diversificats o variacions de la llengua.

D’entre les possibles variacions lingüístiques en remarcarem dos grans grups: 

• les que depenen dels parlants (dels usuaris de la llengua)
• i les que depenen del context o la situació (és a dir, de l'ús) en què es desenvolupa la comunicació. 

Pel que fa a les primeres, que anomenem varietats, direm que es tracta de variacions degudes a factors històrics, socials o geogràfics. Una varietat comuna a tots els parlants, o que tots els parlants coneixen i fan servir per comunicar-se sense marcar l’origen geogràfic o social és la varietat estàndard.

Ho podem esquematitzar de la manera següent:

variació històrica o diacrònica	Varietats	segons els grups de parlants
variació social o diastràtica
variació geogràfica o diatòpica
varietat estàndard		comuna a tots els parlants
variació funcional o diafàsica	Registres	segons l’ús o situació comunicativa

Algunes variacions lingüístiques que podem observar són òbvies, les que deriven de la parla, o ús individual de la llengua que fa cadascú, perquè cadascú té una “manera especial o particular de parlar” independentment del registre o del dialecte que faci servir. D’aquestes variacions en diem idiolectes.

Variació individual

idiolectes

segons el parlant

VARIETATS DE LA LLENGUA CATALANA

Varietat geogràfiques	Grup oriental	Central	Barceloní
			Tarragoní
			Xipella
			Salat
		Septentrional	Septentrional de transició
			Capcinès
		Baleàric o insular	Mallorquí
			Menorquí
			Eivissenc
		Alguerès
	Grup Occidental	Nord-occidental	Ribagorçà
			Pallarès
			Tortosí
		Meridional o Valencià	Valencià septentrional
			Valencià apitxat
			Valencià meridional
Varietats socials	Argots Varietats de tendència críptica		Argot de la delinqüència, caló, argots professionals...
	Segons el grau de culturització lingüística		Bleda, xava, rural, urbà...
Varietats històriques	Medieval, de la Renaixença, català actual		Dependents de l'època

Les varietats històriques

De vegades també s’anomenen varietats generacionals. De fet es tracta d'un tipus de variacions que podem situar al llarg d'un eix cronològic.

Les diferències entre el català d’avui i el del 1500, per exemple, són fàcilment constatables agafant un manuscrit de l'època i confrontant-ne aspectes com la morfologia, la sintaxi o el lèxic amb la llengua que fem servir al segle XII. Al llarg de la història una llengua ha sofert una evolució.

Referint-nos solament al lèxic trobaríem diferents com ara:

• Paraules antigues que avui han desaparegut
• Altres que han canviat de significat
• Aparició de paraules noves

Les diverses varietats històriques marquen estadis successius de la història de la llengua.

Vist des d'una òptica històrica més immediata, en un mateix període de temps, es noten diferències o varietats generacionals, entre les persones adultes de la comunitat i les persones més joves.

Les varietats socials

La llengua pot ser un signe d’identificació d'un determinat grup social. Sentint com parla una persona podem endevinar moltes coses sobre el seu origen, el lloc on viu, el grup social, el nivell d’estudis... Aquests factors són els que determinen les varietats socials. A grans trets podem dir que estan condicionades pel grup social i per l’actitud que s’adopta en relació amb la llengua.

Algunes d’aquestes variants socials són els anomenats argots o parlars especials. Neixen en el si de grups tancats (lladres, persones de baixos fons, món del joc, de la drogoaddicció, d'una determinada secta, grups militars, món escolar...), com a signe d’identificació i diferenciació davant de l’exterior. Alguns dels mots d’argot són deformacions d'altres de corrents: pensisquiar (pensar), mates, profe, cole... D'altres passen al llenguatge comú: pispar, clapar, clissar, dinyar-la, mangar (tots ells provinents del llenguatge caló).

En català han estat estudiats alguns parlars específics de determinats grups socials. Per exemple, el xava o parlar propi d'alguns barcelonins; o el caló o parlar gitano; el parlar bleda, propi d'alguns nois i noies de determinats barris barcelonins benestants; el parlar ultra, propi de persones que volen fer ultracorreccions i adopten un llenguatge "pur", etc. Avui, però, en molts àmbits on hi hauria parlars específics hi trobem la llengua castellana.

La variació social de la llengua està determinada per factors com l'edat, el nivell d’estudis, la residència en zones rurals o urbanes, la professió, etc. En certs països monolingües l'estatus dels parlants és el criteri determinant a l'hora d’establir les varietats socials: les classes altes parlen una llengua refinada o polida; les classes mitjanes, una llengua col·loquial, i les classes baixes, una llengua popular o, fins i tot, vulgar.

En el cas del català, el factor immigratori, el consegüent con­tacte amb el castellà i també l’aprenentatge progressiu de l'idioma per part dels nouvinguts o dels seus descendents determinen les varietats castellanitzants de la llengua. També l'edat i l'ús d’argots afavoreixen altres varietats.

Varietats castellanitzants

• El xava

Denominació que ha caigut en desús, per referir-se a la varietat, bastant generalitzada en l’àrea metropolitana, adoptada tant per les persones castellanoparlants que S’han anat incorporant a l'ús del català, com per persones de famílies bilingües o catalanoparlants en contacte constant amb les anteriors. Aquesta mane­ra de parlar s'ha desenvolupat durant el segle ex i es caracteritza per la simplificació fonètica i la influència del castellà.

Alguns dels trets del xava són l’obertura de la vocal neutra en a (mara en comptes de mare), la no distinció de les es i les os obertes i tancades (Besós per Besòs), l’ensordiment de consonants sonores (metxe per metge), l’africació de consonants fricatives (txiular, txardí), la pronuncia com a [y] de la grafia // (iavors per llavors) i l’abundància de castellanismes lèxics i gramaticals (pues per doncs, lis dic per els dic o s’ho dic per els ho dic).

• El pijo

La varietat pija apareix ben entrada la segona meitat del segle xx. Com el xava, està molt influïda pel castellà, però l’extracció social dels que la utilitzen és diferent: es tracta de classes altes castellanitzades que, quan parlen, no dubten a alternar constantment el català i el castellà, amb una intenció vagament expressiva. L’esnobisme propi d'aquesta varietat fa que sovint s'hi incorporin mots o expressions d'altres llengües, sobretot de l’anglès (Hola, people. Com va la familyl).

Els principals trets lingüístics que el caracteritzen són la gran obertura amb què pronuncien la vocal neutra i la a, la tendèn­cia a tancar a la manera castellana la e i la o obertes (história per història), la pronuncia dels fonemes més diversos, i fins i tot paraules senceres, amb una ressonància nasal exagerada.

Varietats d’edat

• La parla adreçada als infants

Els infants semblen provocar una manera específica de parlar en els adults que s'hi adrecen, els quals adopten sovint un comportament especial, probablement per expressar l’afecte que se sent per la criatura i estimular-li l’aprenentatge. Les característiques més destacades d'aquest llenguatge són:

- La utilització d'un vocabulari específic, especialment en alguns camps lèxics, com la família (tete per germà, tata per ger­mana o persona que té cura de l’Infant), els animals (tata per cavall, titit per ocel) o els aliments (mam per aigua, txitxa per carn).

- L’abús dels diminutius, sobretot amb relació a les parts del cos (peuet, panxolina), però no exclusivament (cadireta, vestidet).

- La construcció en tercera persona (On té pessigolles en Pau? en comptes de On tens pessigolles, Pau?).

- Una entonació molt més emfàtica que en la parla corrent.

• El llenguatge dels joves

La importància creixent del jovent com a grup social diferenciat s'ha traduït en una nova varietat lingüística. El llenguatge deis joves, però, es difon entre tots els parlants, que sovint el perceben com a modern i amb connotacions positives. Així, per exemple, el verb passar en el sentit de no donar importància a alguna cosa o l'apel·latiu col·lega han estat incorporats al llenguatge col·loquial de grups d’edat no necessàriament joves.

Es una varietat rica i creativa, que es caracteritza per un voca­bulari específic, especialment en els camps lèxics relacionats amb les activitats dels adolescents i joves, com ara l'educació (profe per professor, insti per instituí) o el lleure (cascos per repro­ductor de CD, bareto per bar), però no exclusivament (privar per beure alcohol, monillo per policia local); per l’abús de mots com tio o guai, i per la utilització d'un reguitzell d’expressions origi­nals, com ara ratllar o anar-se’n l’olla a algú.

L’argot

L’argot és una varietat utilitzada per grups socials restringits o en activitats concretes. Si els grups que el fan servir són margi­nals i tenen la intenció de comunicar-se internament sense ser compresos per la resta de parlants, es tracta de la varietat críp­tica; és el cas de l’argot de la delinqüència i la policia. En altres casos, però, l’argot es limita a un vocabulari i unes expressions pròpies d'una determinada activitat. En el món del futbol, per exemple, es parla de fer un túnel, tirar a barraca o llançar-se a la piscina.

Les varietats funcionals

Les varietats funcionals s’anomenen també estils o registres. L'adopció d'una o altra varietat funcional per part del parlant depèn de la situació de comunicació en què es troba i, concretament, de quatre factors:

• El tema o àmbit a què fa referència el text. N'hi ha de gene­rals i d'especialitzats.
• El canal o mitjà de transmissió. Pot ser oral o escrit.
• La relació entre emissor i receptor, que determina el grau de formalitat de la comunicació.
• La intenció o propòsit comunicatiu, que incideix en el tipus de text triat en cada situació.

Varietats informals

Les varietats informals son aquelles que resulten adequades en un context on es doni una relació de confiança i franquesa, és a dir, en l'àmbit familiar, de les amistats i fins i tot de les nostres coneixences. Els registres informals són els següents.

• El registre col·loquial

És el registre utilitzat per comunicar-se en la vida quotidiana, és a dir, és la varietat pròpia del tracte amb els amics, els coneguts, el veïnat, etc. Sovint, el registre col·loquial té caràcter oral i es dóna en textos interactius, com ara converses, i permet expressar la subjectivitat del parlant. Sol ser poc acurat des del punt de vista normatiu, perquè té com a finalitat la comunicació clara i directa de les idees. Hi acostumen a abundar les frases inacabades, les estructures exclamatives i interrogatives, les repeticions, les paraules truncades (tele, foto), els mots crossa (eh?... vull dir... o siguí...), a banda del llenguatge gestual.

• El registre vulgar

La varietat vulgar es distingeix de la col·loquial perquè conté molts elements que es consideren inadequats, com ara incorreccions fonètiques, gramaticals o lèxiques (domes per només, prudenta perprudent, indicció per injecció), o bé renecs, insults i mots gruixuts en general. En són exemples els verbs cagar o fotre, que adopten molts més significats que els originaris.

Varietats formals

Les varietats formals es fan servir en situacions de comunicació en què hi ha unes determinades convencions compartides pels usuaris. L'ús d'aquestes varietats és propi de les persones amb un bagatge cultural mes ampli. Els registres formals són l'estàndard, els llenguatges d'especialitat i el llenguatge literari.

• El registre estàndard

Per tal de salvar les diferències entre els diverses maneres d’utilitzar el codi lingüístic que vèiem en el punt anterior, totes les llengües han generat una varietat superadora de les variacions dialectals, la varietat estàndard. És la que trobarem, sobretot, als mitjans de comunicació social (premsa, ràdio, televisió), a l'ensenyament i en d'altres institucions socials que estiguin a la disposició de tots els ciutadans d'una comunitat lingüística. Històricament, aquesta varietat comuna ha anat lligada a l'ús de la llengua que feien els grups més influents en la societat de la cort reial; la cancelleria -on es redactaven els documents per a tot el domini reial -l’església...

L’estàndard és la varietat pròpia de l’àmbit acadèmic, de la premsa, dels programes informatius, dels textos de divulgació huma­nística o científica i, en general, de totes aquelles situacions en què es pretén transmetre informació el més funcional possible, des d'un avís als veïns d'una escala fins a una convocatòria de mossos d’esquadra. La varietat estàndard d'una llengua només admet les for­mes correctes i actua com a model lingüístic de referència per a cada individu i per a tota la comunitat de parlants d'una llengua.

Tot i que els usuaris, especialment els mitjans de comunica­ció, són els que realment van perfilant l’estàndard, l'Institut d'Estudis Catalans, com a institució que estableix i impulsa la normativa de la llengua, ha formulat una proposta d’estàndard. Aquesta proposta, basada en els diferents dialectes, admet la pluralitat de formes dialectals si són comprensibles i compartides per més d'un dels grans dialectes i, en tot cas, pretén anar reforçant els trets comuns. Es tracta d’evitar tant una diferenciació dialectal excessiva, com la conformació de l’estàndard a partir d'un únic dialecte preponderant.

Característiques i condicions de la variació estàndard

Les seves característiques són ben clares:

• Facilita la comprensió i la comunicació entre parlants de les diverses varietats territorials, generacionals o socials.
• És una varietat a disposició de tota la comunitat -o, almenys, aspira a ser-ho- i no pas d'un sol grup.

Cal no confondre varietat estàndard amb "manera obligatòria d’usar la llengua" per part de tothom. L’estàndard no és una obligació d'ús, és simplement una manera d’utilitzar la llengua a disposició de tots els parlants. Cadascú la pot fer servir quan li sembli bé, és a dir, en aquelles ocasions en què és escaient (segons la norma) parlar o escriure en la varietat estàndard.

L’estàndard com a varietat per al conjunt dels parlants, ha de reunir unes determinades condicions:

• Ha de ser conegut o compartit per tothom (per això s'utilitza i s’ensenya a les institucions escolars, és el llenguatge de l'ensenyament i dels mitjans de comunicació...).
• Ha de ser acceptat per tots els parlants -pels usuaris dels diferents dialectes, ja que cadascun hi renuncia a aspectes propis i n’adopta d'altres.
• Ha de tenir un caràcter utilitari, econòmic, fàcil d'aprendre i de manejar... (com tot el que arriba a ser estàndard).

L’estàndard té també valor aglutinador i identificador: és un punt de referència de tots els parlants dels diversos dialectes de la llengua i serveix per diferenciar una determinada llengua de les veïnes.

• El registre literari

El llenguatge literari, també anomenat poètic o retòric, té una intencionalitat estètica que es basa en un grau d’elaboració artís­tica superior al de la resta de varietats. En aquest cas, les con­vencions vénen donades per les característiques especifiques de cada gènere literari i pel propi estil de cada autor o autora.

• Els llenguatges d’especialitat

Els llenguatges d’especialitat són els que fan servir els col·lectius professionals. Disposen d'una terminologia precisa i, sovint, també d'un conjunt d’expressions fixades, que només dominen els especialistes de cada matèria. Aquests llenguatges associats a una professió concreta (jutges, fiscals i advocats, metges, científics, informàtics, etc.) són propis de textos específics molt marcats per la temàtica que tracten: textos jurídics, científics, mèdics...