dilluns, 11 de juliol de 2011

Categories gramaticals

Categories gramaticals


Les categories es classifiquen segons dos criteris: si són o no variables i si són una classe oberta o tancada. Les categories variables admeten flexió, mentre que les invariables (adverbi, conjunció, preposició i interjecció) no varien de forma. Les classes obertes (nom, adjectiu, verb, adverbi i interjecció) poden afegir nous elements, crear mots, i en canvi les classes o categories tancades estan formades per una llista finita d'elements.
Les categories tradicionals usades en català són:


Verb (V)

Tradicionalment s’entén un verb con un mot que expressa accions però hi ha paraules que refereixen accions (com "arribada") i verbs que no impliquen cap acte, com els copulatius.

Nom (N)

En gramàtica tradicional, el substantiu (també nom substantiu per distingir-lo de l'adjectiu) expressa éssers de tota mena concrets, i abstractes, tota substància. El substantiu és un mot que designa éssers que poden ser subjectes o objectes d'una acció, un estat, o qualsevol accident expressable amb un verb.

Classes de noms en català
Segons la seva extensió, el nom substantiu es pot classificar en:
  • Comú: fa referència a éssers animats o inanimats, o conceptes en general (home, lleó, tomàquet, pedra, valor, grandesa...)
  • Propi: nom amb el que se destaca la individualitat d'un ésser (Joan, Maria, Ebre, Benidorm, l’Índia...)

Segons el significat por ser:
  • Concret: s’aplica a elements materials (taula, aigua, gos...)
  • Abstracte: anomena un concepte, qualitat, o estat que només existeix al pensament (amor, idea...)
  • Col·lectiu: designa un conjunt d’individus (exèrcit, alumnat...)
  • Comptable: admet els determinants numerals cardinals (cadira, llapis...)
  • Incomptable: no admet els cardinals (diners, sucre...)

Segons la seva formació pot ser:
  • Simple: format per un sol mot: mar, coca.
  • Compost: caçamosques, para-xocs.

Segons el seu origen:
  • Primitiu: no format a partir d’altre mot: cor.
  • Derivat: té el seu origen en un mot primitiu.



Adjectiu (Adj.)

L’adjectiu és una de les categories que comprèn la morfologia tradicional. Un adjectiu és la paraula que explica com són les coses, persones, idees o qualsevol entitat que pugui ser designada amb un nom substantiu. Com a categoria independent, és una de les més tardanes en aparèixer, ja que abans es considerava un tipus de nom i durant segles se’l relacionava amb el verb (pels participis).

Tradicionalment s'ha considerat que l'adjectiu té tres graus:

  • positiu o pur, quan l’adjectiu està usat en la seva forma ordinària
  • comparatiu, quan s'usa per contrastar dues realitats (cas de major, per exemple)
  • superlatiu, quan expressa el punt màxim o mínim d'una gradació (com òptim o divertidíssim, per exemple). 

En algunes llengües els graus de l’adjectiu suposen paraules diferents, com en anglès, en d'altres el grau s’expressa mitjançant construccions determinades, com el castellà.


Determinants

Un determinant és la categoria morfològica que acompanya a un nom o substantiu. Pertany a les categories variables, ja que admet flexió de gènere i nombre.

N’hi ha de diversos tipus:

a) Articles
Actualitzen i precisen el substantiu.
L'article és una categoria gramatical, mot o afix, de la classe dels determinants que acompanya un nom comú i que n’especifica que l’entitat referida està identificada pels interlocutors: tinc llibres / tinc els llibres, en el segon exemple se sap de quins llibres es tracta.
Classes d’articles
  • Definit: usat per a referir-se a elements coneguts dins un conjunt més ampli, com el "the" anglès. En català els articles definits són el, la, els, les o les diferents formes d'article salat (es, sa, sos, ses).
  • Personal: acompanyen els noms propis. En català són en i na, tot i que l'article definit pot acomplir la mateixa funció (la Maria, per exemple).
  • Indefinit: usat per a referir-se a elements desconeguts dins un conjunt o per a indicar qualsevol d'aquells elements. En català són un, una, uns, unes. En aquest cas molts gramàtics consideren que simplement és el numeral.

b) Demostratius
Els demostratius són un tipus de determinants o pronoms que indiquen la situació de l'objecte del qual es parla respecta al parlant. Determinats adverbis o altres paraules poden tenir la mateixa funció. Els demostratius catalans són aquest, aquell i les seves formes flexionades. En alguns dialectes també s'usen les formes aqueix i este, amb les seves variants.

c) Numerals
Indiquen una quantitat precisa. Es divideixen en:
  • Cardinals (un, dos, tres, quatre...)
  • Ordinals (primer, segons, tercer, quart...)
  • Partitius (mig, terç, quart,dècim...)
  • Multiplicatius (doble, triple, quàdruple...)
  • Col·lectius (parell, centenar, miler,...)

d) Possessius
Meu, el meu, etc
Els possessius designen el posseïdor i presenten formes diferents relacionades amb la primera persona, la segona persona o la tercera persona del discurs i amb el caràcter singular (un sol posseïdor, com a "el teu llibre") o plural (diversos posseïdors, com a "el vostre llapis") d’aquestes persones. Els possessius es divideixen en possessius forts, perquè són tònics ("la meva cosina") i possessius febles, que són àtons ("ma cosina").


e) Quantitatius
Es refereixen a una quantitat imprecisa
  • Invariables: gens, prou, més, menys, força, massa
  • Variables: molt, poc, tant, bastant, gaire

f) Indefinits
són quantificadors que es caracteritzen perquè aporten una significació d’indeterminació o vaguetat. La major part d’ells presenten flexió de gènere i nombre: "algun, altre, cert, tot…" Des del punt de vista sintàctic, els indefinits poden ésser pronoms o bé funcionar com a especificadors d’un nom, i en molts casos presenten formes específiques per a cadascuna d’aquestes funcions.

Pronoms                      Adjectius
algú                              algun / alguna / alguns / algunes
altre                              altre / altra / altres
                              
cada u                         cada un / cada una
cadascú                      cadascun / cadascuna
hom (o un hom), ningú
                                   mateix / mateixa
                                   cert / certa
                                   diversos / diverses                    
qualsevol                    qualsevol / qualssevol
quelcom
res
tal                               tal / tals
tot                               tot / tota / tots / totes
tothom
un / una / uns / unes  un / una / uns / unes

g) Interrogatius i exclamatius
Determinen la modalitat de l'oració (quin...)

Pronoms                                              Adjectius
quin / quina / quins / quines                 quin / quina / quins / quines
què
qui


Pronom (Pron)

El pronom és una categoria gramatical, anomenada així perquè substitueix el nom o s'hi refereix. Són una classe tancada, això vol dir que no incorporen nous elements.

Classes de pronoms:

  • Personals         forts  1a persona: jo / mi / nosaltres / nós                                                                                   2a persona: tu / vosaltres / vós                                                                                          3a persona no reflexiu: ella, ella, ells, elles / vostè, vostès                                                 3a persona reflexiu: si
  febles: em, et, es, el, la, els, les en, ho, li, hi, ens, us

  • Numerals: quinzè
  • Possessius: el meu
  • Indefinits: algú, ningú
  • Interrogatius: quin, quina, quins, quines / què
  • Exclamatius: quin, quina, quins, quines
  • Relatius: que / què / qui / el qual, la qual, els quals, les quals, on

Adverbis (Adv)

L'adverbi és una categoria gramatical que actua com a nucli del sintagma adverbial. El seu nom ve de "ad" (al costat) i "verb", ja que acostuma a modificar verbs. També pot modificar, però, adjectius i altres adverbis. Com a excepció, pot aparèixer amb altres categories en expressions lexicalitzades (com "no violència").
Són categories invariables, és a dir, no tenen flexió de gènere o nombre.

Tipus d'adverbis
Segons el seu significat es classifiquen en:
  • de temps (ara, abans, després, ja, encara, tard, aviat, llavors, aleshores, sempre, mai, avui, demà, ahir, anit, sovint, enguany...)
  • de manera: la majoria deriven d’adjectius qualificatius als quals s’afegeix el sufix –ment (tranquil·lament, així, bé, millor, pitjor...)
  • de lloc (aquí, allà, davant, darrere, dins, fora, sobre, sota, prop, lluny, arreu, dalt, baix, endins, enfora, endavant, amunt, avall, enlaire...)
  • d’ordre (primer, primerament, abans, després)
  • de negació (no, tampoc)
  • d'afirmació (sí, també, prou, certament...)
  • de dubte (potser...)
  • de quantitat (molt, poc, tant, bastant, gaire, més, menys, massa, força, gens, prou,només, sols, solament, gairebé ...)


Preposicions (Prep)

Una preposició és una categoria gramatical invariable que s'encarrega de relacionar un element sintàctic, per exemple, un verb amb els seus complements.
Una preposició encapçala un sintagma preposicional. En determinades llengües aquests sintagmes es marquen amb la declinació dels noms o adjectius. Una locució preposicional és un grup de paraules que funciona com una preposició.
En els idiomes que usen preposicions, acostumen a estar regides, és a dir, cada elment lèxic selecciona una determinada preposició. S'acostuma a dir que les preposicions són elements buits del lèxic, que no tenen significat propi sinó que només uneixen elements. Això no és del tot cert, perquè sí que es pot detectar una càrrega semàntica, si bé aquesta és més petita que la dels elements anomenats plens. En català Les preposicions catalanes vénen en la major part dels casos del llatí, on eren paraules plenes o prefixos.

Preposicions catalanes:
  • Preposicions febles: a, amb, de, en, per, per a
  • Preposicions fortes:
    • Preposicions simples: cap, contra, devers, entre, envers, fins, malgrat, pro, segons, sense, ultra, vers
    • Preposicions compostes: cap a, des de, fins a
Algunes paraules com ara els adverbis funcionen com a preposicions si es col·loquen en el seu lloc, per exemple "dalt, damunt, darrere, dins, davant, sota, sobre, fora, prop". El mateix passa amb determinades formes no personals del verb, com ara "durant"



Conjuncions (Conj)

Conjuncions de coordinació
    • Copulativa: i
    • Disjuntiva: o, o bé, o sinó
    • Distributiva: ara...ara, adés...adés, sia...sia, tant...com, així...com, qui...qui, que...que, l´una ...l´altra,  mig...mig, no solament...sinó, ni...ni, o...o, o bé...o bé
    • Adversativa: però això no obstant, no obstant això, tanmateix, nogensmenys, sinó (que), altrament, en canvi, amb tot, tot i això, així i tot, encara que, per això, més, aviat, ara (bé), malgrat això, per contra
    • Consecutives: de manera que, doncs, per tant, en conseqüència, així que, així és que, de manera
    • Explicatives: és a dir, això és, o sia
Conjuncions de subordinació
  • Completiva: que
  • Temporals: quan, mentre (que), sempre que, cada vegada que, abans que, des que, després que, fins que, ara que, d’ençà que
  • Modals: com, com si, segons (que), sense
  • Causals: perquè, ja que, puix que, com que, car
  • Consecutives: tan/tant...que
  • Condicionals: si, només que, en cas que, mentre (que), posat que, sempre que, tret que, llevat que, a condició que
  • Finals: perquè, que, a fi de, a fi que, a fi de
  • Concessives: encara que, malgrat que, ni que, per bé que, si bé
  • Comparatives: tan...com, tant...com, igual que, més...que, menys...que, com més/menys...més/menys

Interjecció
És una categoria gramatical que conté paraules que denoten estats d'ànim. Són expressions invariables, sovint provinents d'una onomatopeia o d'una frase feta que s'usen en oracions exclamatives per acompanyar el discurs. No realitzen cap funció sintàtica dins la frase, només realcen el missatge, apel·len a l'interlocutor i expressen els sentiments del que les usa. Pertanyen a un registre oral i col·loquial de la llengua.

Exemples d'interjeccions:
o     Pròpies o simples exclamacions: adéu!, ah!, ai!, au!, bah!, bravo!, ecs!, ei!, ep!, hola!, oh!, oi!, òndia!, pum!, pam!, renoi!, ui!, uix!, atxim!, atxam!, crac!, ning-nang!, nyac!, nyam!, plof!...
o        Impròpies o habilitades:
-          de substantius: silenci!, compte!, auxili!, llàstima!, Jesús!
-          d’adjectius: fort!
-          de verbs: bufa!, corre!, som-hi!, vaja!, vigila!, visca!
-          d’adverbis: amunt!, bé!, fora!, endavant!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada