dilluns, 11 de juliol de 2011

El text argumentatiu


El text argumentatiu

En les activitats diàries, sovint ens veiem obligats a exposar el nostre punt de vista i criteri i, en conseqüència, a haver de defensar-los i rebatre opinions contràries. Cada cop que miren de convèncer algú perquè accepti els nostres plantejaments, elaborem un text argumentatiu, és a dir, fem l’exposició d'un seguit de raonaments per convèncer, persuadir o dissuadir els receptors d'un discurs a fi que adoptin el plantejament defensat per nosaltres, l'emissor. La finalitat del text argumentatiu és exposar una opinió, rebatre, convèncer o fer creure alguna cosa amb la intenció d’influir i modificar l’opinió del lector o de l’oient. És el tipus de text que permet més subjectivitat, i es destaca més que cap altre per la qualitat de les expressions i per la força suggestiva del contingut.

Els textos d'aquest tipus solen aparèixer en obres com ara assaigs, articles de premsa, cartes dels lectors als diaris, conver­ses, discursos polítics, etc.

Vistes les seves característiques, la funció lingüística predominant en els textos argumentatius és alhora referencial i conativa. Com que es tracta de convèncer o persuadir el receptor, en el text argumentatiu han d'aparèixer una o diverses tesis, que són les idees que l'autor sosté sobre el tema en qüestió. A banda de la tesi o idea, el text argumentatiu exigeix que s'hi aportin tot un seguit d'arguments que permetin defensar la tesi exposada o refutar-ne una de contrària.

Cal no confondre’l amb l’expositiu, però: el text expositiu es limita a mostrar un fet, mentre que I argumentatiu intenta demostrar-lo. Tots dos textos se solen utilitzar alhora.

Aquesta doble naturalesa dels textos argumentatius, expositiva i argumentativa, obliga a cenyir-se a una estructura rigorosa. Així, tant la tesi com els arguments d'aquest tipus de textos han de presentar-se amb coherència i seguir un ordre lògic.


Estructura

És habitual que els textos argumentatius se supeditin a una estructura general com la següent:
  • Introducció. Fixa el marc o l'estat d'opinió que ha generat el text i que serveix, també, per exposar-ne les intencions. Serveix per a la captació de l’atenció del públic, i té l’objectiu de buscar-ne la complicitat. Pot tenir més o menys extensió i ser més o menys necessària.
  • Exposició de la tesi o idea central, de vegades per a la disputa. S’hi explica la qüestió que motiva la polèmica, amb l’objectiu de fer prendre consciència de la situació al receptor, ja que l’argumentador no pot pressuposar que les altres persones parteixen del mateix lloc que ell. L’explicació del cas es fa fins al punt que cal, adequant-se al que necessita l’auditori.
  • Exposició dels arguments o raons que confirmen les posicions pròpies i fonamenten la conclusió personal que es defensa.
  • Conclusió. Al final se sol formular la conclusió a la qual s’ha arribat, que ha d’afirmar només el que ha estat provat al llarg de l’argumentació i pot contenir un breu epíleg. De vegades també es fa una síntesi del que s'ha exposat i argumentat anteriorment. D'aquesta manera es reforca la tesi exposada o se n'hi afegeix una altra de nova.

En la construcció del text argumentatiu podem distingir diferents maneres de situar la tesi i d'utilitzar i organitzar els arguments.

Tesi
El text s'estructura al voltant de la tesi plantejada per l'autor. En general, aquesta tesi és enunciada de manera explícita al principi o al final del text, però, de vegades, a fi de defugir la polèmica, l'autor opta per no exposar-la directament. En aquest supòsit, la tesi s'ha de deduir del raonament (text 1). En determinats textos es fa explícita, també, la necessitat de refutar una tesi contrària considerada errònia (text 2).

Text 1
Decreixenca dels fluxos de transport
El nombre de camions que circulen per les carreteras europees augmenta cada any. Per fer front a aquest flux creixent es pensa en solucions combinades amb el ferrocarril. Una vegada més serà una solució técnica la que permetrà resoldre el símptoma (hi ha massa camions a les carreteres) en lloc de pensar en la causa del problema (la nostra forma de vida imposa que hi hagi cada vegada mes camions a les carreteres). També per al cas del cotxe hem d'atacar les arrels del problema, és a dir, el fet que cada dia siguin necessaris més trajectes en automòbil per viure. Per què els estudiants no poden prescindir del cotxe? Per què certes persones fan mes de 60 quilòmetres per anar a la feina?

Denis i Vincent Cheynet, Objectiu decreixement

Text 2

Orígens de la sensació de la fam
[...] Aparentment, la sensació de la fam prové de l’estómac, com si partís d’aquesta víscera l’excitació perifèrica que la determina; però no és així en realitat. L'experimentació fisiològica ha demostrat que l'extracció de l'estómac en els gossos no extingeix la necessitat d'ingerir aliments ni altera el ritme de la seva aparició. Quant a l'home, s'ha observat que tots aquells gastròpates als quals s'ha operat amb èxit grans reseccions d'aquesta entranya sentien la fam de la mateixa manera que abans de l'operació. D'altra banda, la secció dels pneumogàstrics no priva el naixement de l'esmentada sensació. Aquestes i altres experiències clàssiques demostren que la sensació que es localitza a l'estómac no s'ha de confondre amb la de la fam, ja que aquesta subsisteix o reapareix independentment d'aquella.

Ramon Turró, Orígens del coneixement: la fam

La manera de distribuir la tesi i els arguments i contraarguments al llarg de les tres primers parts pot variar segons l’estratègia argumentativa utilitzada, que pot ser:

1-     Analítica, analitzant o deductiva: el raonament va del tot a les parts. Partint de la tesi, s’exposen uns fets que porten a la conclusió.
2-     Sintètica, sintetitzant o inductiva: el raonament va de les parts al tot. Partint de l’exposició de fets particulars, s’arriba a la tesi, que opera com a conclusió.
3-     Enquadrada o circular: proposa la tesi en la introducció, enumera els arguments i exposa una altra vegada la tesi a tall de conclusió.
4-     Paral·lela: es basa en l’exposició de manera paral·lela de dues o més idees d’importància semblant per a extreure’n conclusions que reforcen la tesi.
5-     Dialèctica: inclou la tesi pròpia i l’antítesi o punt de vista contrari. Es demostra la falsedat de l’opinió contrària perquè el receptor compartisca la veracitat de la tesi proposada.


Argumentació

Per validar o refutar una tesi, cal que l'emissor aporti argu­ments per defensar-la o contraarguments per rebutjar la tesi adversa. N'hi ha de diversos tipus.

Arguments d'exemplificació. Exposen fets, dades, testimonis que avalen la tesi defensada:

Cap entitat financera de l'Estat no perilla
El ministre d'Economia, Pedro Solbes, va reiterar ahir que «cap» entitat finan­cera espanyola no està «en situació de risc» de fallida com en altres països. Així mateix, Solbes va subratllar que les previsions de I'FMI, segons les quals l'Estat espanyol entrarà en recessió el 2009, no tenen en compte dades com ara la rebaixa dels tipus d'interès i les caigudes del preu del petroli. A més a més, el Consell de Ministres aprovarà avui l'ampliació de la garantia de dipòsits fins a 100.000 euros per entitat i titular i la creació del fons a càrrec del Tresor de 30.000 milions d'euros -ampliable a 50.000 milions- per comprar actius «de qualitat» de les entitats i facilitar així el crèdit.

                                                                                                                           El Punt, 10-10-2008

Arguments d'autoritat. Fan referència a un autor presti­giós, una obra cèlebre o un especialista reputat en la ma­tèria:

La caiguda de l'Antic Règim va produir una relativa llibertat, en diversos aspectes. Però, alhora, va fer triomfar, com si diguéssim «oficialment», la idea que el motor del «progrés» -aspiració del segle en tots els nivells- era la lliure competència amb la llibertat del fort per usar del poble i per tant, i en definitiva, l'in­terès.

Maurici Serrahima, Cartes a Joaquim Molas

Arguments sobre la propia experiència. Es basen en una experiència personal viscuda. Exigeixen que la persona que els empra tingui una elevada credibilitat, perquè no sempre són generalitzables:

Un amic, que ara torna de París, em conta que hi ha vist en més d'una cantonada certs cartells «alarmistes» respecte al futur de la llengua francesa. Les inscripcions, segons sembla, diuen alguna cosa així com: “Si le fran­cais serait une langue morte, nous serions tous des assassins”. No en garanteixo la fidelitat de les paraules, per descomptat; però la cosa queda plantejada en aquests termes.

Joan Fuster, Escrits sobre la llengua

Arguments ètics. Apel·len a valors assumits per la societat: llibertat, solidaritat, honestedat, etc:

He baixat a Barcelona, en ús de mon dret i de ma lli­bertat, per arreglar mos assumptos i obrir una sortida en ma situado desesperada, i dues vegades he vist la forca pública en ma mateixa posada per agafar-me com un delinqüent. [...]

Jacint Verdaguer, En defensa pròpia


Arguments de la majoria. Invoquen com a argument la quantitat de persones que fan seva una determinada presa de posició:

Nissan Qashqaí, número 1 en vendes

Fal·làcia Fa un raonament sobre unes bases errònies i, per tant, condueix a conclusions no vàlides. No obstant això, manté l'aparenca de veritat:

A un cardenal li retreien el luxe amb què vivia.
- Crist entra a Jerusalem muntat en un ase.
- Sí, però ell no era cardenal.

                                                                                   Víctor Alba, Homo sapiens catalanibus


Formes de raonament
El raonament argumentatiu pot prendre cinc formes:

Deducció o raonament analítíc Exposa una tesi a l'inici, que és validada per un seguit d'arguments:

Els pobles de la Guinea perden vitalitat. Moltes cases estan deshabitades: algunes s'aguanten dretes, però comencen a tenir forats a la teulada; d'altres estan completament en ruïnes, i on abans hi vivia gent ara hi creixen arbres. Les places del poble, tradicionalment molt polides, estan plenes de males herbes. És normal: el camp està com­pletament arruïnat. Bona part dels productes alimentaris que es consumeixen a les ciutats guineanes vénen de l'exterior (d'Europa, d'Àsia, dels Estats Units i, sobretot, del veí Camerun, el principal proveïdor de productes frescos: de carn, de verdures, de fruites...).

Gustau Nerín, L'antropòleg a l'olla

Inducció o raonament sintètic. Exposa la cadena argu­mentativa que permet arribar a la tesi:

En tot el procés de l'Estatut de Miravet sobrevola la idea que es pot millorar l'encaix de Catalunya amb Espanya mitjançant la mera manifestació del desig que així sigui. Espanya no es vol constituir com a part contractant i es nega a reconèixer-nos com l'altra part contractant, per això, qualsevol contracte que vulguem presentar-hi, acabarà com el que llegia Groucho Marx: fet bocins. La sobirania no es comparteix, s'imposa. Allà ho saben, aquí no ho volem entendre.

El Punt,10-10-2008

• Analogia. Compara un fenomen conegut i familiar amb un esdeveniment nou i ajuda a pendre posició a favor o en contra de la tesi:

Un continent entre quatre parets
Expliquen molts dels africans establerts a Catalunya que, en una etapa inicial de la seva arribada al país, sempre es troben amb algú que els fa la mateixa pregunta: «Ja saps que aquí es parlen dues llengües?». La resposta varia segons els casos, però el fons sovint és el mateix: «No­rmes? Al meu carrer se'n parlaven quatre!». L'anècdota es va poder sentir ahir en diferents ocasions en la presentació del projecte Casa Àfrica de Catalunya i exemplifica una riquesa cultural que passa desapercebuda als nostres ulls, sovint amagada darrere la insuperable barrera que repre­senta la combinació de misèria, guerres i malalties que es dóna al continent.

EI Punt, 11 -6-2008

• Concessió. Admet una part de l'argumentació contrària per construir la refutació global de la tesi:

Els defectes dels amics, i els propis
«Quan el meu amic és borni, el miro de perfil», deia Joubert. I, així, d'entrada, la idea ens sembla excel·lent, caritativa, expedita, i fins i tot ens sentirem temptats de portar-la a la pràctica. Si tenim amics, amics de veres, ens disgusta haver de reconèixer-los un defecte, o almenys algun defecte massa gros. Joubert ens proposa la fórmula més còmoda de suprimir els defectes d'un amic: procurar no veure'ls -no mirar-los... Però uns segons de reflexió bastaran per dissuadir-nos d'utilitzar aquest procediment. Joubert feia trampa, i també en faríem nosaltres, en la ma­teixa hipòtesi. El nostre amic borni continuarà sent borni, tant si el mirem de perfil com si en desviem la mirada.

Joan Fuster, Literatura d'idees

• Absurd. Porta la tesi adversa a les darreres conseqüències, fent-la caure en el terreny de l'absurd.

«Quan hom llegeix el vostre llibre vénen ganes de cami­nar a quatre grapes. No obstant això, com que jo fa més de seixanta anys que vaig perdre'n el costum, malauradament m'és impossible de reprendre'l.»

Voltaire

Altres formes de raonament:
Dialèctica. Exposa diverses tesis contràries amb l'objectiu de mostrar una via alternativa.
Oposició. Presenta albora una tesi i la contrària, de ma­nera que aquesta queda refutada mentre que la pròpia en surt reforçada.


El registre argumentatiu

En la seva exposició, l'autor del text argumentatiu pot utilitzar un to neutre a fi de mostrar la seva objectivitat, o be pot inclinar-se per un to polèmic, irònic o satíric.

El to polèmic s'adreça directament a un destinatari parti­cular a qui contradiu de manera contundent:

Et queixes que fins ara no havia volgut publicar-te el llibre cap de les «més de cinquanta editorials de Barcelona» a les quals el vas enviar. Jo tampoc no te l'hauria publicat. Perquè promets i demanes «arguments» i diàleg però el llibre està farcit de ressentiment i de trampes; i de veritats com una casa, sí, també; però jo, d'un llibre, demano al­guna cosa més que veritats crues, embolcallades d'interpretacions intolerables.

Joan Solà, Ensenyar la llengua

El to irònic capta el lector com a còmplice a fi que interpreti el text en sentit contrari d'allò que s'hi manifesta literalment. L'humor i la paradoxa son trets habituals d'aquests textos:

He de renunciar, pero, al meu desig. Al contrari, retorno adjunt a qui de dret pertoqui el prospecte de l'homenatge a Xavier Regàs que acabo de rebre. El meu gest no vol teñir res d'ofensiu per a ningú. Pero es perfectament ex­plicable. Jo parlo correctament set llengües. N'escric amb relativa correcció cinc. Nogensmenys, els documents bi­lingües catalanocastellans no els entenc. I quan dic que no els entenc, vostés ja m'entenen. Vull dir que els entenc massa.
Eugeni Xammar


El to satíric ridiculitza els adversaris o les tesis adverses a partir de la caricaturizado deis seus arguments:

Barcelona sempre ha tingut molts enemics. Diem això perquè la fatxada del teatre de Santa Creu estava molt be, bruta. Quasi ningú no s'adonava de tal aberració arquitec­tònica, i, com tot era regalís d'aigua i escrostonat, si algun foraster se n'adonava, es creia fàcilment que era cosa que havia d'anar a terra aviat, i així anàvem passant. Ara tot plegat hem vist que l'emblanquinen, i, és clar, ressalta i fa girar els ulls i es un pregó continu del nostre mal gust.

Anònim, «El teatre principal», Un Tros de Paper


Articulació del text i elements lingüístics

Els diferents arguments i exemples que apareixen en aquest tipus de text han de teñir una articulació lògica, de manera que permetin conduir-nos fàcilment a la tesi defensada. L'ús de connectors permet assegurar aquesta articulació. Entre d'altres, podem assenyalar els següents:
  • classificadors prímerament, d'una banda, de l'altra, en conclusió, etc.
  • causa: perqué, ja que, com que, ates que, per culpa de, vist que, etc. « conseqiiéncía: dones, per tant, de manera que, etc.
  • oposició: pero, sino, tanmateix, no obstant això, amb tot, així i tot, etc.
  • adjunció: a mes, així, no solament... sino, d'una banda, de l'altra, etc.


Altres elements lingüístics

Des d'un punt de vista lingüístic, en els textos argumentatius son molt habituals els verbs que expressen causa i conseqüència: causar, originar, produir, esdevenir, generar, etc.
Quant al lèxic, la tria utilitzada posa en relleu la presencia de l'emissor en l'argumentació. Així, el lèxic pot ser denotatiu, quan es busca l'objectivitat, o connotatíu, quan es posa de manifest la posició de l'emissor: lèxic pejoratiu, afectuós, agressiu, bèl·lic, etc.
Pel que fa a la sintaxi, hi ha abundància d'oracions extenses amb subordinades adjectives i adverbials. També és freqüent la presència d'oracions impersonals i passives pronominals


Claus per a l'anàlisi d'un text argumentatiu

Anàlisi de les marques de comunicació
  • Qui parla? La primera qüestió que hem de determi­nar es com s'hi designa l'emissor en el text: si s'opta per la 1a persona del singular, o del plural, o per les formes impersonals. A qui s'adreca? De quina manera ho fa? Hi ha un destinatari explídt o es només implícit?
Tipus d'estratègia argumentativa
  • Identificació de la tesi, tant si és explícita com implí­cita
  • Identificació dels arguments utilitzats i de la seva ti­pologia (arguments d'autoritat, de la majoria, etc.). Exemplificació que il·lustri els arguments, o bé aquells exemples dels quals s'infereixen arguments que no s'han explicitat.
Organització lògica i lingüística
  • Comprendre l'estratègia argumentativa, és a dir, descobrir l'ordre de l'argumentado: col·locació de la tesi al principi o al final, etc.
  • Es limita a defensar la seva tesi, en refuta alguna altra, o be n'accepta parcialment algun aspecte? És una resposta a un altre text argumentatiu? Trobar els connectors lògics que asseguren la cohe­rència i la cohesió del text.
  • Esbrinar el to adoptat per l’autor: satíric, irònic, polèmic, assagístic, etc.
  • Detectar els camps lèxics dominants i les figures retòriques utilitzades. A partir de quina tria lèxica es construeix el text?
  • Analitzar els recursos retòrics utilitzats per dotar el text de més forca expressiva.


Els recursos lingüístics

Els textos amb arguments presenten unes característiques lingüístiques determinades, entre les quals es poden destacar les que s’indiquen a continuació:
  • Utilització de verbs relacionats amb la causalitat o la conseqüència (causar, fer, ocasionar, produir, generar, suscitar, motivar, etc.), amb les operacions bàsiques d’argumentació (inferir, deduir, resultar, concloure, conjecturar, etc.) o amb els actes de dicció (dir, afirmar, al·legar, expressar-se, etc.).
  • És habitual voler-se objectivar, en una argumentació (allò objectiu sempre té més credibilitat que allò subjectiu), i, per tant, són freqüents els mecanismes d’impersonalització.
            Exemple
                        Hem fet moltes objeccions al projecte i considerem que no és vàlid.
                        S’han fet moltes objeccions al projecte i s’ha considerat que no és vàlid. [Qui
                        exactament?]
  • Les frases que es troben als textos amb arguments solen ser afirmatives, negatives o interrogatives. Pel que fa als modes i els temps verbals, l’imperatiu no hi és gaire efectiu per massa agressiu, tot i que el que es pretén utilitzant-lo és exercir una influència en el receptor, fet que s’adiu inicialment amb l’objectiu dels textos argumentatius.
  • Els aspectes de cohesió i coherència del text són molt elaborats en els textos amb una exigència argumentativa forta. Podem destacar, per exemple, les marques d’ordre (en primer lloc, finalment, d’una banda...), els connectors que expressen causa o conseqüència, que introdueixen arguments o conclusions (ja que, perquè, així doncs, per tant, en conclusió, en conseqüència, de manera que...) i les expressions d’oposició (però, sinó, encara que, malgrat que, dissentir, oposar-se).

Els connectors del text argumentatiu

Per introduir la causa:
perquè     ja que     gràcies a     al fet que     amb motiu de
a causa de     per     vist que     atès que     com que
al fet que     per raó de     per tal com     per mor de 
considerant que

Per introduir la conseqüència:
per tant     consegüentment     en conseqüència     
en conclusió   doncs     així doncs     així     en definitiva
cosa que l    a qual cosa     per això     per consegüent

Per indicar oposició:
però     tanmateix     no obstant això     en canvi
sinó     ara bé     això no obstant     amb tot
en contra     al contrari

Per indicar objecció:
per bé que     per bé     si bé     tot i (que)
encara que     baldament     mal que     a desgrat de
malgrat (que)

Per expressar l’opinió
crec     trobo     em sembla
considero     sóc del parer     el meu parer és     que     
admeto     penso   estic convençut     comparteixo 
dissenteixo  estic a favor     estic en contra     m'oposo

També cal destacar els guions i els parèntesis (que marquen la importància de la informació que s’ofereix), el to de la veu, les cometes i les citacions (per destacar paraules, o adduir les paraules d’algú); mots avaluadors (bo, dolent, positiu, negatiu...).

Exemples
Finalment [marca d’ordre], vull denunciar que hi ha moltes persones —més d’un miler— [paraules entre guions, pronunciades, si el text és oral, en un to de veu més greu] que viuen en condicions infrahumanes [mot avaluador] als camps de concentració del país. Perquè [connector] els informes dels observadors internacionals assenyalen la presència de diversos d’aquests camps, que el secretari general de l’ONU, d’altra banda [marca d’ordre], va qualificar ahir de "monstruosos i abominables" [citació amb cometes/ mots avaluadors]. Es tracta, pel que sembla, d’uns camps molt semblants als de l’Alemanya nazi que, per tant, [connector conclusiu] cal provar d’eradicar com més aviat millor. [amb un to de veu emfàtic, si és oral]


La progressió temàtica

La progressió temàtica ens mostra la connexió dels elements del text, segons la qual s’organitza el contingut textual a partir de la informació coneguda, o tema, o nova, o rema.
Tipus:
1-     Progressió lineal. El rema d’una oració serà el tema de l’oració següent.
2-     Tema constant. Aporta sempre informació nova sobre un mateix tema.
3-     Temes derivats. La informació es presenta classificada en temes que deriven d’un de més general o hipertema.


En aquest tipus de text, les figures retòriques (interrogació retòrica, hipèrbole, ironia...), a més de funcionar com a recursos modalitzadors, poden apel·lar a l’emotivitat del receptor a fi de predisposar-lo a acceptar la tesi. Tot i això, és habitual que els textos amb arguments presentin molts recursos retòrics. Es poden destacar els símils i les metàfores (a la base de moltes analogies), que de vegades arriben a vertebrar un text sencer com a correlats objectius. També diversos recursos de repetició, característics de la funció poètica del llenguatge, que es poden concretar en anàfores o paral·lelismes de tota mena, o enumeracions.
Els textos argumentatius solen contenir, també, referències a fets i elements culturals del coneixement compartit, tòpics, màximes o proverbis, citacions que donen autoritat al que es defensa i que augmenten el prestigi de l’interlocutor. Presenten, a més, antítesis, perífrasis, recursos propis de l’oratòria, emfasització sobre determinades parts del text, o desautomatització del sentit de les paraules entre molts altres fenòmens. S’hi pot trobar, doncs, una extraordinària riquesa d’elements retòrics.
L’exemple següent mostra un text argumentatiu amb una conclusió (la raó dels partits polítics és l’existència d’interessos i ideologies diferents) i dos arguments, construïts a partir de diversos paral·lelismes:

Exemple

...la raó que hi hagi a la societat partits polítics és l’existència d’interessos i d’ideologies diferents. Perquè els partits puguin existir cal primer de tot el reconeixement que el poder resideix en el poble. Cada grup de ciutadans vol una organització social d’acord amb uns interessos determinats. Així, els interessos dels propietaris dels béns de producció s’oposen als interessos dels treballadors: els primers desitgen l’obtenció del màxim benefici del capital invertit; els segons [paral·lelisme: els primers / els segons ] volen el cobrament del salari màxim possible pel seu treball. Si dels interessos materials es passa als culturals o ideològics [paral·lelisme d’idees], s’observa també la presència de posicions enfrontades o contradictòries. Unes persones demanen el predomini de l’ordre, de la disciplina i de l’eficàcia en assumptes públics [enumeració]. Unes altres [paral·lelisme unes persones / unes altres ] volen, per damunt de tot, l’establiment d’una societat en què la llibertat, la creativitat i la manifestació espontània de les idees siguin primordials. Uns prometen l’organització d’una societat en què la llibertat —de treball, de l’ensenyament— sigui el valor fonamental, encara que es produeixin desigualtats socials. Uns altres [paral·lelisme uns / uns altres ] proposen sobretot la igualtat social, encara que en surti perjudicada la lliure iniciativa. De la combinació d’aquests i d’altres interessos i ideologies neixen grups diferents que responen a organitzacions polítiques diferents.


Entre aquests elements, que poden constituir una àmplia llista de recursos, es pot destacar, per exemple, la utilització de la ironia o de l’humor. Els textos que saben incorporar amb elegància aquests trets retòrics se situen en un terreny amable, lluny de la tensió que genera molt sovint l’acte d’argumentar, i poden arribar a convèncer fins i tot amb molta més subtilitat que fent servir altres recursos.
El text següent de Josep Carner utilitza magistralment l’humor i la ironia com a base i suport a una idea d’una forta càrrega moral. Carner vol defensar un model de país "seriós", civilitzat, apte per a les grans iniciatives, heroic, enèrgic, basat també en l’existència de persones amb energia interior. I no el contrari, que és el que veu en una certa Catalunya dels anys vint. El raonament del text recolza en una analogia culinària que vertebra l’escrit: l’acte de sucar, en gastronomia, i sobretot el seu sentit figurat "sucar-hi", és elevat a la categoria d’una analogia perfecta per a referir-se a un país poc sòlid, decadent, que sembla a punt de desfer-se. Si els arguments de Carner són indefensables tècnicament (perquè no pretenia, naturalment, construir uns arguments inatacables), la seva analogia humorística, en canvi, té una potència impressionant i una virtut inestimable: la capacitat de generar l’adhesió per mitjà del somriure:


Qualsevol diria que el nostre ideal culinari són les farinetes. Una majoria formidable de la nostra gent són incapaços de menjar-se un mos de pa torrat i guarnit de mantega, i beure en acabat un glop de cafè amb llet. Llur ideal és que els queviures tinguin, en ésser ingerits, una flonja consistència de sopes. Potser els mena a això una decadència dels dentats. Potser és la virtuositat del xarrup, també molt en voga. Qui s’acostuma a sucar, ja no para. He conegut gent que sucava pa a la sopa i gent que sucava secalls a la llimonada. Naturalment que no són tants com els que suquen molles als sucs, i talls de préssec al vi bo; però sempre és notable el nombre d’operacions d’aquesta mena en la història nutritiva d’un català. Aquest deler del menjar mullat, o de la beguda amb polpes intercalades, indica, certament, una vida social primitiva. [...] Però encara, l’ideal de sucar sembla més tolerable que no pas l’ideal de "sucar-hi". És innegable que hi ha un cert lligam entre tots dos. L’amor de les coses toves, la mania de xopar, l’engrescament per una neula que es desfà en la mullena o un pessic de pa tot untat de llavors de tomàtec, reflecteixen un cert estat de tabola familiar, d’afluixament benigne de l’energia, de casolanisme descordat i triomfal. No és pas aquest esperit el més a propòsit per a les grans iniciatives. Ningú no pot imaginar-se Napoleó remullant melindrets a la xocolata. Sense la voluntat decidida i l’esperit de domini de l’home que no està per brocs i menja un bistec, no menareu sinó una vida modesta i parasitària. El més gran nombre dels bancs d’un país sucador són estrangers. Empreses urbanes o nacionals de rèdit segur, són estrangeres. Les grans societats anònimes no existeixen, es pot dir.[...] Per tot aquell qui no posseeixi una disciplina interior d’alguna força, és gran la temptació de substituir l’enderga d’una botigueta o una fàbrica de mitjons fundada amb un capital de cinc mil duros, per l’atansament a la ganga, al "sucar-hi". Per "sucar-hi" no cal ésser especialment apte per cap cosa.[...] Jo, personalment, prefereixo l’apatxe a l’home que "hi suca". Prefereixo les borsades de l’anarquia d’acció a l’anarquia mansueta i indefinida. I em sembla, en aquest caire precís, abjecta aquella ciutat on la bona gent, tot sucant un tros d’alguna cosa en una xicra d’una altra cosa qualsevol, riuen de les troballes d’uns setmanaris humorístics amb coses incisives a base, gairebé exclusivament, dels regidors del partit contrari que "hi suquen".

Carner, J: Les bonhomies




Exemple de text argumentatiu

Aquest text argumenta en defensa d’una hipotètica reforma que vol emprendre un govern, contra el parer dels grups sindicals. L’estructura del text (independentment de la força relativa dels arguments que hi apareixen) respon a les cinc parts tradicionals que s’han descrit.

Una iniciativa contra la inèrcia
[1. Introducció]
Després de gairebé un any d’un relatiu oblit respecte a aquesta qüestió, el Govern actual està incidint en els temes socials amb uns plantejaments molt seriosos.
[2. Exposició del cas]
El Govern ha presentat recentment als agents socials i a la societat en general un esborrany polèmic amb l’objectiu de la reforma de la prestació per desocupació, que vol acabar amb els abusos que s’hi produeixen.
[3. Exposició de la conclusió i els arguments de la part contrària, i crítica]
Els sindicats s’han oposat a aquesta reforma. Afirmen que volen una "millora" de les prestacions per desocupació, que consisteixi en un augment del subsidi que cobren els desocupats, i que no és necessària tota una reforma. Els sindicats argumenten que la Seguretat Social té un superàvit de 3.000 milions d’euros. Segons els informes dels experts del Ministeri de Treball, però, aquesta quantitat es reduiria a 1.000 milions d’euros i no es podria destinar, a més, a augmentar els subsidis, ja que es tractaria d’un superàvit conjuntural i que no es podria mantenir en un futur.
La reforma preveu aspectes molt negatius, segons els sindicats, com que en els casos d’acomiadament improcedent el treballador no comenci a cobrar fins que hi hagi una sentència ferma en el cas. La decisió del Govern, però, sembla encertada, ja que en els casos en què es resol la procedència de l’acomiadament no caldrà recuperar el salari avançat a la persona interessada, fet que és realment dificultós de gestionar per a l’administració (només es recobra un 50 % dels salaris avançats en aquests casos).
[4. Exposició dels arguments que confirmen les posicions pròpies i fonamenten la conclusió personal]
El nostre punt de vista, precisament, és el contrari del dels que posen bastons a les rodes de la reforma. Aquesta modificació en la prestació per desocupació prevista pel Govern serà molt positiva perquè representarà racionalitzar les despeses de l’Estat destinades a la protecció per desocupació i permetrà acabar amb la situació irregular de persones que en realitat no esperen trobar feina mentre reben el subsidi, sinó que s’aprofiten de les ajudes de l’Estat. I, de retruc, atendre millor els aturats que ho són realment, o no poden deixar de ser-ho fàcilment.
Aquesta racionalització és necessària perquè es donen situacions poc acceptables com a ) que moltes persones rebutgin feines que podrien fer, o b ) que moltes persones rebutgin processos de formació que els anirien bé per trobar feina. El Govern considera que aquests fets s’haurien d’evitar, i que si es produïssin més insercions laborals es podria atendre amb més recursos els aturats reals. Les experiències similars de les reformes d’Itàlia i Grècia abonen l’opció presa per l’Executiu.
[5. Conclusió]
Per tant, sembla que els avantatges i les virtuts d’aquesta reforma són superiors, si més no, als possibles desavantatges. Enhorabona, doncs, al Govern perquè s’ha proposat acabar amb una inèrcia que fa que actualment hi hagi molts més aturats que no hi hauria d’haver.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada