dilluns, 11 de juliol de 2011

El text instructiu o directiu


El text directiu o instructiu

El text directiu o instructiu ens obliga, ens aconsella o ens recomana fer una sèrie d'accions i ens informa, a vegades, de per què hem de fer-les i com hem de fer-les. Ens dóna coneixements i instruccions que podem aplicar de manera metòdica per fer alguna cosa.


Sovint tenim a les mans textos d’aquesta mena: una recepta de cuina, per exemple, ens dóna instruccions i consells precisos per elaborar un plat; entre els papers que hi dins d’una caixa que contingui un vídeo, el primer que busquem és el que conté les instruccions per fer funcionar l’aparell correctament; un moble per muntar que hem comprat en una gran superfície va acompanyat d’instruccions que expliquen com s’ha de muntar; els medicaments sempre van acompanyats d’un prospecte que inclou les instruccions precises per a la seva correcta administració.


Primer, acostuma a presentar la finalitat que persegueix i després, exposa un seguit d'instruccions. Aquestes segueixen l'estructura següent: marca d'ordre -acció que s'ha de fer- com s'ha de fer. Les marques d'ordre serveixen per indicar el pas d'una instrucció a la següent i poden ser substituïdes per recursos tipogràfics (punt, guió ...).

Els textos directius acostumen a ser esquemàtics i concisos, és per això que presenten una acumulació de verbs, és a dir d’accions que cal dur a terme, una darrere l’altra, per aconseguir l’objectiu que hom proposa; és per això que alguns instruccions han de fer-se en un ordre determinat perquè siguin efectives. Igualment hom pot observar, amb certa freqüència, en aquesta mena de textos, una juxtaposició de frases. L'esquematisme consisteix a presentar uns continguts destacant-ne les línies principals, mitjançant les paraules imprescindibles i la disposició gràfica dels textos. La concisió consisteix a expressar només allò que és estrictament necessari per a la comprensió dels continguts. Sol repercutir en l'absència de comentaris i digressions i en l'absència de caracteritzadors.

La forma verbal bàsica per expressar les instruccions és l'imperatiu. Però també hi ha altres possibilitats, segons els diferents graus de formalitat entre l'emissor i el receptor, la intenció que es persegueix o la situació. Aquestes altres possibilitats d'expressar instruccions són, principalment, la persona i el nombre de la forma verbal que s'empre, la utilització de diferents temps verbals i l'ús de verbs específics per a expressar la instrucció (caldre, haver de, etc.). L'ús combinat d'aquests recursos gramaticals permet d'intensificar o suavitzar la sensació d'imposició o d'ordre de les instruccions.

Per expressar la manera com s'han de fer les accions, es poden usar: adverbis i locucions adverbials de manera, adverbis en -ment, preposicions + nom, oracions introduïdes per nexes modals (com, com si, segons, etc.) verbs que, pel seu significat, indiquen manera i gerundis.
Per expressar la finalitat d'una acció, es poden usar: la preposició per a + nom, oracions introduïdes per nexes finals (perquè, a fi que, per tal que, etc.), per (o locucions finals com a fi de, per tal de, etc.) + infinitiu i verbs que, per la seva significació, indiquen finalitat: perseguir, proposar-se, pretendre...
Per indicar instruments podem fer servir: per mitjà de, mitjançant, amb...
Els missatges s'elaboren sempre amb un codi, que és el conjunt de signes o senyals de significat convencional i les regles per a la seua utilització. A més del codi lingüístic, n'hi ha d'altres que se serveixen de dibuixos, imatges, gràfics, etc.

El que hom no espera de trobar és un text instructiu que doni coneixements precisos per fer coses senzillíssimes, coses que fem cada dia d’una manera absolutament mecànica.

Aquests textos tenen una gran eficàcia des del punt de vista literari, precisament perquè ningú no se’ls espera. A l’hora de confeccionar-los, cal posar en marxa un recurs que, en literatura, s’anomena tècnica del distanciament. Aquesta tècnica consisteix a imaginar que qui llegirà el text està lluny, molt lluny, d’allò que se li explicarà, com si fos un ésser que ha acabat d’arribar d’un altre planeta a qui cal explicar-li-ho tot.



Exemple de text directiu

INSTRUCCIONS PER PUJAR UNA ESCALA

Les escales s’han de pujar de cara, perquè cap enrere o de costat resulten particularment incòmodes. L’actitud natural consisteix a mantenir-se dret, els braços penjant sense esforç, el cap dret encara que no tant que els ulls deixin de veure els graons immediatament per sobre d’aquell que es trepitja, i respirant lentament i regularment.
Per pujar una escala es comença per aixecar aquesta part del cos situada a la dreta a baix, embolicada gairebé sempre amb cuir o camussa i que, llevat d’excepcions, cap exactament al graó. Posada al primer graó aquesta part, que per abreujar anomenarem peu, es recull la part equivalent de l’esquerra (també anomenada peu), però que no s’ha de confondre amb el peu esmentat abans), i portant-la a l’alçada del peu, se l’ha de fer seguir fins a col·locar-la al segon graó, amb la qual cosa en aquest descansarà el peu, i al primer hi descansarà el peu. (Els primers graons són sempre els més difícils, fins que s’adquireix la coordinació necessària: La coincidència de nom entre el peu i el peu fa difícil l’explicació. Cal tenir en compte especialment de no aixecar alhora el peu i el peu).

Julio Cortàzar, Historias de cronopios y de famas (traducció)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada