Apunts de "El poema de la rosa als llavis"

El poema de la rosa als llavis, Joan Salvat-Papasseit

El segle XX: política i societat

1914

Durant la Primera Guerra Mundial (1914-1918) es produeix la Revolució Russa, i per primera vegada

s’aplica a Europa un model social radicalment diferent, el socialista, que s’oposa a la concentració del poder en les classes altes i propugna la repartició de la riquesa. A més a més, els pactes resultants de la signatura de pau i els moviments nacionalistes desenvolupats a Europa configuren alguns estats nous, com Finlàndia, Polònia o Txecoslovàquia, i comença a ser retocat el mapa colonial del món.

            Mentrestant, a Catalunya es viuen un anys de prosperitat econòmica durant la Primera Guerra Mundial, perquè la proximitat amb Europa possibilita que la indústria catalana proporcioni als països en guerra armament i recursos alimentaris i industrials. Pel que fa a la política catalana, continua marcada per la voluntat de les forces polítiques catalanistes d’obtenir autonomia i institucions pròpies. La Lliga Regionalista, amb el lema «Per Catalunya i l’Espanya gran» i sota la direcció de Cambó, pretén intervenir en la política espanyola per solucionar des de l’estat els problemes que la burgesia viu a Catalunya. La Mancomunitat de Catalunya representa un pas endavant en el procés descentralitzador, estroncat, però, per la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930). A més, el crack de la borsa a Nova York, i la consegüent crisi econòmica de 1929, provoca el replantejament de l’economia de mercat lliure a nivell mundial.

1931

Quan l’any 1931 es proclama la II República espanyola, el partit hegemònic a Catalunya és Esquerra Republicana, més populista i radical que la Lliga. En un context Europeu amb Mussolini a Itàlia i Hitler a punt d’accedir al poder a Alemanya, la II República representa per a Catalunya l’obtenció d’un Estatut d’Autonomia (1932) i una institució de govern autonòmic: la Generalitat. El cop d’estat del 18 de juliol de 1936 anul·la les eleccions democràtiques del mateix any guanyades de forma aclaparadora pel Frente Nacional de Manuel Azaña i desencadena la guerra civil (1936-1939), que dóna pas a la llarga dictadura franquista (1939-1975). Els primers anys són els més durs, a causa de l’aïllament internacional i la penúria econòmica. No s’aconsegueix el suport econòmic dels EUA fins als anys 50.

1945

Paral·lelament, el final de la segona gran guerra divideix el món en dos blocs i assenyala la seva reestructuració política: Europa perd l’hegemonia politicoeconòmica tradicional, es desencadena un procés de descolonització que dóna lloc a nous estats a Àfrica i Àsia, i cadascuna de les dues potències desenvolupa el seu arsenal armamentístic i crea els organismes militars que li han de donar suport.

            Malgrat la dificultat que ocasiona la superació de les destrosses de la guerra, la recuperació econòmica és ràpida, i al bloc occidental es desenvolupen les grans multinacionals que dominaran el panorama econòmic de la societat consumista del segle XX.

            A Espanya el franquisme suprimeix les llibertats i els drets democràtics i sindicals. Durant la dictadura s’intensifica el centralisme estatal i es prohibeixen les manifestacions culturals en català. Els intel·lectuals o bé s’exilien, sobretot a França, Mèxic i l’Argentina, o bé lluiten des de l’interior per obtenir més marges de llibertat. La cultura catalana és perseguida, prohibida i condemnada, i sobreviu en la clandestinitat i en els petits i escassos àmbits de tolerància que la legalitat vigent permet.

1960

Als anys seixanta s’inicia la recuperació econòmica de l’Estat i s’intensifica el flux d’immigrants procedents de les zones més pobres de l’Estat cap a les grans ciutats. En la clandestinitat es van reorganitzant els partits polítics i els sindicats. Es creen plataformes diverses per a la defensa de la cultura catalana, com edicions 62, fundada aquest mateix any, el moviment de cançó protesta de la Nova Cançó o l’organització de defensa de la llengua Òmnium Cultural.

            Durant els anys 60 es produeixen al món una sèrie de canvis en la sensibilitat, en les formes de vida i en la moral a causa del desenvolupament econòmic, polític, social i cultural. És el moment de la irrupció de la música rock anglosaxona, del moviment hippie i en general de la modificació de les modes i el gust a través dels mitjans de comunicació de massa.

            Durant els anys 70 es produeixen canvis polítics importants, com ara la caiguda de formes de govern totalitari i l’augment de les llibertats personals. A l’Estat espanyol, l’oposició al règim és més forta i generalitzada. Cal esperar la mort del dictador perquè s’iniciï oficialment la transició democràtica.

1975

L’any 1975, mort el general Franco, s’inicia la reforma política que ha de menar cap al restabliment de la democràcia. Se celebren eleccions democràtiques i s’aprova la Constitució espanyola, que permet l’elaboració dels estatuts d’autonomia i el restabliment de les institucions d’autogovern, com són la Generalitat de Catalunya, la Generalitat Valenciana i el Consell Insular.

            Durant els anys 80 es desenvolupa el procés de democratització social a partir de les primeres eleccions democràtiques de 1977. Aquest procés va tenir una sèrie de fites polítiques que fonamenten les bases de la societat actual. Cal destacar l’aprovació de la Constitució espanyola (1978), l’aprovació dels estatuts d’autonomia a Catalunya (1979), València (1982), Balears i Aragó (1983), etc. Així mateix, la incorporació d’Espanya al Mercat Comú Europeu (1986) va trencar l’aïllament en què havia viscut el país des de 1939, a la fi de la Guerra Civil, i va iniciar el camí cap a l’actual Unió Europea. Així mateix, el desenvolupament legal va regular la cooficialitat, juntament amb el castellà, de la resta de llengües de l’estat i va dictar les lleis que les introduïen en el sistema educatiu. Així, es van aprovar les lleis de normalització lingüística a València i Catalunya (1983), i Balears (1986). El mateix procés legislatiu es va esdevenir a Galícia i al País Basc.

            En l’àmbit dels mitjans de comunicació, l’inici de les emissions de TV3 (1983) i les de Canal 9 (1989) va possibilitar l’accés de la ciutadania a la producció audiovisual en la llengua pròpia, i una major oportunitat de conèixer-la en el cas dels castellanoparlants. També la producció literària es va veure afavorida per unes possibilitats majors de publicació i de difusió de les obres, gràcies a les iniciatives de les institucions públiques i privades. La proliferació de premis literaris convocats per ajuntaments, entitats culturals, editorials, etc., va donar suport al treball literari de les noves generacions.

            Gràcies als diversos processos de recuperació, institucionalització i normalització de la cultura i la llengua pròpies (1914-1925, Mancomunitat de Catalunya; 1931-1936, Segona República Espanyola; des de 1975 fins al moment actual, amb la implantació d’una monarquia parlamentària), la ciutadania pot expressar-se lliurement en la seva llengua, té accés a la cultura i no existeix la censura. La instauració actual d’un sistema polític democràtic a l’Estat espanyol ha permès engegar de nou la normalització cultural.

La revolució cultural al món actual

L’augment de la població, el replantejament de l’economia de mercat lliure a partir de la crisi de 1929, així com els canvis provocats en els terrenys de la comunicació i el transport són potser allò que més condiciona els nous costums i els nous nivells de difusió de la informació.

            Als anys vint es generalitza l’ús de la ràdio i als cinquanta el de la televisió. Cal pensar també, en relació amb aquest tema, en la importància del cinema com a important mitjà d’expressió artística i alhora producte d’oci de masses des de principis de segle i fins a l’actualitat.

            La darrera revolució cultural s’inicia en la dècada dels vuitanta amb la difusió de la informàtica, que suposa una nova etapa de l’era de la informació. Els costums de tota la societat començaran a canviar a poc a poc, fins que amb la generalització de l’ús d’internet als anys noranta del segle XX s’aconsegueix emmagatzemar grans quantitats d’informació, que es poden enviar a l’instant a l’altra punta de món. El concepte de consum cultural també s’anirà transformant fins a esdevenir una nova realitat: cinema a casa, llibres digitals, enciclopèdies virtuals, descàrregues il·legals de llibres, cançons i pel·lícules...

La poesia actual

A grans trets, durant el període d’entreguerres, la poesia occidental es divideix en dues grans tendències: l’avantguardista i la postsimbolista. En primer lloc, les onades avantguardistes es van expandint successivament per Europa amb les propostes estètiques revolucionàries que vam veure en unitats anteriors: el Cubisme i els cal·ligrames de Guillaume Apollinaire, el Futurisme de Tomasso Marinetti, el dadà de Tristan Tzara i, sobretot, el Surrealisme de Louis Aragon o Paul Éluard. En segon lloc, la poesia postsimbolista, depurada, obscura, minoritària, densa i carregada de referències culturals, té com a màxims representants poetes com T. S. Eliot, R. M. Rilke, Paul Valéry, Jorge Guillén i Giuseppe Ungaretti.

            Més endavant, en oposició a aquesta poesia avantguardista o simbolista, d’altres poetes formulen la necessitat d’una tercera via: la poesia lligada a la problemàtica social contemporània, escrita en un llenguatge col·loquial: Vladimir Maiakovski, Bertolt Brecht i Pablo Neruda són representants d’aquest tipus de poesia. A Catalunya aquesta tendència coincideix amb els anys de la cançó protesta i dels textos reivindicatius de les llibertats perdudes durant la dictadura franquista.

            Cap al darrer terç del segle XX, quan ja s’ha aconseguit restablir la democràcia, es consolida la preferència pels temes que afecten l’individu i no tant la col·lectivitat. L’individu s’explica des de l’experiència personal, des de l’anècdota quotidiana, i es tendeix a l’exhibició del jo poètic, amb una actitud que ja no és rebel ni traumàtica, sinó que conté tan sols algunes dosis d’ironia. La ciutat és descrita en els aspectes més ombrívols (carrers solitaris, bars plens de fum…) i és freqüent el joc entre la realitat i la fantasia, entre la vigília i el somni. El realisme líric d’aquests poetes marca una tendència que evolucionarà cap a un realisme sentimental i tou que s’explica en el context de la societat de l’espectacle com a mostra de l’autocomplaença de la cultura occidental.

            A la poesia catalana veiem més o menys reflectides totes aquestes tendències en els noms següents:

·         A principis de segle XX, una dualitat fonamental entre aquestes tendències aparentment enfrontades:

•         El Noucentisme serè i arbitrari de Josep Carner i Jaume Bofill i Mates

•         La rauxa surrealista, cubista o futurista de Josep Vicenç Foix, Joan Salvat-Papasseit o Josep Maria Junoy

·         Més endavant, la continuïtat dels esquemes noucentistes, amb autors com Tomàs Garcés o Marià Manent, autors d’una poesia elegant i pulcra.

·         La poesia postsimbolista, que prové de Carles Riba i continua amb Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Joan Vinyoli i Màrius Torres.

·         La lírica metafísica i existencial de Salvador Espriu, amb el seu estil personalíssim.

·         La poesia dels anys seixanta, més realista, quotidiana i crítica, que té el màxim exponent en l’obra de Gabriel Ferrater i en la qual sobresurten poetes com Pere Quart, Vicent Andrés Estellés, Miquel Martí Pol i alguns aspectes de l’obra de Vinyoli i Espriu. A la poesia realista el poeta es presenta com un home més i fa reflexions de caràcter cívic vàlides per a tota una col·lectivitat.

·         Els nous valors poètics, entre els quals cal destacar Narcís Comadira i Enric Casasses.

Context de les avantguardes: el primer terç del segle XX

El nou món industrial, emergent a Europa durant els darrers decennis del segle XIX i els primers del XX, va tenir una repercussió profunda en la societat, en la literatura i en l’art. Els descobriments i els invents, com ara l’electricitat, el telèfon, les màquines, l’automòbil, l’aviació o el cinema, van ser possibles gràcies al desenvolupament científic i tecnològic; d’altra banda, les ciències socials, humanes i de la salut, que també maldaven per assolir uns criteris científics, van generar un ampli ventall d’idees, experiències i propostes (el socialisme utòpic, el marxisme, la psicoanàlisi, l’estructuralisme…) que compartien l’afany de progrés científic i social.

            Davant aquesta allau de canvis, es van perfilar dues tendències antagòniques en la literatura i l’art: la conservadora, que continuava els models literaris anteriors, i la renovadora, que s’oposava als models tradicionals i buscava les novetats i l’experimentació artística. Així, els moviments d’avantguarda van ser un conjunt de tendències artístiques i literàries renovadores, sorgides a Europa al llarg del primer terç del segle XX. Aquests corrents estètics eren una manifestació de la crisi de la societat occidental, les contradiccions de la qual van conduir a la Primera Guerra Mundial (1914-18), escenari tràgic de la rivalitat econòmica i política entre les potències industrials europees sorgides arran de la industrialització.

            L’acabament d’aquesta guerra va coincidir amb el moment de màxima plenitud de les avantguardes, que, amb una incidència especial a França i a Itàlia, van dominar el decenni dels anys vint i quasi van desaparèixer a partir de 1930. Així mateix, la fi de la Primera Guerra Mundial va polaritzar la societat europea en dues posicions ideològiques contràries: el feixisme i el comunisme, l’enfrontament de les quals va abocar primer a la guerra civil espanyola (1936-39) i després a la Segona Guerra Mundial (1939-45).

            Els moviments d’avantguarda van proclamar la ruptura amb els models artístics i morals tradicionals, i ho van fer amb una actitud de protesta i subversió contra l’ordre social dominant en les societats industrials desenvolupades, és a dir, contra la societat capitalista i els esquemes culturals elaborats per la burgesia. Es mostraven com a inconformistes socials i buscaven, doncs, noves formes d’expressió, assimilaven elements d’altres cultures llunyanes, incorporaven objectes de la societat industrial a la creació artística i feien un ús literari de les troballes freudianes, com ara el conreu de l’escriptura automàtica o les metàfores d’origen oníric.

Els moviments d’avantguarda

            Les manifestacions artístiques i culturals més importants del període d’entreguerres són els moviments d’avantguarda. La barbàrie bèl·lica que ha viscut Europa posa de manifest, als ulls de molts intel·lectuals europeus, els aspectes negatius de la societat burgesa.

            Els moviments d’avantguarda formulen nous models culturals, potencien valors com la irracionalitat, l’absurd, l’instint, la incoherència i la descomposició. Els moviments d’avantguarda actuen en tots els camps de l’art, però són especialment revolucionaris en el de les arts plàstiques. Per primera vegada en tota la història de la pintura o l’escultura es trenca amb l’element figuratiu, es descompon.

S’anomena Avantguarda el moviment artístic i cultural que, durant la segona i la tercera dècada del segle XX, s’enfronta als pilars bàsics de la cultura burgesa (ordre, disciplina, racionalitat, lògica, art numèric, etc.), després que aquests, arran de la Primera Guerra Mundial, entrin en una gran crisi. L’Avantguarda promou la ruptura amb les convencions bàsiques de l’art i manté un esperit de lluita. Aquesta actitud dóna lloc a corrents i realitzacions artístiques diverses però que tenen

en comú les característiques següents:

• Conceben l’art com una experimentació i, per tant, assagen noves formes. Pel que fa a la literatura, per exemple, juguen amb la tipografia o la disposició del text, introdueixen el dibuix i les formes plàstiques en poesia, etc. En les arts plàstiques, l’abstracció substitueix la figuració. Destrueixen voluntàriament les formes artístiques tradicionals.
• Introdueixen l’element irracional en l’art, influïts per les teories psicoanalítiques de Freud. Valoren els somnis, les combinacions fortuïtes, l’absurd.
• Divulguen la seva actitud en manifestos públics polèmics i provocatius.
• Valoren tot allò que és nou i original i que pot ser emblema de futur: l’esport, la tècnica, les màquines.

El futurisme va ser el terme que va encunyar l’italià Filippo Tommaso Marinetti en el Manifeste du futurisme, publicat en Le Figaro (1909), per a designar el moviment artístic i literari basat en les característiques de la societat industrial i futura. És una generació literària que se sent fascinada pel progrés tecnològic i els nous invents, així com també per l’esport, la velocitat, el valor, el perill, la guerra, l’anarquisme... Així, en els textos futuristes sovintegen paraules com ara avió, grua, radiador, bombetes de llum, flexos, esquí, futbol, natació, etc.

Formes úniques de continuïtat en l’espai, d’Umberto Boccioni (1913)

            D’altra banda, el cubisme va aparèixer primer en la pintura, i va ser el quadre de Pablo Picasso Les senyoretes del carrer d’Avinyó el que el va iniciar el 1907, i es va estendre fins a 1914, amb una interpretació nova de l’espai on dominaven les línies i les formes geomètriques. Com en la pintura, el cubisme literari va provar de desintegrar l’aparença uniforme de la realitat per reconstruir-la des d’altres punts de vista més personals. Així, el francès Guillaume Apollinaire inventa el cal·ligrama, poema que combina les paraules amb els efectes visuals i tipogràfics a fi d’expressar una subjectivitat major.

 

Paisatge d’Horta d’Ebre, de Pablo Picasso (1909).

            Tristan Tzara va iniciar el dadaisme a Zuric el 1916, durant la Primera Guerra Mundial. Els dadaistes compartien l’actitud de revolta artística contra la guerra europea, centrada en la destrucció de l’art, la bellesa i la crítica literària tradicional. L’estètica dada, paraula inspirada en una onomatopeia infantil, proposava l’elaboració conscient d’una poesia incoherent, mitjançant l’escriptura automàticai el trencament de la sintaxi, la morfologia i la puntuació. Els dadaistes pretenien mostrar la irrealitat de la societat burgesa i van atacar la moral, la raó, la lògica, l’objectivitat i la ciència, mitjançant l’ús de l’absurd, l’atzar, el subconscient i l’humor. Proclamaven la llibertat absoluta de l’artista, la transgressió i la ruptura, per la qual cosa barregen escultura, pintura i poesia en els collages, poemes visuals, objectes, etc.

            A París, Tristan Tzara va entrar en contacte amb André Breton i Paul Éluard, els artistes que més tard van fundar el surrealisme i van establir les bases de l’escriptura automàtica, és a dir, de l’escriptura que seguia el dictat del pensament sense cap control de la raó.

 

LHOOQ, de Marcel Duchamp (1919)

            El surrealisme, també anomenat superrealisme, es va originar a França a partir del dadaisme, de l’aportació d’André Breton amb l’escriptura automàtica i dels contactes, a Viena, amb el psicòleg Sigmund Freud. Així, la psicoanàlisi i el món dels somnis van ser decisius en el primer manifest surrealista de 1924, un document que atacava la moral, la raó, la lògica, el realisme i el bon gust; en canvi, s’hi defensava la imaginació, la llibertat, els somnis i els elements meravellosos.

            Les troballes del surrealisme es van incorporar tant a la literatura com a les arts plàstiques, amb l’obra de pintors com Hans Arp, Max Ernst, André Masson, Joan Miró, Salvador Dalí, René Magritte i Pablo Picasso.

Dali à six ans soulevant avec précaution la peau de l'eau pour observer un chien dormir à l'ombre de la mer, de Salvador Dalí (1950)

Les avantguardes a Catalunya

Els moviments d’avantguarda es van concretar en la nostra literatura en una reacció contra el classicisme, la mesura i la pretensió d’objectivitat del Noucentisme, però les avantguardes hi van tenir un desenvolupament fragmentari, amb poca cohesió i escassa continuïtat a causa de l’arrelament de l’ideari noucentista, l’acord dels escriptors noucentistes amb l’ordre social burgès, l’aïllament dels avantguardistes i l’evolució posterior d’aquests autors.

            Durant la primera etapa (1916-1925), l’aparició de l’obra de Joan Salvat-Papasseit a Barcelona, les primeres publicacions de Josep Vicenç Foix, Joaquim Folguera, Josep Maria Junoy, entre d’altres, van iniciar l’estètica futurista. També hi van contribuir les revistes Trossos (1916) i Un enemic del poble (1917-1919), la primera exposició individual de Joan Miró a les galeries Dalmau (1918), etc. El dadaisme també hi va tenir seguidors, com ara els redactors de la revista 391 (1917). A més a més, el grup de Sabadell (1923) va iniciar l’activitat amb obres i actes provocatius i humorístics.

            A partir de 1925 i fins a la Guerra Civil, es va produir l’esclat més important de l’avantguardisme català. Es tractava d’un grup d’artistes amb un marcat caràcter d’agitació cultural (Dalí, Montanyà, Gasch), que actuaven com a revulsiu social mitjançant la provocació. El Manifest groc (1928), signat per Dalí, Gasch i Montanyà, atacava la literatura del moment, els concerts o la poesia de Maragall, i defensava els temes propis del futurisme: les màquines, l’esport, el music-hall, el cinema, la velocitat, etc. El 1925 es va publicar un article de Josep Vicent Foix a la Revista de poesia on va proposar el surrealisme com a alternativa i una altra revista L’Amic de les Arts, va ser un dels més importants canals de difusió del surrealisme, on també va col·laborar Federico García Lorca.

            Malgrat la pràctica desaparició dels moviments d’avantguarda cap als anys 30, encara hi va haver, aïlladament, una certa continuïtat en moviments concrets com ara l’anomenat teatre de l’absurd. Després de la guerra civil espanyola (1936-39) hi va haver una represa de les avantguardes, protagonitzada sobretot pel grup Dau al Set dels Salons d’Octubre a les Galeries Laietanes. A partir de 1960, l’experimentació avantguardista es va traslladar a altres camps com el cinema, la música i els còmics.

             També l’anomenat Grup de Sabadell, amb autors com Francesc Trabal o Joan Oliver, adopta algunes formes avantguardistes i organitza actes de rebel·lió. No obstant això, aquests escriptors només utilitzen l’avantguardisme d’una manera anecdòtica i irònica, com a forma de paròdia de la vida burgesa.

Joan Salvat-Papasseit: vida i obra

1894: neix a Barcelona. Conegut sobretot com a poeta, és autor també d'articles, manifestos i altres proses de caire polític i social. Té una infància desafortunada, la seva vida és intensa i marcada per una tuberculosi que l'acaba conduint precoçment a la mort.

1901: el seu pare, fogoner de vaixell, mor d'accident en alta mar, i ell passa a viure a l'Asilo Naval Español, instal·lat a la corbeta Mazarredo; més tard l'acull la corbeta Consuelo i després la Tornado, totes atracades al port de Barcelona.

1906: sent el desig d'incorporar-se a l'Església i comença a créixer el seu idealisme, que anys més tard desemboca en acràcia.

1907: entra d'aprenent en una adrogueria i, més endavant, en un taller d'escultura religiosa. Vol aprendre l'ofici, però s'ha de resignar a fer tasques rutinàries al taller. En les estones lliures escriu pensaments de caràcter polític. L'ànsia de conèixer l'ofici l'anima a fer unes classes d'escultura a la Llotja.
1911: freqüenta la parada de llibres vells que el llibreter Emili Eroles té al mercat de Santa Madrona. Allí, es reuneix sovint amb el bibliògraf Antoni Palau i amb Joan Alavedra en una mena de tertúlia. Amb aquests amics es troba també a l'Ateneu Enciclopèdic Popular i constitueixen el primer nucli contestatari anomenat Grup Antiflamenquista Pro-Cultura, en la línia de l'activisme pamfletari i revolucionari.
1912: inicia el festeig amb Carmen Eleuterio i Ferrer, amb qui es casa el 1918. Els anys anteriors al seu matrimoni, Salvat queda influït per les idees anarquistes i socialistes, signades per Gorki i Nietzsche. Amb el seu amic, Joan Alavedra, assisteix a les classes que el doctor Jordi Rubió ofereix als Estudis Universitaris Catalans. Coneix Daniel Cardona, un dels dirigents carismàtics de l'independentisme radical i s'introdueix en els cercles nacionalistes. Durant aquest període col·labora en publicacions de caire anarquista i revolucionari.

1914: s'afilia a les Joventuts Socialistes i col·labora a La Justicia Social de Reus; sovinteja els locals bohemis; entra a la redacció de la revista Los Miserables i adopta el pseudònim Gorkiano, per la fascinació que li han produït els llibres de Maxim Gorki. Aplega bona part d'aquests articles a Humo de fábrica (1918).

1915: treballa—com diu al poema "Nocturn per a acordió"— de vigilant nocturn al port.

1916: publica l’article "Un pueblo, Portugal" aparegut a “Los Miserables” i és condemnat a dos mesos i un dia de presó. Després segueix col·laborant en revistes d'aquest tipus, com ara “Sabadell Federal”, inicia en castellà “Glosas de un socialista” i comença a escriure poemes en català.

Emili Eroles i Joan Alavedra presenten el jove Salvat a Eugeni d'Ors, amb el qual comparteix l'aversió pública contra la Guerra Mundial. Precisament és d'Ors qui el presenta a Santiago Segura, el propietari de les Galeries Laietanes, on el poeta entra a treballar com a encarregat de la secció de llibreria, cosa que li proporciona una certa estabilitat econòmica.

Coneix el pintor i teòric Torres-Garcia i l'artista uruguaià Rafael Barradas, que l'introdueixen en el món de les avantguardes: el futurisme i el vibracionisme.

1917: apareix el primer número de la revista de títol ibsenià “Un enemic de Poble. Fulla de subersió espiritual”, amb la qual per primera vegada, Salvat-Papasseit disposa d'un espai propi per difondre les seves idees i aprofita per publicar uns aforismes titulats "Mots-propis".

Comença a deixar enrere la seva etapa més combativa i, a poc a poc, es va forjant el poeta avantguardista. Per les Galeries Laietanes passen des d'escriptors de formació clàssica noucentista fins a autors que seran els capdavanters de l'avantguarda catalana, com J. V. Foix, Josep Maria Junoy i Joaquim Folguera.

Publica el seu primer poema "Columna vertebral: sageta de foc" i ideològicament es decanta cap al que ell anomenarà Divina Acràcia, és a dir, que comença a desvincular-se del pensament polític.
1918: edita l'únic número de la revista “Arc Voltaic”. En aquesta publicació, d'influències futuristes, ja apareix el títol del primer llibre de poemes: Poemes en ondes hertzianes. L'estiu d'aquell any, arran d'una grip, comença a manifestar-se en el poeta una tuberculosi, que el durà sis anys després a la mort. Santiago Segura li ofereix casa a Sitges, on s'estableix la parella acabada de casar. Més tard fa una cura de repòs en una masia de Matadepera.

1919: neix Salomé, la seva primera filla. Això l'anima a escriure les proses infantils Els nens de la meva escala, editades a la revista “La Mainada” (1921).

Aviat torna a les Galeries Laietanes i comença un període de gran activitat. Fa noves coneixences (Tomàs Garcés, Xavier Nogués, Joaquim Sunyer, Josep Maria López-Picó) i enceta una nova etapa com a llibreter i editor. Publica el seu primer llibre, Poemes en ondes hertzianes (1919), on és ben clara la seva fascinació per autors com Marinetti, els futuristes italians i, encara més, Apollinaire.
1920: breu estada a París, fet que influeix en el llibre L'irradiador del port i les gavines. Col·labora assíduament en la pàgina de lletres d'”El dia de Terrassa” i publica com a pamflet “Contra els poetes en minúscula. Primer manifest futurista català”.

1921: edita la revista “Proa”, de la qual només sortiran dos números, i col·labora a “La Publicidad”. Apareix el seu segon llibre de poemes, L'irradiador del port i les gavines.

El desembre d'aquell mateix any és internat al sanatori de La Fuenfría, a Cercedilla, Madrid, des d'on escriu els poemes plens d'exaltació nostàlgica de Catalunya de Les conspiracions (1922).

1922: publica Les conspiracions  i neix Núria, la seva segona filla. Però la malaltia avança i Salvat-Papasseit comença un peregrinatge per diferents sanatoris d'Andorra i la Catalunya Nord. Tot i la malaltia, fa plans esperançadors i la seva activitat no s'atura. Publica La gesta dels estels (1922).

1923: El poema de la rosa als llavis.

1924: mor la seva filla Núria; la tuberculosi pulmonar de Salvat-Papasseit entra en una fase crítica i el visiten els amics escriptors i pintors, a alguns dels quals mostra poemes inèdits que guardava sota el coixí. Mor el 7 d'agost de 1924, a casa seva, al carrer de l'Argenteria, de Barcelona. Apareix Óssa menor (1925) en una edició pòstuma.

La seva poesia ha estat musicada per diversos cantautors catalans i ha estat traduïda a diferents idiomes. Tant la seva persona com la seva producció han estat objecte de nombrosos números monogràfics a revistes i homenatges.

Evolució de la poesia de Salvat-Papasseit

1919: Poemes en ondes hertzianes,  il·lustrat per Rafael Barradas i Joaquim Torres-Garcia, expressa la descoberta futurista i la recerca d'una poètica personal

1921: L'irradiador del port i les gavines és continuador de l'anterior però on s'aprofundeixen les troballes del futurisme.

1922: Les conspiracions conté vuit poemes d'inspiració nacionalista escrits durant la seva estada al sanatori de La Fuenfría (Cercedilla).

1922: La gesta dels estels, mostra de poemes. Inicia un procés de mitificació de la realitat quotidiana a través de l'elegia i l'enyor.

1923: El poema de la rosa als llavis, poema unitari de tema amorós.

1925: Óssa Menor, fi dels poemes d'avantguarda, amb dibuixos de Josep Obiols, aparegut pòstumament i on el poeta abandona el fet quotidià per endinsar-se en l'angoixa i la proximitat de la mort.