dimarts, 27 de desembre de 2016

Apunts de "Aigües encantades"



Aigües encantades, Joan Puig i Ferreter





El pas del segle XIX al segle XX

L’últim terç del segle XIX es caracteritza pels nombrosos avenços tècnics i industrials i per les tensions derivades del desig d’expansió colonial de les grans potències europees.
            La industrialització provoca el creixement de les ciutats, de manera que el camp es mecanitza, es redueix la mà d’obra i molts camperols emigren cap a les zones urbanes. L’epidèmia de la fil·loxera
arriba a les vinyes catalanes i augmenta la immigració a les ciutats. Amb el pas del temps, les zones industrialitzades es van modernitzar i les zones rurals es van mantenir fidels a l’estil de vida tradicional.
            La industrialització creixent assenyala, en la dècada dels vuitanta, l’inici d’un període marcat per l’organització dels treballadors en sindicats i per la necessitat de coordinar l’acció obrera per mitjà d’una plataforma internacional.
            Aquesta és també l’època del colonialisme europeu. Quan les forces productives i, sobretot, la indústria aconsegueixen un nivell de desenvolupament molt elevat, necessiten trobar nous mercats, primeres matèries més barates i un espai on poder invertir el seu capital excedent. Així doncs, les potències europees s’enfronten entre elles per aconseguir dominis colonials a Àfrica i Àsia. L’ocupació colonial de finals del segle XIX és molt ràpida, representa l’explotació de grans territoris i té un caràcter totalment bèl·lic. Totes les colònies experimenten un canvi profund en la vida i els costums,
i la forta dependència econòmica els impossibilita de desenvolupar-se d’acord amb els seus propis recursos.
            Pel que fa a la política espanyola, la restauració monàrquica d’Alfons XII (1875) significa el triomf de la línia conservadora. La monarquia borbònica, però, ha d’enfrontar-se amb cinc conflictes importants:
  • les guerres colonials (el 1898 l’Estat espanyol perd, després d’una guerra molt curta amb els Estats Units, les últimes colònies del que havia estat un gran imperi: Cuba, Puerto Rico i Filipines)
  • dos partits conservadors i caciquistes, el Partido Conservador i el Partido Liberal Fusionista s’alternen en el govern, i les forces de l’oposició (republicans, carlins, obrers i nacionalistes) són reprimides com a «enemics de l’Estat»
  • el moviment obrer en defensa dels drets laborals es radicalitza a finals de segle i creixen els atemptats anarquistes
  • la revolta del Marroc contra el poder espanyol provoca la Setmana Tràgica de Barcelona, durant la qual hi ha una vaga general que degenera en un esclat de violència contra l’enviament a la guerra de soldats catalans llicenciats (1909).
  • a Catalunya, al País Basc i a Galícia sorgeixen moviments nacionalistes que s’enfronten amb el centralisme de l’Estat espanyol

El canvi de segle, doncs, va coincidir amb una crisi de consciència col·lectiva, que va tenir com a detonant el desastre de 1998, però que s’arrelava en la inestabilitat política, la lentitud en la modernització de l’economia i l’aparició dels nacionalismes. Els problemes socials van produir un debat públic entre els intel·lectuals i escriptors, els quals es van adscriure a dues posicions ben diferents:

a)      El regeneracionisme impulsat per la generació del 98, amb una actitud nacionalista espanyola, que defensava allò que era considerat espanyol: un passat d’esplendor política i literària només vinculat a Castella, amb exclusió, per tant, de la resta de cultures de l’estat.
b)      Els moviments nacionalistes hereus del romanticisme, inspirats en la llibertat i en la defensa de la cultura pròpia, que reclamaven el seu espai en el context polític i cultural de l’estat.

La premsa escrita, diaris i revistes, tenien una presència social important com a vehicle d’expressió d’aquestes idees i com a plataforma d’influència dels distints grups culturals, artístics, polítics o ideològics. Aquest és el cas de la revista modernista L’Avenç (1889·1893), que tingué una incidència especial en la renovació de l’estàndard lingüístic, i d’altres com ara La Il·lustració Catalana (1903-17,
veu de la Renaixença), Joventut (1900-06, modernista), Catalunya (1903·05, noucentista), i en arts plàstiques Quatre Gats (1899) i Pèl i Ploma (1899·1903). En la premsa destaquen Diari de Barcelona (1792), El Noticiero Universal (1888) i La Vanguardia (1881).


L’herència literària del segle XIX

A finals del segle XIX s’imposa una consciència de reforma i d’innovació, i es veu la necessitat de trencar amb els postulats del positivisme, fonamentat en la fe en el desenvolupament científic i experimental.           El pensament materialista, doncs, és rebutjat en nom d’un espiritualisme que es tradueix en moviments o tendències antiracionalistes o idealistes: Schopenhauer, Nietzsche i Freud, entre altres, són portaveus d’una filosofia vitalista que atorga primacia a l’instint, la intuïció, el misteri, etc., i són autors influents en aquesta època.
            A finals del segle XIX apareixen, principalment a França i a Anglaterra, una suma de corrents artístics i literaris que impulsen una estètica nova. Les noves tendències, procedents sobretot d’Anglaterra i França, van tenir un ressò important en la literatura europea:

         El prerafaelitisme es va iniciar a Anglaterra en 1848 com a moviment pictòric que rebutjava la degradació i la massificació de les persones produïda per la industrialització i el racionalisme. Propugna un retorn a la pintura renaixentista anterior al pintor italià Rafael. Les pintures mostren el culte a la natura i el desig d’assolir la màxima expressivitat mitjançant l’acumulació d’imatges, símbols i descripcions detallades. Mostren predilecció pel món medieval cavalleresc i per un cert misticisme. El pintor i escriptor anglès D. G. Rossetti n’és un dels impulsors.

Resultat d'imatges de ophelia millais
Ophelia, John Millais (1851)


         El simbolisme va aparèixer a França entre 1870 i 1880. Es va iniciar en l’obra poètica de Charles Baudelaire i va culminar en Stéphane Mallarmé. Els simbolistes creien en la incapacitat de la poesia per a representar la realitat, però defensaven la força suggeridora de la paraula per a crear un món intuït, connotat mitjançant símbols i metàfores que remetien a idees, a conceptes que buscaven una realitat amagada. El poeta busca expressar-se totalment; no defuig les paradoxes, ambivalències i canvis d’estat d’ànim. També conreà un nou gènere: la prosa poètica, prosa amb sentit musical però sense ritme ni rima fixos, flexible per a adaptar-se als moviments de l’ànima i del somni, segons expressió del poeta.

Resultat d'imatges de l'illa dels morts bocklin
L’illa dels morts, d’Arnold Böcklin (1880)

CORRESPONDÈNCIES

La Natura és un temple on uns pilars vivents
Deixen, de tant en tant, sortir obscures paraules;
L’home hi passa a través d’una selva de símbols
Que l’observen amb uns esguards familiars.

Com llargues ressonàncies que de lluny es confonen
En una tenebrosa i profunda unitat,
Immensa com la nit i com la claredat,
Tots els sons, els perfums i els colors es responen.

Hi ha perfums que són frescs com el cutis dels nens,
Dolços com oboès, verds com les praderies,
-I d’altres, corromputs, opulents, triomfants,

Tenen l’expansió de coses infinites,
Com l’ambre, el benjuí, l’olíban i l’almesc,
Que canten els transports dels sentits i de l’ànima.

‘Correspondències’, Charles Baudelaire, dins Les flors del mal (trad. Joan Peña)

         El decadentisme o esteticisme va sorgir a França entre 1880 i 1890, i estava molt relacionat amb el simbolisme i el prerafaelitisme. Els decadentistes partien de la idea d’haver arribat a la fi de la civilització i d’assistir al naixement d’un període decadent. Els sentiments d’inseguretat i de cansament, l’afecció al misteri i la mort, mostraven una actitud evasiva de la realitat en els poetes, que sovint buscaven la inspiració en cultures exòtiques i antigues; buscaven la transformació de la realitat en un món de bellesa ideal, ple d’imatges i de conceptes hermètics, molt marcat pels contrastos: la vida i la mort, l’ascetisme i l’erotisme, etc. Paul Verlaine ha estat considerat el precursor d’aquest moviment, que després deriva cap al culte a la bellesa pura o l’art per l’art (Gabriele D’Annunzio, Ramón M. Del Valle-Inclán, Oscar Wilde, etc.). L’actitud vital del poeta, novel·lista, autor de teatre i crític literari d’origen irlandès Oscar Wilde (1854-1900) va donar lloc al dandisme com a resposta a la vulgaritat i la lletjor del món industrialitzat.

         Molt relacionat amb l’anterior, el vitalisme és considerat un conjunt de corrents filosòfics de finals de segle que van néixer com a reacció a l’idealisme i al positivisme. El vitalisme és un pensament d’afirmació de la vida, caracteritzat per l’irracionalisme i per la defensa de la individualitat humana. Filòsofs com Schopenhauer, Nietzsche o Bergson en són representants destacats.

Que n'hi ha de maneres, d'entendre la vida, de sentir-la! Nosaltros, homes d'avui, hem d'abarcar totes les que puguem, tastar-les totes, que, ben tastades, no n'hi ha ni una on no s'hi trobi quelcom de gust, de l'aroma immortal que és el gran secret de les coses [.../...] Ja ha passat el temps de les santes indignacions i d'escandalitzar-se i de lluitar i morir per una idea. En això hi podia haver certa grandesa d'època; però jo crec que la grandesa d'avui, la nostra, consisteix no en morir per una idea sinó en viure per totes. Viure, viure tot lo que es pugui en extensió i en intensitat.

Joan Maragall [pseudònim "Panphilos"]: "Nietszche", L'Avenç (1893)

         En l’últim decenni del segle XIX, la penetració d’aquests moviments artístics europeus a Catalunya va produir un altre moviment, el modernisme, que va tenir com a centre de difusió la ciutat de Barcelona. L’objectiu dels modernistes era superar la cultura tradicional realista, positivista, en favor d’una cultura més moderna, que integrava una gran varietat de corrents artístics i ideològics.

A més de totes aquestes tendències, hem de destacar l’obra d’alguns autors la influència dels quals es deixa notar en bona part de la producció literària europea i catalana d’aquesta època i dels decennis posteriors.
            El poeta i dramaturg Henrik Ibsen (1828-1906) és l’autor noruec més rellevant del segle XIX i ja en les seves primeres obres trobem temes històrics i folklòrics d’arrel romàntica amb un tractament molt poètic i un fort esperit nacionalista, on evoca tant l’heroi com l’antiheroi. El seu teatre aporta una tècnica dramàtica molt acurada i una gran penetració psicològica en els personatges. Es va interessar sobretot pels problemes  personals i els nacionals, per la capacitat personal enfront de l’ambició, per les possibilitats reals enfront dels desitjos i per la problemàtica de l’individu en societat. Ibsen entén la vida com a lluita, com a contradicció o dubte. El seu teatre, a més, està impregnat d’una profunda religiositat.

STOCKMANN: Una ciutat construïda sobre una moral tan putrefacta que es pot contagiar a tot el país i a tot el món! Si l’única manera de prosperar és cometre aquest crim contra la veritat i la llibertat, cridaré amb totes les meves forces: que mori aquesta ciutat i la seva gent!
ASLAKSEN: Un moment! Vull proposar una resolució! Els ciutadans reunits aquí, honrats i patriotes, en defensa del seu país i de la seva gent, declarem el doctor Stockmann enemic del poble!

Henrik Ibsen, Casa de nines

            L’originalitat tècnica d’Ibsen rau en el fet que els personatges revelen el seu interior mitjançant una conversa normal, sense fer ús dels monòlegs ni els aparts. Simplifica els arguments i fa servir la tècnica retrospectiva per tal d’incorporar el passat al drama. L’obra d’Ibsen va influir en els nostres modernistes a través de les traduccions que es van publicar en la revista L’Avenç de Barcelona.
            La literatura alemanya del final del segle XX va rebre la influència del naturalisme, sorgit en oposició a la literatura localista i descriptiva: la gran ciutat, la misèria del proletariat, la prostitució, els aspectes sòrdids de la vida rural, etc., van ser descrits pels autors nous. El conflicte entre artista i societat burgesa es va resoldre amb la reclusió de l’escriptor en un subjectivisme aspre.
            El filòleg, filòsof i poeta alemany Friedrich Nietzsche (1844-1900) va reflexionar sobre el fet que el pensament només existeix en forma de llenguatge, sobre el repte que l’escriptor ha d’assumir en la construcció de l’obra d’art literària, ja que cada paraula és un prejudici, fixat històricament. Nietzsche va criticar la filosofia i el cristianisme com a model moral, que conduïa l’individu a la renúncia de si mateix. La convicció de la necessitat de crear valors nous el va portar al concepte del superhome (independent, individualista, apassionat, fort, creador), nucli del seu pensament vitalista, en oposició al decadentisme que criticava en la moral cristiana.


El modernisme

Arreu d’Europa, el segle XX es va estrenar amb un ampli debat sobre la modernitat, afavorit per l’acceleració del progrés tecnològic i el gust per les novetats en els productes de consum i en l’àmbit estètic i artístic; en són mostres les etiquetes Art Nouveau, Modern Aesthetics, Jugendstil, La Vogue, Revue Moderniste, etc.     
           El moviment havia nascut a Anglaterra cap al 1870 amb l’Aesthetic Movement, un estil que anunciava l’Art Nouveau, però el triomf internacional de l’estil modernista es va aconseguir en l’Exposició Universal de París de 1900.
            Aquest estil recollia elements del prerafaelitisme i el simbolisme, amb l’ús generalitzat de la línia corba sobre la recta, així com la riquesa i el detallisme decoratiu, l’ús de motius vegetals, el gust per la asimetria, l’esteticisme refinat i el dinamisme de les formes.
            A Catalunya, el terme modernisme va aparèixer el 1884, en la revista L’Avenç. Antoni Gaudí va posar aquest moviment a l’avantguarda de l’art internacional, amb obres com el palau Güell (1886-1891). Altres arquitectes van ser Lluís Domènech i Montaner, amb el restaurant de l’Exposició Universal de 1888, o Josep Puig i Cadafalch, autor del local Els Quatre Gats, centre de tertúlies i manifestacions modernistes, etc. A València, alguns arquitectes –Demetri Ribes, Peris Móra, Cortina, etc.– es van sumar al moviment modernista i van construir alguns edificis privats. La burgesia, malgrat que es va oposar a la renovació cultural modernista, va acceptar la moda europea en el mobiliari, l’arquitectura, la decoració i la indumentària.
            Considerat un moviment cultural que s’estenia per tota Europa i abastava gairebé totes les arts, el modernisme tenia l’objectiu de transformar la cultura i superar les formes de vida preindustrials, amb un desig de modernitat. Els modernistes van reprendre l’actitud romàntica de l’artista enfrontat a la societat que només viu pel seu art. Era un moviment progressista, interessat en els canvis socials: s’oposava al caciquisme, al centralisme, al provincianisme, a l’endarreriment científic i cultural, a l’immobilisme social i a l’academicisme estètic. La nova concepció de l’art –l’art pour l’art– i la cultura, de l’intel·lectual i l’artista, concebia aquest com a professional amb dedicació plena i per vocació, una situació nova originada per la societat industrial. Tanmateix, ben aviat el terme modernisme va passar a designar un corrent estètic que, malgrat els esforços dels modernistes per a distanciar-se’n, es va identificar sovint amb el decadentisme, la rebel·lia i la inadaptació social.
             El modernisme va abastar dos decennis o èpoques: la gestació del moviment al finals del XIX (1892-1900) i la consolidació a principis del XX (1900-1911). Les Festes Modernistes de Sitges (1893) van anunciar l’estètica modernista, i la revista L’Avenç en va ser la plataforma divulgadora, on es publicaven les aportacions crítiques i ideològiques dels autors. Els redactors de L’Avenç defensaven la música de Wagner, traduïen obres estrangeres i difonien l’estètica simbolista europea. La representació a Sitges (1893) de La intrusa, de Maeterlinck, va suposar el trencament amb el realisme, una alenada de modernitat i cosmopolitisme. Així, el simbolisme, barrejat amb elements decadentistes, wagnerians, prerafaelites i vitalistes, es va generalitzar i es van conrear nous gèneres: el poema en prosa, el vers lliure, etc.
        
Pel que fa a la llengua, la revista L’Avenç va ser crítica amb l’actitud poc reivindicativa de la Renaixença i amb la manca d’acord quant a l’estàndard literari. Així, va iniciar una campanya per a la reforma lingüística en la qual va ser rellevant la participació de Pompeu Fabra. L’article de Jaume Brossa, Viure del passat (1892), va criticar la situació de la literatura i va adoptar una actitud regeneracionista: calia substituir les formes anacròniques de la Renaixença per unes altres de modernes i en connexió amb els corrents culturals i literaris que es desenvolupaven a Europa.
            La primera generació d’artistes modernistes (Joan Maragall, Santiago Rusiñol, Ramon Casas…), tan crítica amb la burgesia i la cultura autòctona tradicionalista i localista, eren precisament fills d’aquesta classe social. Els precedents històrics d’aquesta actitud crítica, els trobem en autors de l’època de la Restauració (Josep Yxart, Joan Sardà, Valentí Almirall, Apel·les Mestres, Narcís Oller…), que no van aconseguir, malgrat llur oposició al localisme, superar una visió regional. En canvi, els modernistes van formar grups actius, van iniciar una transformació cultural i van aspirar a la universalitat i la modernitat de la cultura.


El teatre modernista

L’impuls actualitzador del modernisme i la seva voluntat de renovació i d’acostament a Europa revitalitza el teatre català. A les festes modernistes de Sitges es representen obres dels autors europeus més significatius: Ibsen i Maeterlinck. Així, amb peces com La fada o La intrusa, entren en el panorama català el teatre d’idees i el teatre simbolista. A finals del segle XIX, amb la crescuda de la ciutat de Barcelona, el panorama de locals teatrals canvia. S’obren nous teatres i es comença a desenvolupar una zona que s’especialitzarà en teatre popular: el Paral·lel.
            És també en el tombant de segle que es crea l’Escola Catalana d’Art Dramàtic i que es difonen noves col·leccions teatrals que tradueixen i divulguen obres del teatre europeu clàssic i modern (Ibsen, Maeterlinck, Shakespeare, Goethe...).
            Durant el Modernisme, teatre i música van molt units. Cal recordar que una de les aspiracions de l’artista modernista és aconseguir un art total, i el gènere que més bé ho aconsegueix és l’òpera, perquè integra escenografia, literatura, interpretació i música en un tot. Per això el començament de segle és l’època de més difusió del wagnerianisme a Catalunya. Wagner és vist com l’artista complet i l’any 1901 es crea a Barcelona l’Associació wagneriana, que es dedica a l’estudi de l’obra de Wagner en tots els seus aspectes.

            Malgrat la voluntat renovadora dels autors, la societat i la infraestructura socioeconòmica encara no permeten l’èxit d’un teatre català modern. Paral·lelament a les iniciatives diverses dels autors modernistes, es continua conreant un teatre tradicional, costumista i romàntic.

En el teatre modernista podem distingir dos grans corrents estètics:

a) El corrent simbolista o esteticista

Es componia d’autors i artistes modernistes que defensaven el gust de l’art per l’art, també com a refugi o mitjà d’evasió d’una societat burgesa materialista i superficial. Aquesta línia esteticista, que es caracteritza per l’aspiració a l’art total, arriba a Catalunya per via del belga Maurice Maeterlinck, a través de l’estrena a la festa modernista de Sitges (1893) de l’obra La intrusa, peça breu en què predomina el poder suggeridor de la paraula. En aquesta peça breu, de gran impacte a l’època, hi és present la influència del simbolisme europeu en la creació d’atmosferes poètiques i ambients màgics i fascinants. A partir d’aleshores les obres d’aquest autor i el tipus de teatre simbolista, que juntament amb ell fan altres autors europeus, van sent coneguts a Catalunya i conreats per autors d’aquí.
            Les característiques d’aquest teatre són la brevetat i poca acció de les peces, el caràcter simbòlic dels personatges, la manca de decoració en l’escenografia i el suggeriment del món interior de l’home. Els seus autors més representatius són Adrià Gual i Santiago Rusiñol.


b)     El corrent regeneracionista

El formaven intel·lectuals i artistes modernistes que creien en el poder de l’art i del teatre en la transformació de la societat. Amb influències d’Henrik Ibsen i d’Émile Zola, van produir un teatre d’idees, crític socialment i amb un estil i una tècnica naturalistes.
            El teatre regeneracionista té com a protagonistes herois rebels i inconformistes, seguint el model nietzschià, que planten cara a una situació determinada i proposen una tesi revolucionària o regeneradora de la societat del temps. Així, l’acció i el llenguatge retraten fidelment la realitat.
            Els principals representants d’aquest corrent són Joan Puig i Ferreter i Ignasi Iglésias.

  


Biografia de Joan Puig i Ferreter

1882: Naixement a La Selva del Camp. Fill natural d'un ric terratinent que mai no el va reconèixer com a fill, la infància i l'adolescència de Puig transcorregueren al costat de la seva mare, a casa d'uns oncles més aviat benestants. El fet del seu origen il·legítim va deixar una forta empremta en la personalitat de l'autor que posteriorment es va fer evident al llarg de la seva obra literària.
Mentre estudiava el batxillerat a Reus, amb quinze anys, va entrar en contacte amb autors modernistes de la zona, com Antoni Isern i Plàcid Vidal.

1889: intent de suïcidi a causa d'un amor frustrat.

1901: marxa a Barcelona per començar els estudis universitaris de Farmàcia, estudis que va abandona el primer any. Va treballar d'aprenent de farmàcia i d'ajudant de metge, alhora que s'introduïa en el sector més anarquitzant del Modernisme. En aquesta primera etapa les seves influències literàries provindran dels autors europeus com Nietzsche, Gorki, Ibsen... Aquest fet encara li va augmentar el seu sentiment de marginació, ja que era conscient de la contradicció que existia entre la societat i l'art de la seva època i les propostes modernitzadores que defensaven els cercles intel·lectuals en què es movia.

1893: marxa a França, on passa més d’un any en situació de vagabundeig i misèria. Aquest viatge va ser decisiu per a la seva posterior producció literària, sobretot dramàtica.

1904: retorna a Barcelona i inicia la seva producció literària amb La dama alegre, la seva primera obra teatral, va ser considerada immoral per alguns sectors de la crítica, com va succeir posteriorment amb altres produccions de l'autor. Aquesta obra dramatitzava les relacions que Puig va mantenir amb una dama francesa durant el seu viatge.

En la primera etapa (1904-1914), hi destaca la influència dels autors escandinaus i russos, i es resol en drames de passions, expressades a través d'un llenguatge agosarat. En són característics obres inscrites en l’anomenat “teatre d’idees”: La dama alegre(1904), Arrels mortes (1906), Aigües encantades (1908), La dama enamorada (1908), Drama d'humils (1909), El gran Aleix (1911) i La dolça Agnès (1914). Les seves idees d'aquest període sobre el teatre i la funció social de l'artista es condensen en la conferència "L'art dramàtica i la vida" (1908). Amb les seves primers obres, Puig i Ferrater s'inclou dins del grup de dramaturgs més innovadors i originals de la generació modernista, que trenquen amb la tradició del teatre de la Renaixença i que introdueixen els corrents literaris dels autors teatrals europeus d'aquell moment.

1906: Publica Diàlegs dramàtics, que van rebre dures crítiques, ja que entre els seus contemporanis van ser considerats com un seguit d'elucubracions pseudofilosòfiques i teòriques abans que textos de contingut teatral. Però serà en aquests Diàlegs dramàtics que Puig i Ferrater va introduir la figura del "vagabund", l'ésser solitari i apartat de la massa social, que tornarà a aparèixer a obres posteriors.
El mateix any 1906 va publicar Diàlegs imaginaris. En aquesta obra incorpora la figura del Poeta com a educador de masses, com a ésser mesiànic i salvador de la societat, en el qual es percep clarament la influència de Nietzsche i del Modernisme regeneracionista més anarquitzant, ja que és un sol individu que pot salvar la societat. Però aquest Poeta, per acomplir la seva funció redemptora, s'ha d'enfrontar amb la massa social. Aquest és l'enfrontament "Poeta/Artista-Societat" a l'estil d'Ibsen, que es dóna també en el Modernisme regeneracionista: és l'artista que critica els mals de la seva pròpia societat per poder-los solucionar. Per a Puig i Ferrater, el Poeta, que gaudeix d'una posició privilegiada com a ésser sensible, ha de prendre la seva inspiració de la Vida mateixa. Davant de la realitat, que és negativa, el Poeta ha d'escometre la tasca de transformar-la en poesia veritable i sincera. Pràcticament tota l'obra de Puig i Ferrater és un intent de creació de veritat i bellesa que es basa en la realitat, però que no pretén retratar-la en els seus aspectes més banal (no fa realisme). En definitiva, s'inspira en la realitat, però la mitifica i la transforma.

1908: publica una de les seves obres més importants, La dama enamorada, en què retrata un nou tipus de dona, que torna a ser una literaturització dels seus amors amb Madame de Thevenor, uns amors difícils a causa de la gelosia del fill d'ella i de la impossibilitat d'aconseguir l'estabilitat emocional i sentimental.
El mateix any de la publicació d'Aigües encantades (1908), Puig i Ferrater dóna una conferència , L'art dramàtica de la vida, on es pot trobar l'explicació del perquè d'Aigües encantades i que reprèn les idees de Diàlegs imaginaris. Per a Puig i Ferrater, l'autor dramàtic (podríem dir que l'artista en general) és un poeta de la vida i de la veritat que té la funció, a través de la seva obra, d'educar al públic (influència de Nietzsche, postura regeneracionista). Per poder-ho fer, li cal viure intensament, conèixer la realitat que l'envolta, deixar-se portar pels seus impulsos i tenir sempre en compte quina és la problemàtica de la seva època (no es pot evadir de la realitat). Una vegada conegui bé la realitat i hagi viscut les experiències necessàries, podrà meditar, concentrar-se i, per tant, crear. I haurà de crear obres que s'inspirin en la realitat, però que la fan més poètica, menys vulgar (per tant, no practica l'estètica realista o naturalista). L'autor, com a poeta de la vida, ha de pensar en els problemes personals i col·lectius, però en aquesta creació ha d'estar-hi present la poesia, el sentiment.
Fins a 1914, Puig, que havia cursat mentrestant la carrera de Filosofia i Lletres i l'any 1911 havia entrat a treballar com a redactor a La Vanguardia, estrenà obres molt diverses, encara que totes mostraven una certa desorientació estètica i un desig d'èxit que no acabava d'arribar. A part del seu afany de redempció social a través de l'art, l'autor pretenia també una profesionalització, fer del teatre el seu modus vivendi, viure de la seva feina com a dramaturg. Però el seu teatre era difícil, massa nou, xocava amb la moralitat burgesa catalana del moment (hi havia adulteris, fills naturals, amants, suïcidis, misèria social, seduccions...), i tot això era expressat en un llenguatge massa directe i agressiu. Per tant, les seves obres difícilment podien ser grans èxits, la qual cosa li hauria solucionat la qüestió econòmica.
        Va ser amb l'obra El gran Aleix, escrita el 1910 i estrenada el 1912, i La dolça Agnès, que Puig i Ferrater va recuperar el to més característic de la seva obra. En El gran Aleix, retrata la figura del protagonista, un ésser vitalista i passional, gran seductor, popular entre tots els homes i les dones, que desperta l'admiració de tothom tret la de la seva pròpia dona, que finalment, per odi, provoca la mort del protagonista. En canvi, La dolça Agnès, estrenada l'any 1914 però que no es va editar mai, girava entorn del naixement de l'autor. En concret, tractava d'un fet real: de la seducció de la seva pròpia mare per part del seu cunyat.
1916-1924: A partir de l'any 1916, Puig i Ferrater es comença a plantejar el seu futur com a autor dramàtic, ja que veu com fracassen les seves obres. Va decidir canviar els seus plantejaments estètics, canvi que reflecteix el que s'està produint en la literatura catalana a causa del pas de la generació modernista a la del grup noucentista.
La situació social d'aquests anys és tensa, els conflictes entre treballadors i empresaris s'accentuen i el record de la Setmana Tràgica és present; tot plegat fa que el públic vulgui evadir-se a la platea i els empresaris teatrals, com els actors, exigeixen obres fàcils que diverteixin. Puig i Ferreter, que vol incidir en la societat "amb afanys purament apostòlics", com escriu Graells, però al mateix temps pretén guanyar-se la vida escrivint teatre, va haver de cedir i adaptar-se a les necessitats del nou públic, majoritàriament burgès: s'imposen l'alta comèdia, el poema dramàtic i el teatre poètic i sentimental. Són exemples d'aquesta segona etapa de Puig i Ferreter: La senyora Isabel (1917), Garidó i Francina (1917), Si n'era una minyona... (1918), El gran enlluernament (1919),La dama de l'amor feréstec (1921), L'escola dels promesos (1922) i Un home genial (1923), obra amb què va tancar quasi definitivament la seva producció teatral.
Comença, doncs, la que serà la seva última etapa dramàtica, en la qual intentarà acomodar-se als gustos del públic, que pretén divertir-se sense problemes. A El gran enlluernament, estrenada l'any 1919, tracta l'enfrontament entre l'home d'empresa i l'artista. Ara, la balança es decantarà a favor de l'empresari i mecenes enfront del jove artista, un escultor. Aquest "home d'empresa" és un artista que ha renunciat a la seva vocació per convertir-se en home d'empresa en un moment en què el país necessita més creadors de riquesa industrial que no pas creadors de bellesa. És evident, doncs, que Puig i Ferrater s'ha allunyat de l'idel modernista. Però això no li reporta tampoc èxit teatral.

1924: Desenganyat del teatre, que considera que s'ha convertit en una indústria pensada només per a la
distracció del públic, Puig i Ferrater abandona la seva activitat teatral i inicia la seva carrera com a novel·lista. Com a tancament de la seva activitat teatral, el 1923 estrena Un home genial, que estarà a cavall entre la concessió als gustos del públic i els seus interessos i idees com a autor dramàtic.

1931: A partir de la proclamació de la II República va dedicar-se a la política dins d'Esquerra Republicana de Catalunya: va ser diputat a les Corts espanyoles i al Parlament català.

1936: Quan va començar la Guerra Civil va ser nomenat conseller d'assistència social, càrrec que va ocupar poc temps. Va ser enviat a París com a negociador per comprar material bèl·lic per a la República i va ser acusat de quedar-se diners i ja no va tornar a Catalunya. Aquest escàndol, que ell sempre va negar, el va marginar dins del grup dels exiliats catalans.

1938: A partir del 1938, i pràcticament fins a la seva mort, es va dedicar a escriure una obra molt ambiciosa en 12 volums, El pelegrí apassionat (editada entre 1952 i 1977), on l'autor retrata la Catalunya de la seva època.

1956: mor a París.




Temàtica i ideologia d’Aigües encantades

Per començar, cal dir que Aigües encantades és, sobretot, un al·legat políticosocial individualista, una obra compromesa en què es mostra clarament l'enfrontament entre l'individu i la seva societat en la lluita per denunciar un seguit de circumstàncies que estan frenant el progrés i l'educació d'aquesta societat. L'autor condemna una realitat i mostra la necessitat d'una acció revolucionària que deslliuri l'home de tot allò que el manté lligat al passat, en el cas concret de l'obra, la tradició, la religió i les forces polítiques oligàrquiques. Aigües encantades formaria part, doncs, d'un Modernisme regeneracionista "ressagat", tardà. En l'obra, apareix un element de la natura (les aigües mortes, mitificades per la llegenda religiosa que les considera com a miracoloses gràcies a l'acció de la Verges), que enfronta dos grups de  persones que aniran prenent postures ben definides davant d'aquest element:
  • La del grup de persones que pensa que aquestes aigües podrien salvar un poble muntanyenc de la sequera crònica que pateix (postura científica i progressista).
  • La de les persones que pensen que aquestes aigües són sagrades i que, per tant, no poden ser objecte de cap manipulació, han de quedar tal com estan, mortes, estancades, ja que la solució a la sequera ha de venir de la voluntat de Déu (postura tradicional, ingènua, obscurantista, immobilista).
Per tant, apareixeria l'enfrontament entre aquells que defensen el progrés (en l'obra són tant els intel·lectuals com els marginats de la societat, el Foraster, Cecília, Romanill, el manescal, el el republicà Bartomeu, el carlí Manso) i la massa social sense idees, però guiada pels interessos de les forces dominants (l'oligarquia religiosa i política, representada pel capellà, el batlle i el cacic). Entre aquestes dues postures bascularan altres personatges: uns ho faran negativament, ja que no seran capaços de desfer-se del pes de la tradició, com és el cas del mestre Vergès, però d'altres ho faran positivament, perquè començaran a veure-hi clar gràcies al sacrifici dels herois. Envoltant els dos bàndols està el poble anònim, la massa social, condicionada per unes creences seculars que els oligarques tenen interès a mantenir, ja que els permeten perpetuar la seva explotació del poble. I quan el Foraster, Cecília i els seus col·laboradors intenten explicar els projectes de progrés que poden salvar el poble de la sequera, el poble s'hi oposa, perquè aquestes noves idees de progrés atempten contra el que han cregut tradicionalment. Puig i Ferrater considera que el poble no és culpable de la seva ignorància, deixa clar que els culpables són els oligarques, les "forces vives" del poble: el rector (que està especialment en contra de les idees defensades pel bàndol progressista, ja que el tema que es debat té a veure amb la religió, o més ben dit, amb la superstició religiosa, el batlle i el cacic.
Puig i Ferrater coneixia perfectament el problema que retrata en la seva obra. No només havia viscut l'enfrontament entre la tradició immobilista i el poder, sinó també la influència asfixiant i esterilitzant de la superstició religiosa. A més, l'autor provenia d'un medi rural (l'obra està ambientada en "un poble de la província de Tarragona, allunyat de la capital, en la part alta de la muntanya"). Per tant, coneix molt bé com actuen les classes dominants. En aquest punt l'autor s'ajusta a les seves idees sobre la realitat i la vida: cal que el poeta (l'artista, l'escriptor) conegui la realitat per descriure-la sense faltar a la realitat.
No és gratuït que aquest enfrontament entre tradició i progrés es doni en un medi rural. Cal tenir en compte que l'obra s'escriu en un moment molt concret de la història catalana: el moment de l'aparició d'un món urbà més desenvolupat i progressista que xoca amb la immobilitat i l'endarreriment del món rural. No és casualitat que els personatges que personifiquen el progrés (el Foraster, Cecília, el mateix mestre Vergès) provinguin o s'hagin format a la ciutat, mentre que el món que no els enté i els rebutjà és rural. Observem, doncs, un altre enfrontament a l'obra: l'oposició món rural / món urbà. Quan Cecília parla de la necessitat d'una "croada ", d'una lluita col·lectiva formada pels joves per tal que facin evolucionar les idees del poble, explica que han de ser persones que provinguin d'aquest món urbà més evolucionat. Aquesta oposició o enfrontament està històricament documentat: els joves artistes de comarques emigraven a Barcelona per poder expressar lliurement el seu art i les seves idees de progrés.


El personatge de Cecília

Mentre que a l'obra trobem un seguit de conflictes que afecten la col·lectivitat (tradició, religió, immobilisme / progrés; món rural / món urbà), també trobem un conflicte individual, la revolta personal de Cecília, que és el personatge que vertebra tota l'obra. La rebel·lió que inicia Cecília té un doble sentit. D'una banda, s'enfronta amb el seu pare, el cacic Amat, que podria entendre's com un enfrontament generacional entre pare i filla contra un control gairebé absolut de la seva vida per part de la figura paterna. És, doncs, un enfrontament personal, individual. Però la necessitat d'independència que experimenta Cecília està provocada perquè ha anat adquirint, amb la seva formació com a mestra, una consciència ideològica: a mesura que va entenent la necessitat d'un canvi, d'un progrés científic que deslliuri la massa social de la ignorància i del pes de la tradició, s'adona de la seva inferioritat i de la seva submissió. I és en aquest moment que l'enfrontament amb el pare pren un altre caràcter: Cecília ja no es revolta només contra la figura paterna controladora, sinó contra la figura del cacic que aquest representa, contra l'home que personalitza tot allò contra el que ella lluita (immobilisme, tradició, ignorància, ordre social per mantenir el control del poble, fanatisme religiós...). Per tant, Cecília viu un doble enfrontament concretat contra la mateixa persona: enfrontament familiar i enfrontament social. Això fa de Cecília un personatge nou dins del conjunt de l'obra de Puig i Ferrater. Fins aquell moment, les dones de les seves obres eren dames apassionades, sensuals, que només pretenien la satisfacció dels seus desitjos i sentiments, i que volen dominar els homes a partir de l'ús dels seus encants. O bé apareix la dona arrossegada per un destí tràgic. Cecília és l'únic personatge femení de la seva primera època teatral capaç de mantenir una actitud racional, que margina els seus sentiments (no accepta les atencions del mestre Vergès i només sent pel Foraster una admiració "professional"). No es tracta d'un personatge deshumanitzat i sense sentiments, però sí que és el primer personatge femení "modern" de Puig i Ferrater.


La influència d'Ibsen

A banda dels "enfrontaments" que retrata l'obra, n'hi ha un altre que és clau: l'enfrontament entre individu / societat: un sol home, el Foraster, arriba al poble per tal de dur-hi les idees de progrés que poden salvar-lo de la sequera. Apareix la idea d'un ésser superior capaç de fer canviar la seva societat, de guiar la massa cap al canvi i la modernitat. Però aquesta massa social, que no té idees pròpies, el rebutja i el margina. Tots els estudiosos han fet notar la indubtable influència de l'obra del dramaturg noruec Ibsen en Aigües encantades (influència que també és notable en el Modernisme regeneracionista). En concret, l'obra d'Ibsen que serviria de model per a Aigües encantades és Un enemic del poble. Les coincidències entre ambdues obres van més enllà de la simple inspiració d'una en l'altra. No podem dir que Puig i Ferrater plagiés l'obra de l'autor noruec, però sí que és cert que en fa una adaptació "casolana", comprensible per al poble català.
Totes dues obres tenen a veure amb l'aigua: les d'un balneari a Un enemic del poble i les d'unes gorges miracoloses a Aigües encantades.
  • Hi ha tot un seguit d'identitats entre els personatges de les dues obres:
    • La figura del doctor Stockmann tindrà el seu paral·lel en el Foraster. Tots dos homes, amb una formació científica i tècnica, per tant, progressista (un és metge, l'altre és enginyer), prenen la iniciativa per aconseguir el progrés dels seus pobles respectius.
    • La figura de Cecília compartiria alguns aspectes del personatge del doctor Stockmann i també del personatge de Kitty, la filla del doctor. Les dues dones són l'element femení que està al costat del protagonista fins al darrer moment, que l'ajuda i l'anima.
    • La postura indefinida i vacil·lant del mestre Vergès tindria a veure amb la dels periodistes Hovstad i Billing, indecisos entre les seves creences favorables a la modernitat i el progrés i la conveniència de sotmetre's a les imposicions de les autoritats (Vergès no pot prendre una postura radicalment oposada a l'oligarquia del poble perquè, com a mestre, la seva feina depèn dels qui governen).
    • Un altre personatge que té el seu paral·lel a l'obra d'Ibsen és el pastor Romanill, home independent que hostatja el Foraster a casa seva quan li cal un lloc per parlar al poble. Un personatge similar a Un enemic del poble és el mariner Horster, que cedeix la seva casa al Dr. Stockmann perquè hi faci una assemblea
  • El conflicte que mostra Aigües encantades esclata en el si d'una família, la dels Amat, terratinents i cacics del poble. En l'obra d'Ibsen, el conflicte es viu entre dos germans, Thomas i Peter Stockmann. En una s'enfronten pare i filla, en l'altra, dos germans.

Per sobre de totes aquestes identificacions, el que sobretot recull Puig i Ferrater de l'obra d'Ibsen és una idea i una actitud: l'enfrontament entre un individu (Stockmann-Kitty / Cecília-Foraster) contra una societat immobilista a la qual sembla un pecat intentar millorar qualsevol cosa que s'aparti de les bases tradicionals del seu funcionament, encara que aquestes siguin caduques.
Ibsen va ser un dels autors europeus que es van convertir en models per als regeneracionistes catalans. Se'l va identificar amb el "teatre d'idees" a partir de l'estrena de la seva obra Un enemic del poble. A partir del 1893, Ibsen es va convertir en el model del Modernisme d'ideologia anarquista, ja que era l'home que havia donat forma artística a la idea d'alliberament de la tradició i de l'immobilisme, cosa que la resta de la massa social considerava una utopia.

El que és indubtable és que el teatre d'Ibsen va tenir un gran impacte social per les idees que defensava: progrés, modernitat, enfrontament amb la tradició, sempre des d'iniciatives individuals (enfrontament individu/societat), d'aquí el seu èxit entre el Modernisme anarquitzant.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada