diumenge, 27 de març de 2016

Apunts sobre "Antígona", de Salvador Espriu

Antígona, Salvador Espriu

Salvador Espriu: vida i obra

1913: naixement a Santa Coloma de Farners. Pare notari.
1915: trasllat a Barcelona. Estiueig a la casa familiar d’Arenys (Sinera).
1922-1924: malaltia de xarampió de Salvador. Repòs a Viladrau.
1924: mort de la germana Maria Isabel de xarampió.
1926: mort del germà Francesc en un accident al port d’Arenys.
1929: Israel (N) en castellà.
1930: Títol de batxiller amb matrícula d’honor. Ingrés a la Universitat.
1931: El doctor Rip (N).
1932: Laia (N).
1933: creuer pel Mediterrani (Egipte, Turquia, Palestina, Itàlia i Grècia) amb Rosselló-Pòrcel, Ferran Soldevila, Carles Riba...
1934: Aspectes (C).
1935: Llicenciatura en Dret. Ariadna al laberint grotesc (C), Miratge a Citerea (C).
1936: Llicenciatura en Història Antiga. Sublevació militar. Fedra (T), adaptació de la de Villalonga. Abandona la llicenciatura en Llengües Clàssiques. Allistament i posterior destinació a tasques administratives pels problemes de salut. Servei fins al 1939.
1937: Letízia i altres proses (C).
1938: mor Rosselló-Pòrcel.
1939: final de la Guerra Civil. Primera versió d’Antígona.
1940: afusellament de Companys. Mor el pare. Salvador es fa càrrec de la notaria.
1946: Cementiri de Sinera (P).
1948: Primera història d’Esther (T).
1952: Les hores (C), Mrs. Death (C).
1954: El caminant i el mur (P).
1955: Final del laberint (P), Fedra (T), segona versió d’Antígona.
1957: estrena de Primera història d’Esther. Espriu esdevé un referent del compromís pel país.
1958: estrena d’Antígona.
1949: Les cançons d'Ariadna (P).
1960: La pell de brau (P).
1963: Llibre de Sinera (P).
1967: edició definitiva d’Antígona.
1966: Ronda de mort a Sinera, muntatge de Ricard Salvat.
1969: candidatura al premi Nobel.
1971: Setmana Santa (P).
1981: Les roques i el mar, el blau (P).
1984: mor a Barcelona. És enterrat a Arenys.


La tragèdia grega

La tragèdia és un gènere dramàtic en el qual el protagonista de l'obra, un heroi o heroïna d'especial grandesa moral, s'enfronta al seu propi destí i rep un aprenentatge a través del seu sofriment. A través del mite la tragèdia grega antiga posava en qüestió la concepció que tenia la societat grega de la moral i de la concepció de l'home.
Cal situar l’origen de la tragèdia en les festes en honor de Dionís. Cada any al mes de març durant cinc dies a Atenes es feien les anomenades Grans dionisíaques, per distingir-les d'altres festes dionisíaques a la resta de l'any. Dionís era el déu de la vinya, del vi i també del teatre. En honor del déu es cantaven cançons anomenades ditirambes. La tragèdia neix dels debats que s'estableixen a partir dels cants ditiràmbics del cor dionisíac. Del cor en destaca un proto-agonista que porta el pes de l'acció en els recitats que es fan al voltant del thymelé, l'altar del déu situat al centre del "teatre de Dionís". En les festes dionisíaques es pagava un cor de dotze ciutadans (choreutes) que duien màscares adornades amb banyes de cabra (tragos) i cantaven himnnes (odas): d’aquí el mot “tragèdia”. Tespis (s. VI aC) va ser el primer actor de la història, que en la seva època van ser anomenats hipòcrites, és a dir, aquells qui responen (crites) rere la màscara màscara (hipo).
En tota tragèdia es busca una finalitat educativa: es tracta de mostrar a l'auditori què pot succeir quan l'excés i la desmesura (hubris) s'apoderen del cor dels homes. La tragèdia grega, doncs, sempre expressa contradiccions de valors, per exemple, lleialtats rivals.
Segons Aristòtil, la tragèdia és una imitació (mímesi) o representació d’una acció de la realitat expressada estèticament en un llenguatge refinat, que opera una  neteja i una purificació moral, una alliberació, una catarsi. L’autor de la tragèdia simula una mena de microcosmos on els personatges es mouen sense presència del creador, de l’autor.
L’espectador sent compassió (éleos) i també temença (phobos) d’un personatge innocent sotmès al sofriment (páthos) i el conflicte (agon). El sofriment sobre el qual reflexiona la tragèdia és el de l'heroi, un home excepcional que mereix el triomf, però a qui el destí fatal l'aboca a la ruïna; el conflicte enfronta l'heroi amb un o més personatges al llarg de l'obra defensant idees oposades. L’heroi fracassa i mor, és declarat culpable tot i que sovint és culpable involuntari. L’espectador comparteix l’amenaça, el dolor, la pena, i s’allibera en la catarsi: ell sobreviu a la tragèdia; l’actor no.
L'heroi tràgic té quatre trets essencials: tenacitat, coratge (noblesa d'ànim), sentit profund de la seva pròpia dignitat i enteresa davant el dolor. No sap cedir. Si ho fes renunciaria a la seva mateixa essència.
L'heroi sofocli és digne en la seva vida i compleix el que ha promès, al preu de la solitud més absoluta.Té un sentiment de l'honor absolut i això no li permet pactar, de manera que l'única sortida a la seva situació és el suïcidi. A més l'heroi ha de patir i fer-ho tot sol, sense recolzament dels homes ni dels déus. Però aquesta solitud no és negativa, sinó que és la condició per al descobriment de la veritat.

La tragèdia grega presenta aquesta estructura:
1.      Pròleg, exposició de l'acció.
2.      Pàrodos, cant d’entrada del cor.
3.      Episodis, semblants als "actes" del nostre teatre.
4.      Stasima, cants del cor fets des de l'orquestra, que separen els episodis.
5.      Èxodos, sortida del cor amb un cant final que serveix de moralitat a la història.


Segons Nietzsche, la tragèdia contraposa l’apol·loni (l’impuls intel·lectual, l’ordre, la mesura) i el dionisíac (els sentiments primaris i insconscients, la desmesura, la confusió).
Segons Freud, l’home té instints i desitjos primaris, indestriables de l’essència humana, vigents, que romanen al marge dels condicionaments o límits històrics o socials, i que l’heroi converteix en realitat de forma inconcient. La tragèdia és un gènere atemporal i universal: presenta una problemàtica humana que es troba a la base del nostre pensament, ens parla de nosaltres mateixos, del jo íntim adormit en l’inconscient.


Antígona

Sòfocles (Colonos, 497-406 a. C.) va escriure 123 obres, de les quals queden set tragèdies i un drama satíric. Les més famoses són les obres del cicle de Tebes, sobre el mite d’Èdip i els seus fills:
  • Èdip rei: Èdip, esdevingut rei de Tebes després de desxifrar l'enigma de l'Esfinx i casar-se amb Iocasta, ha d'esbrinar qui va matar el seu antecessor, Laios, si vol alliberar Tebes d'una pesta enviada pels déus. Al final descobreix amb horror no solament que l'assassí és ell mateix, sinó que Laios i Iocasta són els seus propis pares, que el van abandonar al bosc acabat de néixer per evitar el compliment de l'oracle segons el qual mataria el seu pare i es casaria amb la seva mare. Èdip sobreviu i més tard té quatre fills amb Iocasta sense que cas dels dos sàpiga la seva veritable filiació. En saber la veritat, Iocasta se suïcida i Èdip es treu els ulls. Es reclou i maleeix els fills.
  • Èdip a Colonos: Èdip és un vell captaire cec que, guiat per les seves filles Antígona i Ismene, arriba a l'Àtica, on un oracle li ha anunciat que se salvarà. El cor de vells el vol expulsar, però el rei d'Atenes, Teseu, el deixa quedar-se. Aleshores Èdip mor en pau.
  • Antígona: Antígona és una de les filles d'Èdip. Quan aquest abandonà el poder es decidí que els seus dos fills mascles Etèocles i Polinices ocuparien el govern per torn, però aquest pacte es trencà i s'originà la guerra que narra Èsquil a Els set contra Tebes. Els argius marxen contra la ciutat i l'assetgen. Tots dos germans moren a les portes de la ciutat, enfrontats en lluita singular, però el senat de Tebes ha prohibit enterrar Polinices per haver matat Etèocles, que era el seu germà i alhora rei per torn. El nou governador Creont, oncle dels combatents, vol que es compleixi la sentència: Polinices ha de ser deixat sense tomba per tal que sigui menjat pels ocells i animals salvatges. Però Antígona, germana de tots dos, creu que ha de complir el seu deure sagrat envers tots dos germans, perquè les lleis de la sang no poden ser prohibides per cap llei de la ciutat. La paraula potser clau de tot el text és philia (filia), que significa "amic", "proper", "estimat", "membre de la família". Antígona considera que ha de complir amb els deures imprescriptibles que imposen les relacions de filia, ni que sigui al preu de la mort. Antígona enterra Polinices. El càstig de Creont és sepultar-la viva. Però la mort d'Antígona provoca la ruïna del mateix Creont.

La tragèdia d’Antígona és una més de les que esdevenen a la nissaga dels Labdàcides (Labde és fill de Cadme i pare de Laius), maleïda des que Laius, rei de Tebes, havia desobeït els déus deixant néixer Èdip. El conflicte s'estableix en un doble nivell de legalitats:
  • La llei de la sang no escrita i provenint dels déus.
  • La llei de la ciutat escrita i provenint de les convencions humanes.

El que es tràgic és precisament que Antígona i Creont entenen les mateixes paraules ("vergonya", "impietat", "bo", "dolent", "amic", "enemic") en un sentit del tot diferent i rigorosament contradictori. Es tracta del que, en un vocabulari més cristià que grec, en diríem la contradicció entre la consciència (llei natural) i les lleis positives, fetes pels homes i canviants. L'enfrontament entre Creont (veu de la ciutat i home poderós) i Antígona (veu de la sang i dona sotmesa) és etern.
Però hi ha tres debats secundaris que amplifiquen i desenvolupen el conflicte principal:
·         El debat entre les dues germanes: Ismene és la germana sotmesa, passiva, que representa el rol tradicional de la dona. Antígona, en canvi, és la dona activa, orgullosa de la transgressió.
·         El debat entre Creont, l'autoritat severa, el deure cívic, fred i el seu fill Hèmon, promès d'Antígona, que malda per la pietat i la tendresa. Per a Creont si ell no complís la llei vindria l’anarquia, el poder de l'Estat s'ha de mantenir en mans fredes.
·         El debat sobre el poder de l’amor: Creont acusa el fill de ser esclau d'una dona.


Els labdàcides


http://clg-roger-martin-du-gard-sancergues.tice.ac-orleans-tours.fr/eva/sites/clg-roger-martin-du-gard-sancergues/IMG/jpg/arbre_geneaog_1_-4.jpg

http://1.bp.blogspot.com/-zi3Tg0_9DF4/UO1hdciDdrI/AAAAAAAAAA8/XEG0KVddVy4/s400/arbre.png


Antígona i el teatre contemporani: Bertolt Brecht i Jean Anouilh.

Properes a l'Antígona d'Espriu, per la voluntat de fer una transposició de la tragèdia clàssica a un fet d'actualitat concret que pogués ser identicat fàcilment pel públic pel seu caràcter de drama col·lectiu, són les versions d'Antígona escrites per dos contemporanis seus, l'autor francès Jean Anouilh i l'alemany Bertolt Brecht.
L'Antígona francesa s'estrena el 1944, en plena ocupació nazi de París, però no es pot publicar fins a 1946, una vegada finalitzada la Segona Guerra Mundial i alliberat el territori francès. No és probable que aquesta obra influís en l'Antígona d'Espriu. De fet, ell mateix en el pròleg confessa que no l'ha llegida. A més, quan es va escriure la primera edició de l'Antígona d'Espriu, Jean Anouilh no havia escrit encara la seva, i cal descartar, doncs, aquesta influència.
L'Antígona de l'alemany Bertolt Brecht encara que tampoc es pot detectar cap influència en la primera versió d'Espriu perquè la de Bertolt Brecht és posterior, es publicà el 1947 i s'estrena a Zuric el 1948. Brecht situa l'acció al Berlín de 1945, a finals de la Segona Guerra Mundial, de manera que la coincidència entra la idea d'Espriu i la de Brecht és evident. Però si tenim en compte que Brecht és un dels autors que importa l'Escola d'Art Dramàtic Adrià Gual com a nou model per a la renovació teatral de l'escena catalana, i que quan Espriu revisa el text, el 1963, sí que té a l'abast l'obra de l'autor alemany, i sí que podria considerar-se alguna influència de l'Antígona de l'obra de Brecht en la d'Espriu, sobretot perquè els canvis realitzats per aquest últim imprimeixen a l'obra una certa modernitat que no tenia el text inicial. Amb tot, té el seu segell original i la concepció pessimista del món és el que pesa en la seva obra.


L’Antígona d’Espriu

a)      Estructura de l’obra

(a part)

b)     Trets generals de l’obra d’Espriu
·      Tenaç reconstrucció d’un món perdut, d’un paradís perdut
·      Tancament en un exili interior, refugi de la realitat hostil
·      Cosmovisió aplicable a la comprensió del món real
·      To elegíac, seriós, sever, reflexió sobre la mort
·      To poètic civil
·      Solitud, fracàs de la vida
·      La dona, símbol de l’ambigüitat de la condició humana, del caràcter tràgic de l’existència

c)      Temes a Antígona
·      La desobediència de la llei del dictador i l’acatament de la llei superior per pietat: la llei dels homes versus la llei dels déus
·      El manteniment dels principis ètics davantde qualsevol conjuntura adversa, encara que la mort sigui el destí tràgic de l’existència
·      El tirà, dominat per l’ambició de poder, provoca el combat entre germans
·      L’al·legoria política
·      La resistència cultural
·      La contraposició visió/ceguesa
·      El valor del record
·      La fortalesa davant la mort

d)     Personatges

Antígona
D’elevada moralitat i noblesa
Donzella greu, hieràtica
És empesa per la llei de la sang
Pietosa amb els morts
Heroïna tràgica
Obstinada, decidida
Desitja ser cega, com el seu pare, per no veure la desgràcia

Eumolp
El marginat, l’esclau geperut
Noble com Antígona, li fa costat; és rebutjat, com ella
Incòmode al poder
Té un llenguatge cru, morbós
Representa Espriu mateix

Ismene
Germana d’Antígona
Representa la indecisió i l’oblit: no vol recordar el pare, que l’horroritza
Té por, es guia per la llei del tirà
És un ésser buit, sense memòria, mort

Eurídice
Muller de Creont
Té dues criades i és l’equilibri entre ambdues
No té el sentit tràgic de la versió de Sòfocles, no tem els déus

Euriganeia
Criada d’Eurídice
Representa la fatalitat, el pessimisme (ha perdut els fills a la guerra)

Astimedusa
Criada d’Eurídice
Representa l’optimisme, la incredulitat envers els auguris de Tirèsias

Etèocles
Germà d’Antígona
És usat per Creont, el seu oncle, per enfrontar-se a Polinices, el seu germà (guerra fratricida)
Encegat pel poder, mor víctima de la seva pròpia ceguesa i de l’astúcia de Creont

Creont
Germà de Iocasta
Pretén el govern de Tebes
Tirà, insegur, recelós, malfiat, cautelós, dubtós
Obès, no gens atractiu, ulls de mirada glaçadora
Simbolitza Franco: usurpa un govern de manera il·legal i s’autoproclama cabdill salvador de la pàtria

Tirèsias
Endeví cec
Té visió interior i vaticina el futur
És llum dels prínceps, de qui obté diners
Obeeix Creont

El Lúcid Conseller
Al marge del temps en què transcorre l’obra
Fa reflexions modernes
Llenguatge lacònic, categòric, irònic, distanciador
Nihilista
Diagnosi sarcàstica del futur, que s’augura monòton, uniforme, mediocre
La seva paraula no és consell sinó perill


e)      La llengua, recursos i símbols

El llenguatge és contenció, austeritat, contingut. De lèxic precís, sense elements superflus.
Suggereix més que no diu. Text ple d’ironia, de símbols, de metonímies.
Frases lacòniques, precises.

f)       Els símbols

·         La paraula: Antígona és dona, sap parlar, opina, i és condemnada per opinar, per actuar. Representa la veu humana. Les dones gregues resten a l’espera, patint per la sort de la ciutat, portadores del dolor de la humanitat, assumeixen les conseqüències del que fan els homes, sense poder intervenir ni opinar. Creont, en canvi, no té el do de la paraula (ho diu el Lúcid Conseller), la seva llei enfonsa Tebes, és injusta, és un atemptat contra l’ètica humana
·         La sang: el llinatge
·         Pluja: signe funest (tempesta); ocells, corbs (mal presagi)
·         Nit, foscor, fosca, ombra, tenebra / dia, sol, llum. La nit és la postració davant la dictadura. Quan Creont accedeix al poder el cel s’enfosqueix
·         Vista /ceguesa: l’invident clarivident. Les ombres, l’esguard, el mirall.
·         Aigua, font, riu, riba (locus amoenus) / aigües negres, riu tenyit de sang (catastrofisme)




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada