Apunts 2n Batx Llengua: Comunicació i llenguatges

APUNTS

Comunicació i llenguatges

El procés de comunicació (en qualsevol situació de comunicació és fàcil detectar els factors o elements que hi intervenen):

·        L’emissor és l’ésser que pren la informació i l’elabora segons un codi determinat, amb la intenció de transmetre-la en un missatge. Una persona A que veu un llamp, per exemple.

·        El codi és el conjunt dels signes i de les seves regles de combinació que serveixen per a transmetre una informació o font segons un sistema simbòlic comprensible o desxifrable per a l’emissor i el receptor. Per exemple, la llengua catalana.

·        El missatge és la informació que es va originar en la font però ja elaborada i configurada mitjançant el codi: la persona A diu a una altra, B, aquesta oració: “Em sembla que plourà”.

·        El canal és el mitjà físic a través del qual es transmet el missatge: en aquest cas, l’aire.

·        El referent són les persones, objectes, fets a què fa referència el missatge

·        El receptor és qui rep i desxifra el missatge codificat per l’emissor usant el mateix codi amb què va ser xifrat si la transmissió és ideal. Si A crida ben fort pot ser que algú altre senti el missatge, a més de B. Un veí d’un mas proper, per exemple.

Les funcions del llenguatge

Els signes

a)      Tipus de signes

Indicis (índexs o senyals): fum, fulla (relació directa entre senyal i significat)

Icones (imatges): quadre, fotografia, onomatopeia, cartell, alguns senyals de trànsit (relació de semblança)

Símbols: nombre, lletra, signe lingüístic, alguns senyals de trànsit (pura convenció)            

b)      El signe lingüístic

És la unitat mínima de comunicació plena de significat i es compon de significat (imatge mental, idea o concepte de l’objecte o de la situació de què es parla) i de significant (la realitat acústica, allò que sentim, els sons o lletres que formen el signe lingüístic) en relació amb un referent (l’objecte o situació real que prenem de referència per produir el signe lingüístic).

            Tal com hem vist que passava amb els símbols, la relació entre el significant i el significat és arbitrària, no és natural. És producte d'una convenció en una determinada comunitat lingüística.

            En qualsevol missatge, el signe lingüístic és la unitat mínima amb significació, que anomenem “monema”, i que pot coincidir amb la unitat “paraula” o no coincidir-hi. Per exemple, el mot “mare” té un significat i un referent clar, però si diem “marassa” entenem que a la paraula anterior li hem afegit un sufix “ass” que li ha aportat un matís de bondat, de tendresa. En el primer cas monema i paraula coincideixen, mentre que “marassa” és una paraula composta de dos monemes.

“marassa”	monema 1: “mare”
	monema 2: “ass”

            Els monemes poden ser de dos tipus: els lexemes són la part de la paraula que aporten el significat lèxic, mentre que els morfemes poden ser afixos si matisen aquest significat amb algun tret nou (més gran, més petit, més lleig, etc.) o bé morfemes flexius si en canvien algun aspecte gramatical (el gènere i el nombre en substantius, adjectius, determinants i pronoms, o el nombre, la persona i el temps en verbs). Fixa’t en l’anàlisi que fem del mot “marasses”:

            En general, el llenguatge humà es caracteritza per tenir una doble articulació: es pot dividir en parts que tenen significat independent i també en parts que no signifiquen res per si soles. La combinació de dos o més monemes, és a dir, d’unitats amb significat independent, constitueix la unitat mínima de la primera articulació del llenguatge.

            Si els dividim en els sons que els formen, arribarem a la segona articulació del llenguatge, formada per les unitats mínimes i abstractes de llenguatge sense significat independent anomenades fonemes:

“marasses”	monemes	lexema		“mare”
		morfemes	afix	“ass”
			marca de plural	“s”
	fonemes	[mərásəs]

            Els fonemes adquireixen significat quan a l’intercanviar-se amb d’altres en la cadena fònica provoquen canvis de significat en les unitats immediatament superiors, els monemes i les paraules:

                                   [mərásəs] (“marasses”) > [mərákəs] (“maraques”)

                                     cadena

                                     fònica

            Els sons de la llengua (que estudia la Fonètica, transcrits entre claus [  ]) adquireixen la categoria de fonemes (que estudia la Fonologia, transcrits entre barres /  /) quan creen canvis de significat en els monemes. En l’exemple anterior:

                                               “marasses”, “maraques”

                                               [s] → /s/

                                               [k] → /k/        

                                              

·        Regles sintagmàtiques: relacions horitzontals entre les unitats de la cadena gramatical, com la formació del femení amb –a, la formació del plural amb -s, la concordança entre nom i adjectiu, l’ordre i la col·locació dels elements en l’oració, etc.

·        Regles paradigmàtiques: relacions verticals entre aquelles unitats, com ara la sinonímia, l’antonímia, la flexió verbal, etc.

Context situacional i context discursiu

• context situacional: marc físic, temporal i espacial, de naturalesa extralingüística, en què es desenvolupa el procés comunicatiu, i que de vegades és essencial per a poder interpretar correctament un missatge
• context discursiu: circumstàncies lingüístiques (missatges previs al missatge, coneixements de pressuposicions i dades necessàries per a la comprensió del missatge) que ha de tenir el missatge per a poder ser entès totalment

El llenguatge no verbal

L’ésser humà és l’únic animal que es pot comunicar a través del llenguatge oral, i és en la conversa allà on utilitza multitud de signes per expressar el seu pensament. A part de la llengua, hi intervenen d’altres formes de comunicació no verbals o signes no lingüístics:

·          Els gestos

·          La posició del cos

·          La mirada

·          Les característiques físiques

·          L’espai de conversa

·          La veu

            En qualsevol missatge oral intervé només un 7 % d’elements verbals, mentre que el 38 % és vocal (to de veu, matisos del to, etc.) i un 55 % no verbal (mirada i gestualitat).

Hi ha molts tipus de gestos, amb diversos tipus de graus de significació.

            Els emblemes es fan conscientment amb les mans, tenen traducció verbal i de vegades canvien de significat depenent de la comunitat lingüística en què es facin servir.

            Els il·lustradors, en canvi, són moviments corporals que il·lustren el discurs i que de vegades fem de manera inconscient.

            Els gestos reguladors, com el seu nom indica, es fan per mantenir i controlar la conversa oral entre dues o més persones.

            Hi ha un darrer tipus de signes que no són tan recomanables, els adaptadors, un tipus de signes que fem sovint de manera inconscient en la nostra vida quotidiana quan ens relacionem amb les altres persones o ens adaptem a una situació, manifestacions externes d’estats d’ànims i emocions que poden representar un obstacle per a la comunicació si no els controlem o n’abusem: gratar-se una galta, jugar amb un bolígraf, plegar i desplegar els braços, mossegar-se les ungles...

            La posició del cos també té importància en la comunicació oral: no és el mateix parlar dret que assegut, corba endavant que amb l’esquena recta, etc.

            En les converses orals, el contacte visual és bàsic per mantenir la comunicació, perquè la mirada és el principal mitjà per controlar la interacció entre l’emissor i el receptor, anomenada feedback. Hi ha moltes maneres de mirar aquell o aquells amb qui parlem o a qui escoltem: mostrant il·lusió, interès i emoció, o bé avorriment, tensió i hostilitat.

            Les  característiques físiques de les persones, així com també els seus gustos, la manera de vestir i els seus objectes personals, també donen informació del caràcter de cadascú, de la seva manera de pensar, de com som: pentinats, maquillatge, roba, complements; modes, símbols, estils i costums; formes, colors i significat dels objectes que ens agraden o ens atrauen.

            Cal tenir en compte també l’espai de conversa perquè el diàleg es desenvolupi. Tenim tres tipus d’espais: l’espai íntim és aquell que ens pertany exclusivament a nosaltres i on deixem entrar un nombre molt limitat de persones per parlar de qüestions íntimes i personals; en segon lloc, l’espai personal inclou converses més àmplies i incorpora molts més amics i coneguts; finalment, a l’espai social parlem amb tota mena de persones, coneguts i desconeguts, l’entorn laboral, els pobles i ciutats que tenen trets comuns amb el nostre espai quotidià. L’espai "comunica".

            La veu mereix una consideració especial en els missatges orals. Com que és l’instrument gràcies al qual s’emet el missatge, el volum, el ritme, el to i l’articulació seran fonamentals perquè la comunicació obtingui els matisos necessaris per assegurar l’objectiu comunicatiu que vulguem.