L’anàlisi
morfològica d’un verb
El verb és l’element indispensable per al SV, del qual
és el nucli, i és la base del significat de tot el conjunt oracional.
Les
formes verbals simples flexionades poden tenir fins a quatre constituents
morfològics diferents. La forma cantàvem,
per exemple, es pot segmentar com segueix:
|
lexema
|
terminació
|
|
vocal temàtica
|
temps
|
persona i nombre
|
|
cant
|
à
|
ve
|
m
|
El primer
constituent s’identifica amb el lexema, que aporta el significat lèxic del
verb; el segon, amb el morfema de conjugació, en aquest cas amb la vocal
temàtica a de la conjugació I; el
tercer, amb el morfema d’imperfet d’indicatiu (que n’integra tres: temps
passat, mode indicatiu i aspecte
imperfectiu), i el quart, amb el morfema de 1a persona del plural.
Aquests
constituents se solen agrupar de dos en dos: d’una banda el lexema (que no
varia en els verbs regulars) i de l’altra la terminació, que inclou tots els
morfemes:
·
conjugació: 1a, 2a ò 3a (agafar, córrer, afegir)
·
mode: indicatiu, subjuntiu o
imperatiu (vinc, vingui, vine)
·
temps: present, passat o futur (teniu, tingué, tindran)
·
aspecte: perfectiu o imperfectiu (sortí, sortia)
·
persona: primera, segona o tercera
(faig, fas, fa)
·
nombre: singular o plural (vols, voleu)
·
gènere (només els participis):
masculí i femení (vençut, vençuda)
En els temps compostos, no tots els morfemes es troben en la terminació
sinó que en trobem en el verb auxiliar:
He sentit
└ 1a persona singular
Conjugació
En català hi ha tres conjugacions verbals. La vocal temàtica caracteritza
el verb com a pertanyent a una conjugació, i en general apareix en l’infinitiu
al costat d'una –r, que és la terminació d’infinitiu pròpiament dita.
Existeixen cinc models de conjugacions verbals.
|
conjugació
|
vocal temàtica
|
model
|
|
I
|
a
|
cant-a-r
|
|
II a
|
e
|
tém-e-r
|
|
II b
|
perd-r-e
|
|
III a
|
i
|
serv-i-r
|
|
III b
|
dorm-i-r
|
La primera conjugació (I) té
una única terminació en –ar; la segona (II) té dues terminacions: -er i –re;
finalment, la tercera conjugació (III) té una sola terminació en –ir però amb
dues variants: d’una banda el model pur de “dormir” i de l’altra els verbs anomenats incoatius, com “servir”,
que afegeixen l’increment -eix- (en català central, amb moltíssima variació
dialectal) en determinades formes. D’aquests cinc models, la gran majoria de
verbs segueixen el primer o l’últim (cantar i servir), mentre que el tercer
(model 2a/b, terminació –re) inclou la majoria dels verbs irregulars més difícils
de conjugar.
Mode
El mode determina l’actitud de l’emissor respecte a
l’acció verbal:
·
Indicatiu:
presenta una acció del verb que es realitza en la realitat.
·
Subjuntiu:
expressa una acció verbal possible, desitjable, que no és segur que es
realitzi.
·
Imperatiu: indica
una ordre o manament que s’adreça a una altra persona.
Temps
El morfema de temps assenyala el moment en què es
produeix l’acció verbal: ara, ahir o demà.
Cant-Ø-o /
cant-ava / cant-aré.
Aspecte
L’aspecte designa una categoria gramatical diferent de
la de temps. Manifesta el punt de vista des del qual el parlant considera
l’acció expressada pel verb (acabada o en el seu transcurs). Amb el morfema
d’aspecte podem expressar que la idea del verb ha seguit un procés acabat, amb
un principi i un final:
Només vam sortir un parell de vegades.
O que només s’ha iniciat:
El mercat era un caos.
Aleshores, segons l’aspecte trobem:
·
verbs perfectius: temps que indiquen
anterioritat (temps compostos i passat simple d’indicatiu)
·
verbs imperfectius - indiquen simultaneïtat
(la resta de temps: present, futur, imperfet, etc.)
Persona i
nombre
Hi ha tres persones (1a, 2a i 3a) i dos nombres
(singular i plural), que es combinen en sis possibilitats. Els morfemes de
persona i nombre es fonen en un sol afix i indiquen la concordança del verb amb
el subjecte. Totes les formes verbals tenen morfema de persona llevat de les formes no personals (infinitiu, gerundi
i participi).
A l’hora d’estudiar els verbs segons els seus
constituents morfològics, els podem classificar en verbs regulars i verbs
irregulars, depenent de si mantenen el mateix lexema en tot el paradigma (verbs
regulars) o bé tenen més d’un lexema (verbs irregulars).
Models
regulars (cantar)
Mode indicatiu
|
temps simples
|
|
present
|
imperfet
|
futur
|
condicional
|
passat
|
|
canto
|
cantava
|
cantaré
|
cantaria
|
cantí (o vaig cantar)
|
|
cantes
|
cantaves
|
cantaràs
|
cantaries
|
cantares ( o vas cantar)
|
|
canta*
|
cantava
|
cantarà
|
cantaria
|
cantà (o va cantar)
|
|
cantem
|
cantàvem
|
cantarem
|
cantaríem
|
cantàrem (o vam cantar)
|
|
canteu*
|
cantàveu
|
cantareu
|
cantaríeu
|
cantàreu (o vau cantar)
|
|
canten
|
cantaven
|
cantaran
|
cantarien
|
cantaren (o van cantar)
|
|
temps compostos
|
|
perfet
|
plusquamperfet
|
passat anterior
|
condicional perfet
|
futur perfet
|
|
he cantat
has cantat
ha cantat
hem cantat
heu cantat
han cantat
|
havia cantat
havies cantat
havia cantat
havíem cantat
havíeu cantat
havien cantat
|
haguí (o vaig haver)
cantat
hagueres (o vas haver)
cantat
hagué (o va haver) cantat
haguérem (o vam haver)
cantat
haguéreu (o vau haver)
cantat
hagueren (o van haver)
cantat
|
hauria cantat
hauries cantat
hauria cantat
hauríem cantat
hauríeu cantat
haurien cantat
|
hauré cantat
hauràs cantat
haurà cantat
haurem cantat
haureu cantat
hauran cantat
|
Mode subjuntiu Mode
imperatiu
|
present
|
imperfet
|
perfet
|
plusquamperfet
|
|
canti
|
cantés
|
hagi cantat
|
hagués cantat
|
|
cantis
|
cantessis
|
hagis cantat
|
haguessis cantat
|
|
canti
|
cantés
|
hagi cantat
|
hagués cantat
|
|
cantem
|
cantéssim
|
hàgim cantat
|
haguéssim cantat
|
|
canteu
|
cantéssiu
|
hàgiu cantat
|
haguéssiu cantat
|
|
cantin
|
cantessin
|
hagin cantat
|
haguessin cantat
|
|
canta (tu)
|
|
canti (vostè)
|
|
cantem (nosaltres)
|
|
canteu (vosaltres)
|
|
cantin (vostès)
|
Formes no personals
|
infinitiu
|
gerundi
|
participi
|
|
cantar
haver cantat
|
cantant
havent cantat
|
cantat, cantada,
cantats, cantades
|
Els verbs
defectius
La defectivitat és l’absència de determinades formes en
els paradigmes flexius d’alguns verbs. En la major part dels casos, està
relacionada amb el significat del verb i els contextos sintàctics on pot
aparèixer. Els casos més habituals són:
·
verb soler: com que assenyala situacions que
es repeteixen d’una manera habitual, només es fa servir en temps típicament
imperfectius com el present i l’imperfet d’indicatiu (1 sol, 1 solia).
·
verb haver-hi: de caràcter impersonal,
s’utilitza únicament en la 3a persona (hi
ha, hi havia, etc.)
·
verb caldre: també impersonal, es fa servir
només en la 3a del singular i del plural (cal,
calen; calia, calien, etc.).
·
verbs que designen
fenòmens naturals com ara nevar,
pedregar, ploure, etc.: es fan servir en 3a del singular, i en algun cas
metafòric també del plural (plovien
pedres).
Principals remarques i
irregularitats ortogràfiques
No poden
ser considerats irregulars els verbs que contenen variacions ortogràfiques en
algunes de les seves formes, ja que aquestes variacions responen a les regles
ortogràfiques generals. Tot seguit presentem les qüestions més importants a
tenir en compte:
·
La vocal neutra de tots els verbs
s’escriu a si es troba en l’última
posició: parla, cabia, mentiria..., i
s’escriu e si es troba en penúltima
posició: parles, cabíem, mentiríeu...
(llevat de les excepcions de la segona i tercera conjugació, corre, vine, obre, omple, i dels
infinitius en -re, com creure).
·
En algunes formes verbals es
produeixen canvis ortogràfics:
o trenco / trenques, començàvem /
comencen, jutjarem / jutges, regava / regues, adequo / adeqüem, enaigua /
enaigüen... (1ª conjugació)
o caic / caigui, pot / podem, saps /
sabem, venço /vencem, càpiga / càpiguen, beu / beveu... (2ª conjugació)
o dic /digui, duc / duguin, fujo /
fuges... (3ª conjugació)
·
L’imperatiu només s’usa en les
oracions afirmatives, ja que per a les oracions que expressen un manament
negatiu es fa servir el present de subjuntiu:
o manament afirmatiu (imperatiu): Enceneu
el foc!
o manament negatiu (present de subjuntiu): No encengueu el foc
·
El gerundi no pot expressar un fet
que sigui conseqüència d'un altre, o que passa a continuació d'un altre:
*Van anul·lar la reunió, convocant-la per a
la setmana següent.
*La comissió va estudiar el reglament,
aprovant-lo tot seguit.
*No hi va haver quòrum, quedant desconvocada
immediatament la reunió.
Aquestes frases s’han de construir d'una altra manera:
Van anul·lar la reunió i la van convocar per
a la setmana següent.
La comissió va estudiar el reglament, que va aprovar tot
seguit.
No hi va haver quòrum, per la qual cosa la reunió va quedar
immediatament desconvocada.
·
La primera persona del present
d’indicatiu acaba sempre en -o: parlo,
escolto, miro...
·
En els infinitius acabats en
consonant + -iar, la i és la síl·laba tònica en els presents
d’indicatiu i de subjuntiu i l’imperatiu: estudio,
estudia, estudiïs, estudiïn...
·
Els verbs acabats en -ear, -iar, -oar, -uar, d’acord amb la
pronunciació correcta, porten dièresi en la i de les tres primeres persones del
singular i de la tercera del plural del present de subjuntiu i també en
l’imperatiu, en les persones que coincideixen amb les formes del subjuntiu: canviïn...
·
Tots els gerundis acaben en -ent (llevat d’escriure, que fa escrivint
i viure que fa vivint). No hi ha cap forma de gerundi en -guent; per tant, són incorrectes les formes *capiguent, *sapiguent, *poguent, *volguent...; tampoc no són
correctes les formes de l’infinitiu i del participi: *capiguer, *capigut; *sapiguer, *sapigut; *poguer, *volguer. Cal dir:
cabent, caber; cabut; sabent, saber,
sabut; podent, poder; volent, voler...
·
Els verbs poder i voler canvien la o en u
en totes les formes del present de subjuntiu i de l’imperatiu (pugui, puguis..., pugues, pugui...; vulguem,
vulgueu..., vulgues, vulguin...)
·
Els verbs jeure o jaure, néixer o nàixer i treure o traure i derivats fan la vocal neutra
dels radicals en posició àtona en a (jauré,
naixent, traiem, traguem, traguéssiu...).
·
L’increment –eix- dels incoatius només el trobarem en les persones del singular
i en la tercera del plural del present d’indicatiu, de subjuntiu i l’imperatiu:
serveixo, serveixes, serveix,
serveixen..., serveixi, serveixis, serveixi, serveixin..., serveix, serveixi,
serveixin.
·
Els verbs purs més usats (que tenen
derivats) són: ajupir, bullir, collir,
cosir, cruixir, dormir, eixir, escopir, esmunyir, fugir, grunyir, morir,
munyir, obrir, omplir, pudir, sentir, sortir.
·
Hi ha verbs que admeten les dues
conjugacions, la pura i la incoativa: acudir,
afegir, ferir, fregir, llegir, lluir, mentir, oir, penedir-se, teixir, tenyir,
tossir, vestir.
·
Els verbs collir, cosir, sortir, tossir, escopir i derivats canvien la o per una u en els radicals tònics del present d’indicatiu, de subjuntiu i de
l’imperatiu: recullin, cullen, cuso,
tussis, escupin (però, collim, cosia,
tossiré, escopiu...)
·
El verb córrer, omplir, obrir i venir
s’escriuen amb -e final en la forma corre, omple, obre, vine (present
d’indicatiu i imperatiu).
Patrons dels
verbs irregulars
Els verbs irregulars són els que no segueixen els
paradigmes considerats model i, per tant, presenten una variabilitat en el
lexema que solem identificar ja en el present d’indicatiu:
Escriure (lexema: escriu-): escric, escrius,
escric, escrivim, escriviu, escriuen
Podem
afirmar que els verbs de la conjugació I són regulars, a excepció dels verbs estar i anar, que presenten formes de les conjugacions I i II; dins la
conjugació III només trobem els verbs irregulars tenir i venir; la majoria
dels verbs irregulars, doncs, són a la conjugació II: més de 200! (els verbs dir, dur també són de la
2a conjugació a pesar de la terminació).
Aquests són
els tipus de lexemes que trobem:
- lexema pur: escriure
/ escriuré
- lexema eufònic
(afegim una –d- de suport de la pronunciació): encenem / encendrem
- lexema velaritzat
(trobem una –c o bé el grup –gu-): coneixes / coneguis
- lexema amb un diftong
que pateix un canvi: mouen / movien
La millor manera per establir patrons en la conjugació
dels verbs irregulars és reunir-los en 3 grups:
|
|
|
|
exemples
|
present d’indicatiu
|
|
1
|
Terminacions –ndre, -ldre, -ler
|
encendre
|
encenc, encens, encenc, encenem, enceneu, encenen
|
|
resoldre
|
resolc, resols, resol, resolem, resoleu, resolen
|
|
valer
|
valc, vals, val, valem, valeu, valen
|
|
2
|
Terminació -èixer
|
conèixer
|
conec, coneixes, coneix, coneixem, coneixeu, coneix
|
|
3
|
Lexema acabat en diftong
|
“u” > Ø
|
riure
|
ric, rius, riu, riem, rieu, riuen
|
|
“u” > “v”
|
moure
|
moc, mous, mou, movem, moveu, mouen
|
|
“u” > Ø > “i”
|
seure
|
sec, seus, seu, seiem, seieu, seuen
|
La
distribució dels diversos lexemes en el paradigma d’aquests grups sol seguir
uns patrons bastant recurrents, i en molts casos és possible deduir tota la
seva conjugació partir del present d’indicatiu:
·
A partir del
lexema de la 1a persona del singular del
present d’indicatiu s’obtenen l’imperatiu (menys les segones persones), el
passat simple, el present de subjuntiu, l’imperfet de subjuntiu i, de vegades,
el participi (que és una forma molt irregular).
·
A partir del
lexema de la 3a persona del singular del
present d’indicatiu s’obté la 2a del singular, la 3a del plural i (no sempre)
tot l’infinitiu, el futur i el condicional. Sempre, però, aquests dos darrers
temps segueixen el model de l’infinitiu.
·
La resta de
formes, finalment, s’obtenen a partir del radical de la 4a persona del singular del
present d’indicatiu: es tracta de la persona 5 del present d’indicatiu i de
l’imperatiu, l’imperfet d’indicatiu i el gerundi.
Vegem-ho de manera esquemàtica amb cinc casos.
A Verbs
acabats en –ndre/-ldre/-ler:
Presenten 3 arrels: pura, velar i eufònica.
Verbs acabats
en -ndre
Els principals verbs acabats
en –ndre són: aprendre, atendre, comprendre, dependre, encendre, entendre, estendre,
fondre, ofendre, pondre, prendre, pretendre, romandre, suspendre, vendre i
derivats.
“vendre”
|
present
indicatiu
|
venc
|
|
-
|
venguem
|
imperatiu
|
|
|
ven
|
veneu
|
|
|
vengui
|
venguin
|
|
|
venguí,
vengueres, vengué, venguérem, venguéreu, vengueren
|
passat simple
|
|
|
vengui,
venguis, vengui, venguem, vengueu, venguin
|
present
subjuntiu
|
|
(velar)
|
vengués,
venguessis, vengués, venguéssim, venguéssiu, venguessin
|
imperfet
subjuntiu
|
|
|
venut,
venuda, venuts, venudes
|
participi
|
|
|
|
|
|
vens
 ven
|
|
 vendre (+-d-)
|
infinitiu
|
|
|
vendré,
vendràs, vendrà, vendrem, vendreu, vendran
|
futur
|
|
|
vendria, vendries,
vendria, vendríem, vendríeu, vendrien
|
condicional
|
|
|
|
|
|
venem
veneu
|
|
venent
|
gerundi
|
|
(pur)
|
venia,
venies, venia, veníem, veníeu, venien
|
imperfet
indicatiu
|
|
|
|
|
|
venen
|
|
|
|
Els participis d’aquests
verbs són agrupables en tres grups:
·
–ès: après, atès,
comprès, depès, encès, entès, estès, ofès, pretès, suspès.
·
–st: post, respost,
compost, correspost
·
–s, às, -ut: fos, romàs,
venut.
Verbs acabats en –ldre, -ler
Els principals són: absoldre, dissoldre, doldre, moldre,
resoldre, caldre, equivaler, prevaler, valer, voler, soler.
Els participis acaben :
·
En –lt: absolt, dissolt,
mòlt, resolt
·
En – ut: dolgut, calgut,
equivalgut, valgut, volgut
B Verbs
acabats en –èixer
Els principals són aparèixer, conèixer, comparèixer,
desconèixer, desaparèixer, parèixer, reconèixer, reaparèixer.
Aquests verbs només tenen dos
lexemes, velar i pur.
Els participis tenen arrel
velar: conegut, aparegut, desaparegut.
“conèixer”
|
present
indicatiu
|
conec
|
|
-
|
coneguem
|
imperatiu
|
|
|
coneix
|
coneixem
|
|
|
conegui
|
coneguin
|
|
|
coneguí,
conegueres, conegué, coneguérem, coneguéreu, conegueren
|
passat simple
|
|
(c>gu)
|
conegui,
coneguis, conegui, coneguem, conegueu, coneguin
|
present
subjuntiu
|
|
|
conegués,
coneguessis, conegués, coneguéssim, coneguéssiu, coneguessin
|
imperfet
subjuntiu
|
|
|
conegut, coneguda,
coneguts, conegudes
|
participi
|
|
|
|
|
|
coneixes
coneix
|
|
conèixer
|
infinitiu
|
|
|
coneixeré,
coneixeràs, coneixerà, coneixerem, coneixereu, coneixeran
|
futur
|
|
(pur)
|
coneixeria,
coneixeries, coneixeria, coneixeria, coneixeríem, coneixeríeu, coneixerien
|
condicional
|
|
|
|
|
|
coneixem
coneixeu
|
|
coneixent
|
gerundi
|
|
|
coneixia,
coneixies, coneixia, coneixíem, coneixíeu, coneixien
|
imperfet
indicatiu
|
|
|
|
|
|
coneixen
|
|
|
|
C Verbs amb
diftong en el lexema
C1 “u” > Ø
Verbs que perden la –u-: cloure, coure,
plaure, riure, raure i derivats
El lexema amb –u- és
substituït per:
·
Un sense –u-: Present d’indicatiu: coem, coeu
Imperfet d’indicatiu: coïa
2ª persona plural de l’imperatiu: coeu
·
Un velaritzat: coc,
cogui, cogués, coguí, cogut
·
Un lexema pur: cou, cous,
couen, coure, couré, couria
Els participis d’aquests
verbs també són irregulars: clos, cogut,
cuit, plagut, rigut
“riure”
|
present
indicatiu
|
ric
|
|
-
|
riguem
|
imperatiu
|
|
|
riu
|
rieu
|
|
|
rigui
|
riguin
|
|
|
riguí,
rigueres, rigué, riguérem, riguéreu, rigueren
|
passat simple
|
|
|
rigui,
riguis, rigui, riguem, rigueu, riguin
|
present
subjuntiu
|
|
(velar)
|
rigués,
riguessis, rigués, riguéssim, riguéssiu, riguessin
|
imperfet
subjuntiu
|
|
|
rigut,
riguda, riguts, rigudes
|
participi
|
|
|
|
|
|
rius
riu
|
|
 riure
|
infinitiu
|
|
|
riuré,
riuràs, riurà, riurem, riureu, riuran
|
futur
|
|
(pur)
|
riuria,
riuries, riuria, riuríem, riuríeu, riurien
|
condicional
|
|
|
|
|
|
rieu
rieu
|
|
rient
|
gerundi
|
|
(u>Ø>i)
|
reia, reies,
reia, rèiem, rèieu, reien
|
imperfet
indicatiu
|
|
|
|
|
|
riuen
|
|
|
|
C2 “u” >
“v”
Verbs que canvien la –u- per –v: beure, deure, escriure, heure, moure, ploure, viure i derivats.
Tenen tres classes de
lexemes:
·
Un amb – v- : Present
d’indicatiu: bevem, beveu.
Imperfet d’indicatiu: bevia
2ª persona plural de l’imperatiu: beveu
·
Un velaritzat: bec,
begui, begués, beguí, begut
·
Un lexema pur: beu,
beus, beuen, beure, beuré, beuria
“beure”
|
present
indicatiu
|
bec
|
|
-
|
beguem
|
imperatiu
|
|
|
beu
|
beveu
|
|
|
begui
|
beguin
|
|
|
beguí,
begueres, begué, beguérem, beguéreu, begueren
|
passat simple
|
|
|
begui,
beguis, begui, beguem, begueu, beguin
|
present
subjuntiu
|
|
(velar)
|
begués,
beguessis, begués, beguéssim, beguéssiu, beguessin
|
imperfet
subjuntiu
|
|
|
begut,
beguda, beguts, begudes
|
participi
|
|
|
|
|
|
beus
beu
|
|
beure
|
infinitiu
|
|
|
beuré, beuràs,
beurà, beurem, beureu, beuran
|
futur
|
|
(pur)
|
beuria,
beuries, beuria, beuríem, beuríeu, beurien
|
condicional
|
|
|
|
|
|
bevem
beveu
|
|
bevent
|
gerundi
|
|
(u>v)
|
bevia,
bevies, bevia, bevíem, bevíeu, bevien
|
imperfet
indicatiu
|
|
|
|
|
|
beuen
|
|
|
|
Observem
la correspondència entre les diverses formes d’arrel del present d’indicatiu
dels verbs irregulars i la conjugació dels temps simples. Per regla general,
deduïm que:
- L’arrel velar de la
1a persona del present singular se segueix en el passat, el present de
subjuntiu, l’imperfet de subjuntiu i l’imperatiu (llevat de les segones
persones, que tenen un comportament velar o no velar semblant).
- El futur i el
condicional poden venir de la 3a persona del singular, i sempre segueixen
l’infinitiu.
- El gerundi i l’imperfet
d’indicatiu es formen a partir de la 1a i 2a persones del present
d’indicatiu
- El participi, o bé és
velar o bé és molt irregular
C3 “u” > Ø
> “i”
Verbs que canvien la –u- per –i-: caure, creure, jeure, seure, treure, veure i derivats
Tenen també tres lexemes i a
més les particularitats següents:
·
Accentuen la e del
lexema de l’imperfet d’indicatiu: reia,
queia, creia / rèiem, quèiem, crèiem
·
Perden la u del
diftong en la formació del gerundi i afegeixen una i per evitar hiats: caient,
creient
·
Els participis d’aquests verbs són caigut, cregut, jagut, segut, tret, vist.
“seure”
|
present
indicatiu
|
sec
|
|
-
|
seguem
|
imperatiu
|
|
|
seu
|
seieu
|
|
|
segui
|
seguin
|
|
|
seguí,
segueres, segué, seguérem, seguéreu, segueren
|
passat simple
|
|
|
segui,
seguis, segui, seguem, segueu, seguin
|
present
subjuntiu
|
|
(velar)
|
segués,
seguessis, segués, seguéssim, seguéssiu, seguessin
|
imperfet
subjuntiu
|
|
|
segut,
seguda, seguts, segudes
|
participi
|
|
|
|
|
|
seus
seu
|
|
seure
|
infinitiu
|
|
|
seuré,
seuràs, seurà, seurem, seureu, seuran
|
futur
|
|
(pur)
|
beuria,
beuries, beuria, beuríem, beuríeu, beurien
|
condicional
|
|
|
|
|
|
seiem
seieu
|
|
seient
|
gerundi
|
|
(u>Ø>i)
|
seia, seies,
seia, sèiem, sèieu, seien
|
imperfet
indicatiu
|
|
|
|
|
|
seuen
|
|
|
|
Esquema
dels lexemes dels verbs irregulars
|
|
pur
|
velaritzat
|
eufònic
|
u>v
|
u>W
|
u>W>i
|
|
|
Aprendre
|
Apren-
|
Aprenc-/g-
|
Aprend-
|
|
|
|
-ndre
|
|
Comprendre
|
|
|
|
|
Encendre
|
|
|
|
|
Ofendre
|
|
|
|
|
Vendre
|
|
|
|
|
Atendre
|
|
|
|
|
Dependre
|
|
|
|
|
Entendre
|
|
|
|
|
Fondre
|
|
|
|
|
Pretendre
|
|
|
|
|
Romandre
|
|
|
|
|
Suspendre
|
|
|
|
|
Moldre
|
Mol-
|
Molc-/g-
|
Moldr-
|
|
|
|
-ldre
|
|
Absoldre
|
|
|
|
|
Dissoldre
|
|
|
|
|
Doldre
|
|
|
|
|
Moldre
|
|
|
|
|
Resoldre
|
|
|
|
|
Caldre
|
|
|
|
|
Valer
|
Val-
|
Valc-/g-
|
Vald-
|
|
|
|
-ler
|
|
Voler
|
|
|
|
|
Soler
|
|
|
|
|
Equivaler
|
|
|
|
|
Prevaler
|
|
|
|
|
Conèixer
|
Coneix-
|
Conec-/g-
|
|
|
|
|
-èixer
|
|
Parèixer
|
|
|
|
Aparèixer
|
|
|
|
Comparèixer
|
|
|
|
Desconèixer
|
|
|
|
Reconèixer
|
|
|
|
Desaparèixer
|
|
|
|
Reaparèixer
|
|
|
|
Beure
|
Beu-
|
Bec-/g-
|
|
Bev-
|
|
|
U>V
|
|
Escriure
|
|
|
|
|
Ploure
|
|
|
|
|
Deure
|
|
|
|
|
Moure
|
|
|
|
|
Viure
|
|
|
|
|
Heure
|
|
|
|
|
Coure
|
Cou-
|
Coc-/g-
|
|
|
Co-
|
|
U>W
|
|
Cloure
|
|
|
|
|
Riure
|
|
|
|
|
Plaure
|
|
|
|
|
Creure
|
Creu-
|
Crec-/g-
|
|
|
|
Crei-
|
U>W>i
|
|
Seure
|
|
|
|
|
Veure
|
|
|
|
|
Caure
|
|
|
|
|
Jeure
|
|
|
|
|
Treure
|
|
|
|
En la llengua parlada es pot constatar una certa
tendència a velaritzar el radical. El fet que la velar aparegui generalment
seguida de la vocal temàtica explica que aquesta consonant tendeixi a
anteposar-se a la vocal en els contextos següents:
a) En el gerundi. Per exemple, beguent, riguent, caiguent, en lloc dels normatius bevent, rient, caient.
b) En els infinitius arizotònics. Per exemple, poguer, sapiguer, volguer, valguer, haguer,
en lloc dels normatius poder, saber,
voler, valer, haver.
c) En les persones 4 i 5 del present d’indicatiu. Per
exemple, beguem, begueu, en lloc dels normatius bevem,
beveu; riguem, rigueu, en lloc dels normatius riem, rieu; moguem, mogueu, en lloc dels normatius movem, moveu.
d) En la persona 5 de l’imperatiu. Per exemple, begueu, rigueu, mogueu, en lloc dels
normatius beveu, rieu, moveu.
Gerundis i
participis irregulars
|
INFINITIU
|
GERUNDI
|
PARTICIPI
|
|
absoldre
|
absolent
|
Jo he absolt
|
|
admetre
|
admetent
|
Jo he admès
|
|
aparèixer
|
apareixent
|
Jo he aparegut
|
|
aprendre
|
aprenent
|
Jo he après
|
|
atendre
|
atenent
|
Jo he atès
|
|
atènyer
|
atenyent
|
Jo he atès
|
|
batre
|
batent
|
Jo he batut
|
|
beure
|
bevent
|
Jo he begut
|
|
caldre*
|
calent
|
Ha calgut
|
|
caure
|
caient
|
Jo he caigut
|
|
cloure
|
cloent
|
Jo he clos
|
|
cobrir
|
cobrint
|
Jo he cobert
|
|
comparèixer
|
compareixent
|
Jo he comparegut
|
|
complir
|
complint
|
Jo he complert
|
|
conèixer
|
coneixent
|
Jo he conegut
|
|
córrer
|
corrent
|
Jo he corregut
|
|
coure
|
coent
|
Jo he cuit
|
|
creure
|
creient
|
Jo he cregut
|
|
dependre
|
depenent
|
Jo he depès
|
|
desaparèixer
|
desapareixent
|
Jo he desaparegut
|
|
despendre
|
despenent
|
Jo he despès
|
|
deure
|
devent
|
Jo he degut
|
|
dir
|
dient
|
Jo he dit
|
|
dissoldre
|
dossolent
|
Jo he dissolt
|
|
doldre
|
dolent
|
Jo he dolgut
|
|
dur
|
duent
|
Jo he dut
|
|
empènyer
|
empenyent
|
Jo he empès
|
|
encendre
|
encenent
|
Jo he encès
|
|
entendre
|
entenent
|
Jo he entès
|
|
escriure
|
escrivint
|
Jo he escrit
|
|
ésser o ser
|
essent o sent
|
Jo he estat o sigut
|
|
establir
|
establint
|
Jo he establert
|
|
estrènyer
|
estrenyent
|
Jo he estret
|
|
fondre
|
fonent
|
Jo he fos
|
|
haver
|
havent
|
Jo he hagut
|
|
imprimir
|
imprimint
|
Jo he imprès
|
|
jeure
|
jaient
|
Jo he jagut
|
|
merèixer
|
mereixent
|
Jo he merescut
|
|
moldre
|
molent
|
Jo he mòlt
|
|
morir
|
morint
|
Jo he mort
|
|
moure
|
movent
|
Jo he mogut
|
|
obrir
|
obrint
|
Jo he obert
|
|
ofendre
|
ofenent
|
Jo he ofès
|
|
oferir
|
oferint
|
Jo he ofert
|
|
ometre
|
ometent
|
Jo he omès
|
|
omplir
|
omplint
|
Jo he omplert
|
|
pertànyer
|
pertanyent
|
Jo he pertangut/pertanyut
|
|
plànyer
|
planyent
|
Jo he plangut/planyut
|
|
plaure
|
plaent
|
Jo he plagut
|
|
poder
|
podent
|
Jo he pogut
|
|
prendre
|
prenent
|
Jo he pres
|
|
pretendre
|
pretenent
|
Jo he pretès
|
|
resoldre
|
resolent
|
Jo he resolt
|
|
restrènyer
|
retrenyent
|
Jo he restret
|
|
riure
|
rient
|
Jo he rigut
|
|
romandre
|
romanent
|
Jo he romàs
|
|
saber
|
sabent
|
Jo he sabut
|
|
sofrir
|
sofrint
|
Jo he sofert
|
|
suplir
|
suplint
|
Jo he suplert
|
|
suspendre
|
suspenent
|
Jo he suspès
|
|
tenir
|
tenint
|
Jo he tingut
|
|
treure
|
traient
|
Jo he tret
|
|
valer o valdre
|
valent
|
Jo he valgut
|
|
vèncer
|
vencent
|
Jo he vençut
|
|
venir
|
venint
|
Jo he vingut
|
|
veure
|
veient
|
Jo he vist
|
|
viure
|
vivint
|
Jo he viscut
|
|
voler
|
volent
|
Jo he volgut
|
*Aquest verb és defectiu.
Correlacions verbals
La correlació dels temps verbals en les oracions condicionals és la
següent:
Indicatiu:
·
Si els avises, vénen / vindran
·
Si els avisaves, venien / vindrien
·
Si els vas avisar, van venir / han
vingut
·
Si els has avisat, vénen / vindran
/ han vingut / deuen haver vingut
Subjuntiu:
·
Si els avisessis, vindrien
Si els haguessis avisat,
vindrien / haurien vingut (no haguessin
vingut)
Perífrasis verbals
Una perífrasi verbal és un
conjunt de mots amb valor de verb i que n’inclouen un en forma no personal: un
infinitiu (Hem de decidir què fer),
un participi (No teníem decidit què
fer) o un gerundi (Estava decidint
què fer). La forma no personal conté el significat principal i la resta de la
perífrasi aporta informació complementària que ens ajudar a classificar-la en
aquests tipus:
o Continuïtat o reiteració: estar+gerundi,
tornar a+infinitiu:
§ Estem treballant des de fa mesos en
un nou projecte.
o Progressió o duració: anar+gerundi:
§ Va presumint tot el dia.
o Obligació: haver de+infinitiu, haver-se de+infinitiu, caldre+infinitiu, caldre que+infinitiu, ser
necessari+ infinitiu, ser necessari
que+infinitiu (són incorrectes les formes *hi ha que+infinitiu i *tenir
que+infinitiu):
§ Ja cal que et posis aviat a fer la
feina.
o Anterioritat: acabar de+infinitiu
§ La Rosa acaba de sortir.
o Probabilitat: deure+infinitiu
§ Devien ser quarts de sis quan va
trucar.
o Possibilitat: poder+infinitiu
§ Pots triar el segon plat del cobert.
o Imminència: anar a+infinitiu, estar a punt de+infinitiu
§ Com que no venies ja estava a punt
de tocar el dos.
o Incoativa: posar-se a+infinitiu, arrencar a+infinitiu
§ Només començar la representació va
arrencar a córrer.
Tingues en compte també que
en català tenim alguns perifràstics: el pretèrit perfet perifràstic i el
pretèrit anterior perifràstic del mode indicatiu, i el pretèrit perfet
perifràstic del subjuntiu.
Usos de “ser” i “estar”
|
Usos locatius
|
|
Localització
|
Permanència, amb CC de temps
sense quantificador
|
Permanència, amb CC de temps
amb quantificador
|
Residència
|
|
L’Enric és a l’institut.
La carpeta és allà dalt.
|
Demà seré a Lleida.
|
Demà estaré unes hores a Lleida.
|
Ara m’estic (o estic) al poble.
|
|
Usos atributius
|
|
Qualitat essencial o
transitòria d’un ésser animat
|
Estat de salut o d’ànim d’un
ésser animat
|
Estat transitori d’un ésser
inanimat
|
|
L’Alfons és llest.
L’Eva és feliç.
|
L’Arnau està molt animat.
Estem avorrits.
|
L’aigua és/està freda.
Les pomes són/estan verdes.
La porta està tancada.
|
·
