En
català central hi ha un sistema de vuit vocals:
Obertura de la
boca
|
Posició de la llengua
|
anteriors
|
centrals
|
posteriors
|
tancades
|
[i]
|
|
|
|
|
|
[u]
|
semitancades
|
|
[e]
|
|
|
|
[o]
|
|
mitjana
|
|
|
|
[ə]
|
|
|
|
semiobertes
|
|
|
[ɛ]
|
|
[ɔ]
|
|
|
oberta
|
|
|
|
[a]
|
|
|
|
Aquest sistema, però, és de
només tres sons en posició àtona; és a dir, que es produeix una neutralització
de sons:
És a dir, que
“véns” es pronuncia [béns] però “venir” es pronuncia [baní]; igualment, fixa’t
en la transcripció de “bo” i “boníssim”:
bo
[bɔ´]
boníssim
[bunísim]
En alguns casos, però, no es produeix
neutralització:
La “e” àtona es pronuncia a [e] (i no
pas vocal neutra [ə]) en els contextos següents:
[eá] real,
teatre, crear, oceà, oceànic, ideal, idear, ...
[eə] àrea,
realisme, teatral, reacció, reaparició, idealisme, cineasta, rehabilitar...
[əe] aeroport,
aeròdrom, israelita, engraellat, paellera ...
[eɔ´ ] teòric, eòlic, arqueòleg, espeleòleg, meteor, camaleònic...
[eó]
orfeó, camaleó, neó, panteó, Napoleó ..
La “o” pot pronunciar-se [o] i la “e”,
[e] en els contextos següents:
[έol] alvèol,
nuclèol, aurèola, ...
[uo] fastuositat,
virtuosisme, duodè, ...; habitualment: fluorur,
duodecimal...
[eo], [oe] neollatí, neoclàssic, ... ; habitualment: vídeo, estèreo, àloe ...
Els sons graduals
En els diftongs, és a dir, en
les síl·labes amb més d’una vocal, aquelles vocals que no són tòniques o nucli
de síl·laba s’anomenen sons graduals. Els sons graduals són [j] i [w] i s’anomenen així perquè tenen
l'aparença de ser sons vocàlics però es comporten més aviat com a consonants,
perquè la llengua frega el paladar i hi ha obstrucció al pas de l’aire. Pronuncieu atentament i separadament
aquests tres monosíl·labs i noteu la diferència entre els sons que corresponen
a les tres grafies subratllades:
ahir rei vell
El primer so és vocal, el tercer consonant i el del mig un so
pronunciat ‘a mitges’ entre vocal i consonant. És un so gradual. Com que es
produeix contacte entre la llengua i el paladar, tècnicament els sons graduals
són consonants; com les vocals, els dos sons graduals són orals i sonors, però
mentre [j] és palatal, [w] és velar.
Considerarem dos tipus de diftong segons la situació de la
semivocal respecte de la vocal: si el so gradual es troba al darrera del so
vocàlic el diftong és decreixent, perquè l’articulació ‘decreix’, és a dir, va
de més obert a més tancat. Aquest tipus de diftong pot aparèixer en qualsevol
context: caiguda, aigua, mai,...
Si el so gradual es troba davant del so vocàlic aleshores el
diftong és creixent. Aquest tipus de diftong només pot aparèixer en tres
contextos:
·
a
principi absolut de mot, amb o sense ‘h’: iogurt,
hiena
·
en els
casos gu+vocal, qu+vocal: aigua, qüestió
·
el so
gradual està envoltada de dues vocals i forma síl·laba amb la darrera: noia, deuen
Cal tenir en compte que en la resta de
casos de dues vocals contigües en català hi ha hiat, per la qual cosa paraules
com qüestionar, teatre, cueta, afició,
dia o ionització es dividiran en
síl·labes de la manera següent:
qües-ti-o-nar
te-a-tre
cu-e-ta
a-fi-ci-ó
di-a
i-o-nit-za-ci-ó
Fenòmens de contacte entre vocals de mots
consecutius
En les converses
de la vida real les paraules no es pronuncien de manera aïllada una de l’altra
sinó que la cadena fònica consisteix en tot un seguit de sons sense pauses
entre les paraules. Així, una seqüència com “Què hi ha per sopar? Peix?”
segurament la pronuncieu només amb dues pauses, una després de cada signe
d’interrogació. Fixeu-vos que la segona i la tercera paraules s’ajunten en una
de sola i la [i] passa a pronunciar-se com a so gradual perquè hem creat un
diftong:
‘...hi ha...’
[i] [á] → [[já]
Són dos els
fenòmens de contacte vocàlic que estudia la fonètica sintàctica:
·
elisió: el contacte
entre la vocal final d’un mot i la inicial del següent es resol en
l’articulació d’un sol so. Si totes dues són vocal neutra, només en pronunciem
una; si el contacte és entre vocal neutra i una altra vocal, acostuma a
desaparèixer la vocal neutra:
És a sota el pont. [ə]
La Mercè agafa el
mòbil. [έ]
·
sinalefa: es forma un
diftong amb totes dues vocals.
Té un gra al nas. [éw]
Ja hi som! [áj]
Un noi llest i agradable
[jə]
És molt habitual fer servir en la llengua tots
dos fenòmens, i recordem que cal tenir-los en compte també en la mètrica de la
poesia. Hi haurà alguns casos, però, en què tant podem fer elisió com sinalefa
(Porta un barret curiós:
[əw] / [u]), i en d’altres (sobretot quan les dues vocals són tòniques)
no es podrà fer ni una cosa ni l’altra: farà
hípica: [áí]
Els sons consonàntics
Ja hem dit més amunt que els
sons consonàntics són aquells que s’articulen amb una interrupció de la columna
de l’aire procedent dels pulmons. Això vol dir que l’aire no surt lliurament a
l’exterior com passa en les vocals sinó que, d’una banda, se li barra el pas
mitjançant el contacte entre dos òrgans (és a dir, que classifiquem les consonants
segons el punt d’articulació) i a més aquesta interrupció presenta alguna
característica distintiva segons el tipus de consonant (és a dir, que també es
classifiquen segons el mode d’articulació).
Segons el mode d’articulació, les consonants poden ser:
·
Oclusives:
hi ha una interrupció del pas de l’aire, que es deixa anar de cop en una petita
explosió. Exemple: el so inicial de “carbassa”.
·
Fricatives:
l’aire es deixa passar per un pas estret, fregant les parets de la cavitat
bucal.
Exemple: el so inicial de “xocolata”.
·
Aproximants:
l’articulació es fa d’una manera intermèdia entre l’oclusió i el fregament; si
són sons procedents de vocals s’anomenaran graduals
(com la “i” de “dèiem”) i si procedeixen de consonants oclusives s’anomenaran espirants (la “g” de “seguretat”).
·
Africades:
en l’articulació d’aquests sons hi ha una primera fase de tancament del pas de
l’aire i una segona de sortida amb fregament, i per això es representen amb un
símbol fonètic compost. Exemple: el so final de “puig” o “despatx”, que són el
mateix.
·
Laterals:
la llengua tanca la part central de la cavitat nasal i l’aire ha de passar pels
costats. Exemple: el so inicial de “llibertat”.
·
Vibrants:
l’àpex de la llengua vibra una o múltiples vegades en contacte amb els alvèols.
Exemple: el primer so de “ratolí”.
·
Nasals:
aquests sons, que s’articulen fent servir la cavitat nasal d’òrgan de
ressonància (perquè s’interromp el pas de l’aire per la cavitat bucal), es
diferencien de tots els anteriors, que són orals. Exemple: el primer so de
“mona”.
Segon el punt d’articulació,
les consonants són:
·
Bilabials:
els dos llavis es toquen, com al primer so de “petó”.
·
Labiodentals:
el llavi inferior toca les dents superiors, com al primer so de “fresca”.
·
Dentals:
l’àpex de la llengua toca les dents superiors. Exemple: el primer so de
“ditada”.
·
Alveolars:
l’àpex de la llengua toca els alvèols dentals superiors. Exemple: el primer so
de “cirera”.
·
Palatals:
el dors de la llengua toca el paladar dur, com passa amb el primer so de “llimones”.
·
Velars:
la part posterior de la llengua toca el vel del paladar, com passa amb el
primer so de “gatets”.
Quadre de les consonants:
|
|
|
bilabials
|
labiodentals
|
dentals
|
alveolars
|
palatals
|
velars
|
orals
|
oclusives
|
/p/
|
/b/
|
|
|
/t/
|
/d/
|
|
|
|
|
/k/
|
/g/
|
aproximants
|
espirants
|
|
/b/
|
|
|
|
/d/
|
|
|
|
|
|
/ɣ/
|
graduals
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
/j/
|
|
/w/
|
fricatives
|
|
|
/f/
|
/v/
|
|
|
/s/
|
/z/
|
/ò/
|
/ʒ/
|
|
|
africades
|
|
|
|
|
|
|
[ts]
|
[dz]
|
[tò]
|
[dʒ]
|
|
|
laterals
|
|
|
|
|
|
[l̯]
|
|
/l/
|
|
/ʎ/
|
|
[ɫ]
|
vibrants
|
simple
|
|
|
|
|
|
|
|
/ɾ/
|
|
|
|
|
múltiple
|
|
|
|
|
|
|
|
/r/
|
|
|
|
|
nasals
|
|
/m/
|
|
/ɱ/
|
|
/n̯̯/
|
|
/n/
|
|
/ɲ/
|
|
[ŋ]
|
(Les
columnes ombrejades corresponen als sons sonors; les barres, als fonemes, i els
claudàtors, als sons.)
2
Correspondència entre so i grafia
Tot seguit et presentem una taula amb cadascun dels
sons consonàntics i les seves varietats ortogràfiques. Llegeix-lo amb atenció i
fixa’t atentament en les peculiaritats d’aparició
|
so
|
lletra
|
exemples
|
consonants
oclusives
|
[p]
|
p
b
|
cap, pare
cub, dubte
|
[b]
|
b
v
|
ambició, bou
vida, enveja
|
[t]
|
t
d
|
artèria,
sort
sord
|
[d]
|
d
|
dau, sandàlia
|
[k]
|
c
k
g
q
qu
|
cuc, acabar,
cec
kurd
pròdig, mag
quatre
enquesta
|
[g]
|
g
gu
|
angoixa, gat
guerra, neguit
|
consonants
fricatives
|
[f]
|
f
|
cofre, festa
|
[v]
|
f
|
Viu en balear, valencià, tarragoní
i alguerès. En
central només es pronuncia quan entra en contacte la fricativa labiodental
sorda amb una consonant sonora: afgà
|
[s]
|
ç
c
s
ss
sc
|
adreça
cera
pas
tassa
ascensió
|
[z]
|
s
z
|
Entre vocals, després de prefix i abans de consonant sonora: ase, trànsit, esglai,
esborrar
zebra, bronze
|
[ʃ]
|
x
ix
|
guix, mixeta,
xarop
peix, caixa
|
[ʒ]
|
g
j
ix
|
flagell,
verge
jersei, ajudar
Abans de consonant sonora: caixmir
|
consonants
espirants:
·
entre vocals (també sons graduals)
· després de vibrant, lateral, fricativa
· després d’africada, en contactes entre mots
· abans de vibrant
|
[b]
|
b
v
|
Eibar, abadia,
esbart, corba, calba, pebre
calvície,
apaivagar
|
[d]
|
d
|
audaç, cadència,
esdeveniment, cordill, faldilla, pedra
|
[ɣ]
|
g
gu
|
aigua, agafar,
amargor, alga, figa, agre
esguerrar
|
consonants
graduals:
· en diftong
|
[j]
|
i
|
iogurt, feien
|
[w]
|
u
|
següent,
aigua, cau, deuen
|
consonants
africades
|
[ts]
|
ds
ts
tc
|
adscripció,
líquids
potser
etcètera
|
[dz]
|
tz
|
atzar, setze
|
[tò]
|
tx
g
ig
|
cotxe, txec
mig
puig, boig
|
[dʒ]
|
tj
tg
dj
|
calitja
fetge
adjectiu
|
consonants laterals
|
[l̯]
|
l
|
Seguida de consonant dental: alta, altre, caldera
|
[l]
|
l
|
ala, lira
|
[ʎ]
|
ll
|
cullera, llàntia,
ull
|
[ɫ]
|
l
|
En posició final absoluta després de vocal
central o posterior, en terminacions –nc/ng i seguida de consonant velar: colgar, calcar,
alt
|
consonant
vibrant simple
|
[ɾ]
|
r
|
Entre vocals o formant grup amb [k], [g], [d] ò [f]:
mare, cremar, agradar,
|
consonant
vibrant múltiple
|
[r]
|
r
rr
|
A principi de paraula (roca), en posició interior de paraula precedida de /n/,
/l/ ò /z/ (Enric, folre, desratitzar) i entre vocal i consonant (verda, corba). També en posició final si no s’emmudeix: cor, poder, rigor, pur,
amor, favor.
En posició interior de
paraula entre vocals: arrencar, arròs
|
consonants
nasals
|
[m]
|
m
n
|
estimar, mare,
plom
canvi, enmig
|
[ɱ]
|
m
n
|
amfibi
confirmar
|
[n̯̯]
|
n
|
Seguida de consonant dental: antic, endreçar
|
[n]
|
n
|
enemic, ensabonar,
nom
|
[ɲ]
|
ny
n
|
guany, penyora
Seguida de consonant palatal: enllaunat,
injust
|
[ŋ]
|
n
|
Seguida de consonant velar: blancor, enganyar
|
Hem de
considerar la lletra “x” com un cas a part perquè es pot pronunciar de quatre
maneres diferents:
·
[ò] : xiclet, coix
·
[ks] :
(cas més general) màxim, luxe, explosió,
índex, explicar
·
[gz] :
(en mots començats per “ex” i seguits de vocal o “h”) examen, exercici, exemple, exili, exigir, exèrcit, existència
·
[k] :
(davant “ce”, “ci”, “s”) excitar,
excel·lent, excés
3 Fenòmens de contacte consonàntic
Si en comptes d’estudiar els
sons consonàntics de la llengua aïllats els considerem en la cadena parlada,
tal com els percebem en la vida real, ens adonem que el contacte entre els sons
inicials i finals de síl·laba o de paraula provoca el canvi d’algun dels trets
d’aquests sons: sonoritat, punt d’articulació o mode d’articulació. Aquests són
els canvis que es poden produir:
Ensordiment
·
els
sons oclusius, fricatius i africats a
final de mot i seguits de pausa són sords: fre[t], ma[k]
·
els
sons oclusius a final de mot i seguits de so vocàlic són sords: fre[t] hivernal
·
els
sons oclusius, fricatius i africats a final de mot o de síl·laba són sords si
es troben abans d'un so sord: fre[t] furiós, tre[s] peus
Sonorització
·
un so
sord, a final de síl·laba o de mot esdevé sonor quan va seguit, en la cadena
fònica, d'una consonant sonora: fre[d] d'hivern
·
els
sons fricatius i africats sords a final de mot se sonoritzen si van seguits
d'una vocal: el[z] avis, bo[dʒ] i perillós
Assimilació
Es produeix quan un so
consonàntic adopta el punt d’articulació del so que el segueix:
·
labialització:
ca[m]vi, i[ɱ]fant, ells só[m] vius, u[ɱ] foc
·
dentalització
: ca[n̯̯]tar,
ere[n̯̯] tres, fa[l̯]ta, ca[l̯] treure la pols
·
palatalització:
e[ɲ]ginyer, e[ɲ] Jordi, e[l] llapis
·
velarització:
ta[ŋ]cat, u[ŋ]
gat.
Geminació
És la pronunciació duplicada
d'un so consonàntic, que unes vegades és indicada per l'escriptura (connectar [nn]) i d’altres no (poble [bb]). Alguns dels casos en què no
ho indica són en els grups -bl-, -gl-, -pl- intervocàlics (regla, triple...) i
en el grups -tll-, -tl-,-tm-, -bm-, -cn-, -dm-, -tn- (ratlla, atlàntic,
ètnic...).
Emmudiment
Alguns sons consonàntics no es
pronuncien, són muts, en aquests casos:
·
la -r final dels infinitius (en català
central): canta(r)
·
la -r final dels mots acabats amb els
sufixos de derivació –ar, -er, -or: bestia(r), fuste(r), llavo(r)
·
els
mots que tenen derivats en què la r
es pronuncia: po(r), cla(r)
·
la -t final dels gerundis: sortin(t)
·
la -t final dels mots acabats en –lt, -nt:
al(t), pon(t)
·
la s dels mots “aquest”, “aquests”:
aque(s)t
·
la -r final d'alguns sufixos: fuste(r)
·
la -p-
en els grups -mpt-, -mpc-: com(p)te, exem(p)ció; etc
.
Sensibilització
Aquest és el fenomen segons el
qual es recupera la pronunciació d’un so que en un altre context era mut, i el
detectem en:
·
la -r dels infinitius, la -t dels gerundis, normalment mudes però
audibles si van seguides de pronom feble: anan[t]-hi, estima[r]-la
·
la s dels mots “aquesta”, “aquestes”
·
la b de la preposició “amb” davant mot
començat amb vocal am[b] avió
·
la -t de quant,
cent, vint, sant, seguides de mot començat en vocal, etc.: San[t] Antoni
4 Consideracions generals sobre la transcripció fonètica
Per transcriure correctament un
so o una seqüència dins la cadena fònica cal seguir aquestes passos:
1
Pronunciar
tota la seqüència seguida i identificar les vocals tòniques, és a dir, els
accents fonètics. Per fer-ho bé, hem de recordar que en català central tots les
paraules polisil·làbiques tenen accent fonètic, encara que no totes tinguin
accent gràfic. Tots els monosíl·labs també són tònics, llevat de:
a. La conjunció que
b. Les preposicions a, de, en, per, amb
c. Els pronoms febles: em, me, et, te, es, se, li, ens, nos, us,
vos, els, los
Les
paraules compostes tenen dos accents fonètics: anticonstitucional, per exemple, té dues “a” tòniques i cap vocal
neutra
2
Identificar
els diftongs, si n’hi ha, i transcriure els sons graduals
3
Identificar
els contactes consonàntics i transcriure les consonants
4
Revisar
la seqüència sencera per detectar possibles errors
Fixa’t
en aquest exemple:
Transcriu
la seqüència els amics:
1
Només hi ha un accent, la “i”. L’article és àton.
2
No hi ha diftongs.
3
Hi un contacte consonàntic: la “s” de l’article se sonoritza en contacte amb la
vocals inicial següent.
4
No hi ha cap altra peculiaritat. Podem transcriure-ho així:[əlzəmíks]
