Oració
composta per subordinació
Subordinació
substantiva adjectiva i adverbial
L’home savi va proposar llavors
una solució
a b c
a: que era savi, adjectiu
b: en aquell moment, adverbi
c: que fugíssim ràpidament, substantiu
Subordinades substantives
1
Descripció
Ocupen el lloc d’un substantiu
Funcionen com un nom i no tenen un antecedent explícit. Tenen diverses denominacions:
la tradicional és "substantives", però avui s'usa més "completives", que poden ser de dues menes: pròpiament dites (complement d'una altra categoria)) i subjectives (fan de subjecte de l'oració principal).
Tot i això, el terme “completives” s’usa de
dues maneres diferents:
a) és un tipus d’estructura corresponent a
conjunció (que, si) + oració
b) és un tipus de substantiva que inclou
aquelles subordinades amb valor sintàctic de complement
2
Estructura
La subordinació substantiva pot presentar
diverses estructures:
2.1
que(conj.) + ORACIÓ
Em van dir que el fuster vindria dissabte.
- La
conjunció que no té altra funció
que la d´introduir de la proposició substantiva; per tant, no realitza cap
funció sintàctica.
- Cal
mantenir la forma que davant de
les oracions substantives i evitar construccions calcades del castellà:
Els
prego que m´informin
*Els
prego m´informin.
- No
confondre la conjunció que amb
el pronom relatiu o interrogatiu que introdueixen oracions substantives.
- La
conjunció que no pot anar mai
precedida de preposició. Tampoc pot anar precedida de determinant.
*Parla de que calen reformes.
2.2
(preposició +) INFINITIU
L´Helena volia sortir cada nit.
- De
vegades, poden anar precedides de la preposició de:
Ens
va pregar (de) venir al matí.
És d'ús recomanable en
funcions de CD i Atribut, quan va després del verb principal, amb verbs que
expressen voluntat, projecte, desig, etc:
Recomanable amb preposició: acordar, aconsellar, decidir, desitjar, esperar, jurar, oferir, pensar,
pretendre, procurar, proposar, prometre, provar, refusar, resoldre, veure i mirar (els dos darrers en el sentit de
"procurar")
He decidit de
plegar abans d'hora
Vull plegar abans
d'hora
Recomanable sense preposició: voler, poder, saber, deure, deixar, fer, sentir, escoltar, gosar, veure
i mirar (els dos darrers en
sentit recte)
Recomanable
amb preposició, quan porten CI: pregar,
suplicar, demanar, proposar, aconsellar, ordenar i dir
L'infinitiu
pot admetre preposicions diferents segons el règim del verb principal:
Estava acostumat a fer la seva
Parlàvem de sortir una estona
En tinc prou amb treure un cinc
Finalment, amb funció de subjecte, la
proposició d'infinitiu (que sol anar després del verb) pot anar precedida de la
preposició de, que té un valor
merament estilístic i no de nexe:
M'agrada (de) sortir a passeig
Li agrada molt (d') enraonar
No està permès de fumar
Fumar no està permès
2.3
què(pronom interrogatiu) + ORACIÓ
No em preocupa què diran.
- Les
oracions substantives interrogatives poden ser directes (Ens van
preguntar: vindreu amb cotxe?) o indirectes (No sé què diran del
projecte). Les indirectes són introduïdes sempre per un pronom
interrogatiu.
2.4 si
(conjunció) + ORACIÓ
No sé si tinc els llibres de geologia.
- Les
oracions substantives introduïdes per la conjunció si són interrogatives
indirectes totals, a diferència de les interrogatives indirectes
esmentades anteriorment, que són parcials.
- Les
interrogatives amb si comporten la idea de dubte: El professor ha
preguntat si ho sabíem.
2.5
Oració substantivada
Aquesta mena d´oracions substantives de
relatiu o substantivades provenen de les oracions adjectives que han sofert la pèrdua d´un antecedent genèric (persones, coses, etc) i és
per aquest motiu que funcionen com a nucli del sintagma elidit.
Les que fan referència al lloc, introduïdes per on,
s´han de classificar com a oracions adverbials de lloc:
On abans hi havia una
fàbrica, ara hi ha un hort
(prep.) + QUI
det/art + QUI
(prep. +) tot/tothom...+ QUI
|
Referència a
persones
|
(prep. +)
això/allò/el...+ QUE
(prep. +) tot...+ QUE
|
Referència a coses
|
Qui menja
sopes se les pensa totes.
Has de
dir la veritat a qui te la demani.
Aquell qui
desitgi anar de viatge...
Els qui
vulguin anar d´excursió...
A la
fira regalen obsequis a tots els qui
en demanen.
Tothom qui en
demani tindrà un obsequi.
Tots aquells /els qui en demanin tindran un obsequi.
El que diu és
molt agosarat.
Allò que va
escriure el periodista no és del tot cert.
Això que dius a
la carta no m´ho crec.
De tot allò que vas dir, no m´ho crec.
Amb el que dius no n´hi ha prou.
3
Funcions
3.1
Subjecte
S'introdueixen mitjançant la conjunció
copulativa subordinant que:
M'importa que ho facis bé.
M'ha sorprès que l'estimi tant.
Davant de que no es pot anteposar l´article el (a diferència del castellà); ara bé, sí que hi podem anteposar l´expressió el fet...:
Em preocupa el fet que no vinguis.
Cal dir que, tot i que en castellà és
correcte de precedir aquestes oracions de l'article, en català és considerat
incorrecte. Gili Gaya a Curso Superior de
sintaxis española, diu: "En su calidad de sustantivos -es refereix a
les oracions que fan funció de subjecte- pueden (estas oraciones) llevar
artículo, aunque no es indispensable: el
que haya llegado el rey no es seguro; el
que no saludasen pareció mal a todos; el porqué anticipo el viaje es un secreto";
en canvi, Joan Badia diu en referència al català que: "(...) no és
correcte anteposar-hi (es refereix davant de les oracions subordinades en
funció de subjecte) únicament l'article: m'ha
sorprès extraordinàriament (el) que la gent hagi marxat”.
També poden anar introduïdes per l'infinitiu:
Anar a Sevilla és la màxima il·lusió
de l'alumnat
Podem encapçalar aquestes oracions subordinades amb la preposició de:
No m'agrada de treballar en diumenge.
En aquests casos també podem encapçalar la
frase per la clàusula el fet de:
M'agrada el fet de tenir contents
els amics.
D’altres opcions són:
No m'importa ser odiat
M'agrada tenir-te al meu costat
No m’importa què diran
No m’importa si vindran
M’agrada com escrius.
3.2
Complement Directe
Quan exerceixen la funció de CD presenten les
estructures bàsiques, és a dir les d'infinitiu i les introduïdes per la
conjunció que:
Es pensa que ho sap tot
L'Ariadna vol estudiar Belles Arts
També poden ser introduïdes per si, què o com:
Li va preguntar si li agradaven els
canelons
En veure-la tan bonica no va saber
què dir
Pregunteu-li com s'ha arruïnat
Em va
preguntar: vols un xiclet?
És fàcil de reconèixer la funció de CD ja que
podem substituir tot el fragment per un pronom neutre o per un nom:
En veure-la tan bonica no va saber la veritat
En veure-la tan bonica no ho va
saber
Les oracions interrogatives, tant directes
con indirectes, poden ser generals o parcials:
Generals:
- Es
pregunta si el Subj. és el Pred.
- La
resposta és "sí"/"no"
- Conjunció
"si"
Parcials:
- Es
pregunta eISubj., CD, CC, etc.
- La
resposta no és "sí"/"no"
- Introduïdes
per tota mena d'interrogatius
Vegem la diferència de comportament entre els
determinants interrogatius i els pronoms interrogatius en interrogatives
directes i indirectes:
Quina bicicleta vols? [determinant;
interrogació directa]
Quina vols? [pronom; interrogació
directa]
No m’has dit encara quin t’enduràs.
[pronom; interrogació indirecta]
Quants (de) dies queden? [determinant;
interrogació directa]
Em demanà quant havíem gastat. [pronom;
interrogació indirecta]
Què m’heu duit?
No sé què he somiat, però ha estat molt
desagradable.
Qui ha dit això?
Digues-me de qui parlàveu.
On vius?
Per on vols passar?
Pregunta-li (a) on para, en Miquel.
Quan tornaràs?
No sap quan tornarà.
Com s’ho fa per semblar tan jove?
Expliqueu-li com ha de començar.
Aquests interrogatius realitzen una
determinada funció sintàctica dins la seva pròpia subordinada.
Error habitual: anteposar la conjunció que davant de l'interrogatiu:
*"Et demano que qui vindrà
Les
oracions en estil directe són una versió de les anteriors, ara sense nexes
connectors. El CD s'ha convertit en una oració simple que reprodueix
textualment l'enunciat primitiu.
És
un estil més primari, anterior a la subordinació gramatical, que resulta d'un
procés més elaborat:
indirecta:
Digues
si vindràs
directa:
Digues: vindràs?
indirecta:
Afirmava
que guanyaríem
directa:
Afirmava: 'guanyarem'
Compareu:
Vull dir-te una cosa
* Vull: et dic una cosa
3.3
Complement atributiu
Les subordinades en funció de complement
atributiu poden anar introduïdes per:
- el
relatiu el que: Trobar un bon xicot és el que més
desitja
- l'infinitiu:
La fita és pujar a primera divisió
- que:
El que vol és que l'aneu a buscar
3.4
Complement Indirecte
Aquesta funció només pot ser exercida per un
relatiu. Les oracions substantives en funció de CI poden tenir una sola
estructura constituïda per un nom animat, de valor semàntic incompatible amb
les altres subordinades substantives, de sentit neutre (és a dir, que equivalen
tot sovint a "això"). Per aquest motiu, els diccionaris de
definicions no tan sols fan ús de vegades de les proposicions substantives de
relatiu per definir noms que designen objectes (1) sinó també noms que designen
persones (2):
(1) banda
f. Tot el que s'estén sobre un espai
(2) pensionista
m i f. El qui té dret a cobrar una pensió
Doneu els apunts a qui us els demani
Porteu les flors a qui més goig us
faci.
3.5
Complement preposicional
Cada verb exigeix una preposició determinada
que desapareix davant de la conjunció que:
Penseu en tot el que us ha dit -
Penseu que us ha dit que vinguéssiu d'hora
Parleu de l'encàrrec de la Rosa - Parleu que heu d'estudiar
tota la tarda
Recordeu-vos de comprar la carn a la
plaça - Recordeu-vos que heu de comprar la carn
3.6
Complement de nom, d'adverbi, d'adjectiu
Tenen la certesa de trobar el remei
que busquen
Són a prop de trobar un remei a la
malaltia
Estan certs de trobar un remei a la
malaltia
El ministre té la certesa de ser mal
interpretat.
És incapaç de recordar la data.
Estàvem lluny de trobar l´antídot.
3.7
Complement agent
El pa és desitjat pels qui no en
tene
Subordinades
adjectives
1
Definició
Equivalen a un adjectiu, s’anomenen de
relatiu, tenen antecedent i són CN
Explicatives
(apositives)/especificatives (restrictives)
Les oracions adjectives poden ser
de dos tipus: especificatives i explicatives:
a) Especificatives: restringeixen o limiten l´extensió significativa
de l´antecedent.
Els ocells que volaven molt alt van desaparèixer
ràpidament.
Aquí ens referim només als ocells
que volaven molt alt, és a dir, que no ens referim a tots els
ocells, sinó solament a uns ocells determinats (els que volaven molt alt).
b) Explicatives: Amplien o afegeixen una qualitat no essencial a
l´antecedent i van sempre entre pauses (comes).
Els ocells, que volaven molt alt, van desaparèixer
ràpidament.
Aquí ens referim a
tots els ocells.
2 El
pronom relatiu
El pronom relatiu és d’una banda un substitut
i, d’una alra, un element nexual. En les oracions adjectives enllacen oracions
i al mateix temps representen en l’oració de relatiu un element que havia
sortit abans, anomenat antecedent. Al repetir-lo en l’oració subordinada,
compleix una funció sintàctica dins la seva proposició.
Les
funcions del pronom dins l’oració de relatiu poden ser diverses:
Els
pronoms relatius són:
2.1 Que
Que
pot referir-se a coses, animals i persones; no s’usa mai darrera preposició.
Pot fer la funció de subjecte, complement directe o complement circumstancial
de temps:
Les persones que no són prou
responsables perden la confiança dels altres
El relatiu àton que és la forma més usada. No va
precedida de preposició i pot tenir com a antecedents persones i coses.
Pot presentar les
formes el que, la que, els que, les que quan representen una solución
amb antecedent el·lidit. En aquest cas el
és article no substantivat. Per això, són incorrectes aquestes formes quan
equivalen a art. + qual o a què, qui:
És correcte:
El
bolígraf amb el qual (o amb què) escric...
És incorrecte:
*El
bolígraf amb el que escric...
En canvi, els grups
esmentats són correctes quan equivalen respectivament a aquell
que, aquella que, aquells que, aquelles que, allò que.
Escolta
el que (allò que) et diu la monitora.
La llengua oral espontània unifica sovint les oracions de relatiu amb
la fórmula que + pronom feble.
Aquest ús, que és perfectament lícit, és propi de la improvisació i la conversa,
també quan són de ficció:
Són nens que els agrada jugar
És un llibre que ja se n'ha parlat molt
Avui parlem d'un tema que habitualment no se'n parla gaire
2.2 Què, qui
Qué es refereix a coses
o animals i qui a persones. Sempre van precedits de preposició àtona. Poden fer
les funcions de complement indirecte, complement de règim verbal o complement
circumstancial
Pel que
fa als relatius tònics què, qui, no és gaire recomanable fer servir les formes qui i a qui en funció de
subjecte i de CD. En aquests casos és preferible usar la forma que
o bé art. + qual.
No s’admet la construcció: preposició +
article + pronom que
Vet aquí les notes per què tant
paties
*Vet aquí les notes per les què tant
paties
2.3
Relatius compostos el qual, la qual, els
quals, les quals
Els relatius compostos el qual, la qual, els quals, les quals poden substituir els
relatius invariables (que, qui, què, on).
Es refereixen a coses,
animals o persones. Poden fer la funció de subjecte i de complement directe en
les adjectives explicatives, que van entre pauses. Precedits de preposició àtona, alternen
amb què, qui; precedits de preposició tònica, s’usen
preferentment:
La dona d’en Jaume, amb la qual he
parlat avui, té problemes a la feina
La dona d’en Jaume, amb qui he parlat avui, té problemes
a la feina
És una decisió contra la qual recorreran tots els partits
Per aconseguir un estil més àgil i directe, com a norma general es
recomanen les construccions amb els relatius simples.
La noia de qui et parlava (millor
que: La noia de la qual et parlava)
Però els relatius compostos poden ser útils per evitar construccions
ambigües o confuses.
La filla del pintor, a qui cada any donen el premi (a la filla?, al pintor?
La filla del pintor, al qual cada any donen el premi
La filla del pintor, a la qual cada any donen el premi
Cal tenir en compte
que:
- El relatiu
compost pot substituir el relatiu que en les oracions
adjectives explicatives, però no es pot fer la substitució en les
especificatives.
*Els
minaires, els quals fan vaga, no
accepten la proposta.
Els
minaires que fan vaga no
accepten la proposta.
- És aconsellable
usar les formes compostes en les construccions que puguin semblar confuses
o ambigües:
La
cosina d´en Joan, a qui cada any
visitem...
A qui visitem? El dubte és ben
palès. En aquests casos és preferible, doncs, usar el relatiu compost:
La
cosina d´en Joan, a la qual/ al qual
cada any visitem...
- Si l´antecedent
és lluny del relatiu, també cal usar art. + qual:
Aquell
poeta té l’estil dels bons literats, el
qual voldria aconseguir alguna vegada.
2.4
Relatiu locatiu on
El relatiu on indica un lloc
real o un lloc analògic i funciona com a equivalent de les construccions
següents: preposició + què i preposició + article + qual.
Aquell barri, on va viure de petit,
ha sofert molts canvis”
El relatiu on indica lloc i pot ser substituït per
prep. ( + què)/ (+ art. + qual):
El passeig marítim, per on (pel qual) tants cops passem...
El seminari on ( en què) ens reunim és lluny
d´aquí.
Cal evitar el pleonasme en casos com ara:
En allà on...
2.5
Relatiu possessiu
El trobem en la construcció: (preposició) +
article + nom + de + el qual,...
Aquest és el dibuixant
els còmics del qual surten al diari
El relatiu possessiu
català, que fa la funció de CN és usat sobretot en la llengua escrita:
La
casa de Sitges, les finestres de la qual sempre són obertes...
La llengua
col·loquial, en canvi, usa altres construccions:
La
casa de Sitges, que té les finestres sempre obertes...
Aquest relatiu té paral·lels en diverses llengües del territorio proper:
castellà cuyo
francès dont
anglès whose
El llenguatge col·loquial resol el relatiu possessiu
amb el relatiu que i, si cal, amb algun possessiu o pronom feble. Aquestes
construccions són pròpies del llenguatge col·loquial i, per tant, les podem fer
servir en diàlegs del doblatge i en altres contextos informals (però les
evitarem en altres registres com ara els informatius i les situacions formals
dins el doblatge):
Informal: *L'home que el seu pare és
metge, ha desaparegut
Formal: L'home, el pare del qual és metge, ha desaparegut
2.6
Relatius neutres la qual cosa, cosa que:
En català, la qual cosa és la forma neutra
del relatiu compost i pot substituir un antecedent global.
Van tallar l'aigua, la
qual cosa va obligar a tancar la piscina
Són preferibles les
construccions equivalents fet que, cosa que, circumstància que,
etc., segons el context.
Van tallar l'aigua, cosa
que va obligar a tancar la piscina
De tota manera, no s'ha
d'abusar d'aquestes construccions, que s'allunyen del lleng. col·loquial i que
es poden substituir per alternatives que eviten el relatiu: i això, per això, etc.
Van tallar l'aigua, i això
va obligar a tancar la piscina
Van tallar l'aigua, i per
això van haver de tancar la piscina
3 Quadre de formes i funcions dels pronoms relatius
Formes
|
Funcions
|
Exemples
|
que
art. + qual
|
Subjecte,
C.Directe, C.C.Temps
|
Aquell metge que
ha operat el meu pare...
Dóna’m el diari que llegeixes.
Això succeí l’any que ens vam disfressar.
|
a/ per a + qui
a/ per a + art. + qual
|
C.Indirecte
|
El noi a qui
tu creus culpable...
El finalista, al qual han donat el premi...
|
pre. + què(coses)
prep. + qui(persones)
prep. + art. + qual
|
C. Preposicional
|
La cada de
què vam parlar no la compraré.
L’actriu de
qui et parlava és germana d’en Jordi.
La masovera a
la qual et refereixes viu a Olot.
|
(prep. + ) on
prep. + què
prep. + art. + qual
|
C.C.Lloc
|
La cambra on
havíem passat tantes tardes...
La cambra en
què dormíem...
Les plataformes damunt de les quals havíem...
|
prep. + què
prep. + qui
prep. + art. + qual
|
Altres complements
circumstancials
|
La clau amb
què has tancat l´armari...
La situació contra
la qual lluitem...
|
antecedent +
(prep.) art. + N. + de + art. + qual
|
C. del Nom
|
Ha vingut el rellotger, la casa del qual
és molt antiga.
|
Les proposicions de relatiu substantives (fan la funció d’un substantiu) més freqüents són introduïdes per qui (precedit o no de determinant i referit a persones) i per que (precedit sempre de determinant). En aquests casos pot ser que no hi hagi antecedent o bé que aquest se sobreentengui:
Qui dia passa any empeny.
Aquell qui no pagui ara, no soparà.
Donarem el premi al qui faci menys
errades.
El que m’han contat és increïble.
No volen les que va dur en Miquel.
Aquests que han florit, rega’ls cada
dia.
Subordinades
circumstancials
1
Tipologia
1.1 Circumstancials
adverbials
Estructures :
[(prep) adverbi + subordinada adverbial] + Oració Principal
[prep + infinitiu + complements] + Oració Principal
[gerundi + complements] + Oració Principal
[participi + complements] + Oració Principal
Classificació
temporals =
quan?
abans
que, quan, des que, mentre, així que...
en + infinitiu;
proposició de participi; proposició de gerundi (no de posterioritat)
locatives =
on?
on,
d’on, per on, allà on
modals =
com?
com,
com si, segons;
proposició de gerundi
1.2 Circumstancials
no adverbials
Estructures :
[conjunció +
subordinada adverbial] +
Oració Principal
[locució conjuntiva + subordinada adverbial] +
Oració Principal
[adverbi + “que“ + subordinada adverbial] + Oració Principal
[locució adverbial + subordinada adverbial] + Oració Principal
[proposició + infinitiu + subordinada adverbial] + Oració Principal
causals CAUSA
perquè,
ja que, com que, per tal com
finals FINALITAT
perquè,
per tal que, per
+ infinitiu
comparatives COMPARACIÓ
més...que,
menys...que, tan(t)...com, com més/menys...més/menys
condicionals CONDICIÓ
si, en
cas que, només que
correlació temporal:
present
d’indicatiu > present d’indicatiu, futur d’indicatiu
imperfet
d’indicatiu > imperfet d’indicatiu
imperfet
de subjuntiu > condicional simple
pretèrit
plusquamperfet de subjuntiu > condicional compost
concessives CONTRARIETAT
encara
que, malgrat que, tot i que
consecutives CONSEQÜÈNCIA
tant...que,
tan...que, fins al punt que...
2 Estructures
2.1
Introduïdes pels adverbis on, quan i com + Oració
temporals =
quan?
abans
que, quan, des que, mentre, així que...
en + infinitiu;
proposició de participi; proposició de gerundi (no de posterioritat)
locatives =
on?
on,
d’on, per on, allà on
modals =
com?
com,
com si, segons; proposició de gerundi
2.2
Introduïdes per adverbi o conjunció + Oració
2.2.1
Conjunció que
Tota sola introdueix algunes adverbials:
Havia de plegar, que ja eren les deu causal
Havia de plegar que ja eren les deu temporal
Pobre de tu que ho facis malament condicional
Deixa la porta oberta, que sentim el
telèfon final
Vine que et curi la ferida final
2.2.2
D’altres conjuncions
Aniré al cine perquè vull veure la
pel·lícula.
Mentre menja, parla
Si menges, no parlis
2.3
Locució conjuntiva + Oració
Encara que en tinguis ganes, no hi
pots anar.
Sovint aquestes locucions són adverbi +
conjunció que
2.4
Preposició + Infinitiu (+ complements)
És la construcció típica de les temporals:
En arribar a París, visitarem la
catedral.
2.5
Gerundi (+ complements)
El gerundi pot tenir diversos valors:
Sortint més d’hora arribarem més tranquils. Condicional
El vaig trobar treballant al jardí. Temporal (oració
ambigua)
Baixant de l’avió, la Maria va caure. Temporal
Es passa el dia escoltant música. Modal
Forçant el pany no obriràs la porta. Concessiva
El gerundi simple només pot tenir valor
anterior o simultani al de l’oració principal. De vegades es va servir
erròniament amb valor posterior:
* Va caure trencant-se el braç.
El gerundi compost indica una acció o estat
perfet (acabat) abans del temps de la principal:
Havent dinat vam sortir a fer un
tomb.
2.6
Participi (+ complements)
És el resultat de la transformació d’una
oració passiva en què s’ha elidit el verb ser:
Finalitzat el congrés, rebrem un
certificat d’assistència.
Acabat el discurs, van esclatar els
aplaudiments.
3
Oracions adverbials locatives
Són aquelles que indiquen circumstància de
lloc referida a l’oració principal. L’element conjuntiu més característic n’és
l’adverbi on.
La
forma on pot anar precedida de
preposicions (a on, d’on, per on...)
i aparèixer també en les locucions adverbials de lloc del tipus allí on, allà on, arreu on...:
Vam anar allà on indica el rètol.
El seu correlatiu pot ser un substantiu (a),
un adverbi (b), o pot no ser-hi explícit (c):
(a)
Ens trobarem a la casa on viuen
els pares.
(b)
Ens trobarem allà on viuen els
pares.
(c)
Ens trobarem on viuen els pares
Sembla que en el primer cas, pel fet que el
correlatiu o antecedent és un substantiu, parlem de Subordinada de relatiu.
Observem com, a més, en el cas de (a) el relatiu es pot substituir per (en)la
qual, que és clarament un relatiu:
(a)
Ens trobarem a la casa on viuen
els pares.
(a’)
Ens trobarem a la casa en la qual
viuen els pares.
Els nexes que introdueix les subordinades
d’aquest tipus són: allà, allà on,
pertot, pertot arreu, arreu, arreu on, etc:
Aneu on no feu nosa
Trobareu això pertot arreu
Vam trobar les sabates allà on hi
havien de ser
4
Oracions adverbials temporals
Ens informen sobre una acció que incideix
temporalment sobre la realització de l’acció principal, expressen la relació
que existeix entre el temps de les dues oracions, principal i subordinada. Els
recursos de què es val la llengua per a aconseguir-ho són els temps gramaticals
i els adverbis de temps (que funcionen com a conjuncions):
Mentre ell cantava, tots
l’escoltaven.
Dins d’aquest grup d’oracions adverbials, es
distingeixen tres subtipus:
Les
oracions temporals de simultaneïtat
L’acció de la subordinada coincideix en el
temps amb la de la principal. L’element conjuntiu més emprat és l’adverbi quan. Altres nexes: quan, mentre, mentre que, sempre que, llavors que, aleshores que, que,
ara que, en tant que, cada cop que, cada vegada que, tota vegada que, aleshores
que, llavors que:
Quan vas firmar l’acta, tots et
miràvem atents.
Mentre que ell és al camp, ella
guarda el bestiar.
Cal tenir en compte que l’adverbi quan (i també sempre que, mentre que) denota simultaneïtat en el present:
Quan juguen no volen que se’ls
molesti
...en el passat:
Quan jugaven, no volien que...
...i en el futur:
Quan jugaran, no voldrà...
En canvi, llavors
que només pot introduir oracions temporals que denotin contemporaneïtat en
el passat:
Llavors que se’n va anar, li van
portar la convocatòria.
Les temporals introduïdes per ara que denoten la contemporaneïtat en
el present:
Ara que podríem sortir a fer un tomb
et poses a mirar la tele.
Les formes sempre que, cada vegada que, etc., indiquen, en canvi, una
contemporaneïtat reiterativa:
Sempre que parlen d’aquest tema
s’enfaden.
Les
oracions temporals d’anterioritat
S’expressa una acció que té lloc abans de la
del verb subordinat. El nexe principal és abans
que i porten els verbs en subjuntiu.
Escriu-li la carta, abans que ell no
torni.
Les
oracions temporals de posterioritat
Expressen una acció que té lloc després de la
del verb subordinat. En aquests casos la subordinació a la principal es
realitza per mitjà de després que,
després de:
Després que sortien del
conservatori, anaven a ca l’oncle.
Tanmateix, podem fer servir també altres
locucions: des que, d’ençà que, tan aviat
com, així que, tot seguit que, etc.
Pel que fa a quan, recordem que també indica posterioritat davant d’una
subordinada construïda amb el verb en passat; contràriament, però, denotaria
simultaneïtat:
Quan havien sortit del conservatori,
anaven a ca l’oncle.
Quan es construeix una subordinada temporal
amb infinitiu, aquest va precedit de la preposició en:
En acabar la festa, anirem a la
platja.
Amb l’infinitiu passat, la subordinada indica
precedència immedita:
En haver acabar el concert tothom xisclà.
També s’usa molt més sovint i sobretot en
llenguatge col·loquial la construcció a
+ article + infinitiu:
A l’acabar la festa,...
Amb el gerundi i el participi també podem
construir oracions temporals:
Sortint de l’institut, ens vam
trobar l’Anna.
Ateses aquestes reclamacions, anirem
a dinar.
L’oració de participi pot dur la preposició
en o no, a voluntat:
En acabat de sopar sortiré.
Acabat el concert parlarem.
Pel que fa al gerundi, la forma en + gerundi
és més arcaica que la forma tot + gerundi:
Va relliscar tot entrant a classe.
Va relliscar en entrant a classe.
Tal com hem dit més amunt, cal que tinguem en
compte que les oracions temporals amb gerundi, com *Agafà un bastó, donant-li un cop al cap, no són correctes perquè el
gerundi expressa un temps posterior al que expressa l’oració principal.
Fixem-nos, efectivament, que no podem posar el gerundi al començament de la
frase:
*Donant-li un cop al cap agafà un
bastó.
En aquests casos, doncs, haurem de coordinar
les oracions:
Agafà un bastó i li donà un cop al
cap.
L’acció futura de la subordinada adverbial es
pot expressar de dues maneres:
- Amb
el temps futur:
Quan
vindrà ens explicarà els envitricollats camins de la seva aventura.
- Amb
el subjuntiu:
Quan
vingui ens explicarà tot el que ha fet.
5
Oracions adverbials modals
Anomenem modals les oracions subordinades
que, en una oració simple, tenen la funció d’un adverbi de manera, modificador
del verb. Les modals expressen la manera com es realitza l’acció indicada a l’oració
principal, expliquen com transcorre l’acció principal. El nexe més freqüent,
doncs, és com, però n’hi ha d’altres:
com si, segons com, segons que, tal com...
Tenen
una gran semblança amb les comparatives. En semblen una varietat, però aquestes
posen en relació conceptes quantitatius o qualitatius, mentre que les modals
comparen i relacionen modificacions modals de l’acció verbal, és a dir,
conceptes adverbials:
Treballo tant com puc. (adverbial modal)
És tan llest com son germà. (adverbial comparativa)
L’antecedent
sol ser un substantiu com “manera”, “forma”:
Vaig conèixer [la manera] com ho
havia fet.
Fixem-nos
a partir d’aquest exemple que hi ha també semblança entre modals i adjectives:
Trobaràs [la manera] com s’han de
tractar... (modal)
Trobaràs la manera com s’han de
tractar... (adjectiva)
Trobaràs la manera segons la qual
s’han de tractar... (adjectiva)
Les
conjuncions modals s’agrupen entorn dels tres significats fonamentals de les
menes d’oracions que hi corresponen:
- La
manera de l’acció principal, entesa en el seu sentit més general i més
neutre. Nexe principal com:
Ho
van fer com els ho havien demanat.
- Presència
d’un matís de dubte en l’expressió de la manera de l’acció principal. Nexe
principal com si:
Parlen
com si ho sabessin tot.
- Presència
d’un matís de dependència en l’expressió de la manera de l’acció
principal. Els elements conjuntius giren a l’entorn de segons (com, que):
Segons
com interpretis el document, tots dos textos poden ser del mateix autor.
Amb el gerundi i participi també podem
construir oracions modals:
Ha
arribat circulant a poca velocitat.
Estudiava
recolzat en la taula.
Cal remarcar que si els verbs de l’oració
principal i de la subordinada són iguals o equivalents, s’elideix el de la
subordinada:
Parla
com [parla] un estadista.
S’ha
portat com un home [es porta].
6
Oracions adverbials comparatives
Existeix una bona afinitat entre les oracions
modals i les comparatives: ho prova el nexe més característic d’enllaç, com. Ara
bé, mentre que les modals expressen igualtat o semblança, les comparatives
expressen superioritat, igualtat, inferioritat o proporcionalitat. En tots els
casos, els continguts oracionals que són objecte de comparació poden referir-se
a la qualitat o a la quantitat.
En
les oracions comparatives torna a passar quelcom que ja era propi de les
modals: si les dues oracions (principal i subordinada) tenen un sol verb,
aquest no es repeteix a la segona, pel fet que la seva supressió no afecta la
comunicació. Hi ha correlació entre l’antecedent (a la principal) i l’element
conjuntiu que introdueix la subordinada (tan/com,
més/que, menys/que...). També, com amb les modals, en podem suprimir
l’antecedent, però només en els casos de comparatives d’igualtat:
El segon volum de les seves memòries
va ser tan ben acollit com el primer.
En
el cas de coincidir el subjecte també, les dues oracions es redueixen a una
sola oració simple:
El candidat tenia més voluntat que
capacitat.
*El candidat tenia més voluntat que
(no) tenia capacitat.
Classes
d’oracions comparatives
Hi ha tres classes d’oracions comparatives:
d’igualtat, de desigualtat (superioritat i inferioritat) i de proporcionalitat.
D’igualtat
La correlació “antecedent / element
conjuntiu” gira entorn de les combinacions següents:
- Per
a la combinació qualitativa: tal / com, així / com, tal / qual, tan
(+ un determinatiu) / com:
Tot es farà
tal com demaneu.
- Per
a la comparació quantitativa: tant / com:
Descansa tant
com puguis.
De
desigualtat: superioritat i inferioritat
En la superioritat, la correlació “antecedent / element conjuntiu“ ara fa
servir aquestes altres combinacions:
- més (+ un
substantiu, un adjectiu qualificatiu o qualsevol determinatiu) / que
- (un
adjectiu comparatiu sintètic com millor...)
/ que, més / que
Atesa la funció específica que hi té,
l’antecedent és indispensable tant a les comparatives de superioritat com a les
d’inferioritat:
Aparenta més serenitat que no té per
dins.
Ofereixen més que no donen.
La fórmula “millor que” és més usada en
català que en castellà:
Lo recitó mejor que nadie.
Ho recità millor més bé que ningú.
En la inferioritat, la correlació “antecedent
/ element conjuntiu“ es val en aquest cas de les combinacions següents:
- menys (+ un
substantiu, un adjectiu qualificatiu o qualsevol determinatiu) / que
- (adjectiu
comparatiu sintètic com pitjor...)
/ que
Presenta menys feina que no ho havien promès.
Arrisquen menys del que inverteixen.
Tant en el cas de la superioritat com en el
de la inferioritat, existeix la possibilitat del no expletiu (facultatiu):
És més alt que [no] ho sembla.
De
proporcionalitat:
Nexes: com
més... menys/ més, com menys...més/ menys:
Com més llegia més n’aprenia.
Com menys discutíem més ens
enteníem.
7
Oracions consecutives
L’oració subordinada expressa la conseqüència de la intensitat amb què
ha estat marcat un element de l’oració principal o l’oració sencera. No n’hi ha
prou, però, amb una marca d’intensificació dins l’oració. Perquè hi hagi
subordinada consecutiva és condició indispensable que la marca exigeixi un
correlatiu per tal de, introduint una nova oració, canalitzar-hi la
conseqüència. El correlatiu és indefectiblement la conjunció que:
El glaç era tan dur que ens hi
passejàvem pel damunt.
L’antecedent
pot intensificar el missatge de qualsevol part de l’oració:
Han insistit tant, que ha hagut de dir que
sí (V).
Em van regalar tantes flors, que la casa
semblava un jardí. (CD).
Pel
fet que les subordinades consecutives indiquen la conseqüència d’allò que
s’expressa a la principal, estan lligades semànticament amb les subordinades
causals:
No hi vam poder entra perquè era molt ple. (causal)
Era tan ple que no hi vam poder entrar. (consecutiva)
També tenen relació amb les coordinades
il·latives o consecutives:
Era molt ple; no hi vam poder entrar, doncs.
Conjuncions: (tant/tan/talment)...que, (massa/molt/prou/etc)...perquè, fins al punt
que, de (tal) manera que, de (tal) forma que...
Tenia tanta son que m’he adormit en
el sofà.
Era seriós fins al punt que no reia
mai.
Davant
d’un adjectiu o adverbi la forma tant
esdevé tan; en canvi davant d'un
substantiu la forma es pot flexionar:
És tan gran que no cap al pis.
Han sortit tantes vegades junts que
la gent es pensa que són promesos
8
Oracions finals
Indiquen l’objectiu o la finalitat de l’acció
que constitueix l’oració principal. L’element conjuntiu principal hi és la
conjunció perquè, la més universal en
la freqüència d’usos i per la confluència de nivells. Altres conjuncions
finals: a fi que, per tal que, per tal
de, que...
Aquest tipus d’oracions van en mode
subjuntiu, pels motius següents:
- Mesurada
des del verb principal, la subordinada es refereix a un temps posterior.
- L’acció
hi és un objectiu encara no atès (justament es tracta que esdevingui
realitat).
- La
intenció de fer quelcom sempre resta embolcallada amb un si és no és de
desig.
Oracions d’infinitiu:
Per tal de, a fi de, amb l’objecte de, per
+ Infinitiu
Quan
el subjecte de l’oració principal és el mateix temps subjecte de la final, en
català, com en bon nombre d’altres llengües, el verb subordinat es posa en
infinitiu precedit de les proposicions per
o per a, sense tornar a mencionar el
subjecte:
Li telefonaré perquè demà no se
n’oblidi.
Tots feien plans per a guanyar les
eleccions.
Pel que fa a les preposicions per/ per a davant d’infinitiu, la
discussió s’ha centrat tradicionalment en el fet de si cal una o altra segons
els casos. Solà proposa:
- En
la llengua parlada, ús exclusiu de per
- En
la llengua escrita, per + Infinitiu si el verb principal és d’acció
voluntària:
Hi
vaig anar per...
Hi
vaig entrar per...
Hi
vaig trucar per...
- En
els verbs pronominals: per a
S’hi
va asseure per a passar l’estona
Hi
va seure per passar l’estona
- En
els verbs d’acció no voluntària: per a
L’esport
ha de servir per a crear lligams humans
Li
cal un milió per a muntar l’espectacle
Cal
no confondre la conjunció final perquè amb la construcció per a + relatiu o interrogatiu què:
per a què.
9 Oracions causals
Indiquen la causa, la raó o el motiu de
l’acció de l’oració principal. L’element conjuntiu més emprat en les oracions
causals és la conjunció perquè, la
qual, si ja era la més universal en la freqüència d’usos i per la confluència
de nivells entre les finals, continua sent-ho per a les causals. Això no vol
dir que no existeixin moltes altres conjuncions causals, des de la més popular
que fins a les més selectes puix i puix que: perquè, ja que, car, com que, per tal com, a causa que, per raó que,
com sigui que, vist que, atès que...
Me’n vaig, que faig tard.
Quant
a l’ordre, hem de dir que normalment les conjuncions causals introdueixen la
subordinada després de la principal. Probablement es tracta de l’ordre més
lògic: primer, el missatge fonamental i, només quan ja n’estem informats, la
causa o el motiu:
S’enfada perquè no l’han entès.
Pel que fa al mode verbal utilitzat en les
causals, és fixament l’indicatiu, ja que es tracta de donar raó d’una realitat
ja existent i, per tant, allò que n’ha provocat l’existència. Aquest és bon
mètode per diferenciar les finals amb perquè
de les causals:
- Oracions
finals = perquè + subjuntiu
Ho
faig perquè coneguis la veritat.
- Oracions
causals = perquè + indicatiu.
Ho
faig perquè coneixes la veritat.
Causals amb gerundi:
L’equip, forçant la marxa, guanyarà
sense problemes.
Causals amb infinitiu, poc usades
col·loquialment:
No va anar a la feina per haver-se
posat malalt.
Perquè pot tenir dos
valors: causal i final; caldrà, doncs, no confondre’ls: l’oració causal porta
el verb en indicatiu, l’oració final en subjuntiu.
Castellanismes:
- Doncs és una
conjunció il·lativa i, per tant, no s’ha d’usar mai com a conjunció
causal.
- Posat que no és causal
sinó condicional
- La
conjunció com que causal no es
pot reduir a com:
*Com
creu que...
10 Oracions condicionals
Expressen una condició necessària per tal que es realitzi allò que expressa la
principal. En aquesta mena d’oracions es crea una situació paradoxal: la
subordinada és tan important pel sentit, que s’imposa a la principal:
Si em convences, firmaré la carta.
Així, l’acció de firmar la carta depèn de si
em convences, fins al punt que si no em convences, la principal tindrà el
contingut oposat al que tenia abans: no firmaré la carta.
La
conjunció condicional més universal és si.
Altres conjuncions condicionals: mentre
(que), sols que, amb que, només que, posat que, si doncs no, sempre que, a
condició que, en cas que, fora que, tret que, llevat que, només que, que, a
menys que...
No ens avisaran que no vegin passar
el cotxe.
Compte a usar les construccions següents, que
són castellanismes:
*Com no surtis,...
*A no ser que...
*Només amb que...
També poden fer d’enllaç les formes no
personals del verb: el gerundi i el participi:
Trobaràs el cotxe baixant per Pau
Claris.
Pintat de blanc serà un pis nou.
Per
a l’expressió de les condicionals, la llengua disposa d’un ventall de temps
verbals ric i variat; en indicatiu (llevat dels futurs, els condicionals i el
pretèrit anterior), i en subjuntiu (que sol ser el pretèrit imperfet i el
plusquamperfet):
Si invertiu, els beneficis
augmentaran.
Si invertíssiu, els beneficis
augmentarien.
Opinant així la majoria, retiro la
proposta.
La
diferència entre l’ús de l’indicatiu i del subjuntiu és només de grau, no són condicions reals i
irreals respectivament. La diferència no és semàntica. L’indicatiu té un matís
de realització factible:
Si menges sopa, creixeràs.
...mentre que el subjuntiu fa insegur el
compliment de la condició. Té un matís negatiu, presenta fets que no han
succeït i que són irrepetibles:
Si haguessis fet bondat, ara sortiries. (impossible)
Si fessis bondat, sortiries. (possible)
No
s’ha de confondre si no (condicional
negativa) amb sinó (adversativa).
Són incorrectes les construccions del tipus
Si els haguessis avisat, haguessin vingut, ja que si el verb de l’oració
condicional és el plusquamperfet de subjuntiu, el verb de l´oració principal ha
de ser el condicional simple o compost: Si els haguessis avisat, vindrien/
haurien vingut.
Pròtasi
en subjuntiu
|
|
Proposició
principal
|
Proposició
subordinada
|
Present imperfet
(accions de present i de futur)
Si
vinguessis,
|
Condicional simple
sortiríem
|
Pretèrit plusquamperfet
(accions de passat)
Si
haguessis vingut,
|
Condicional simple
Present indicatiu
estaries
millor
|
Condicional compost
hauries
guanyat molts diners
|
|
Correlació temporal incorrecta
(plusquamperfet subjuntiu > plusquamperfet subjuntiu):
*Si els haguessis vist, haguessis rigut molt
Correspondències
en l’ús de les condicionals
Pròtasi
en indicatiu
|
|
Proposició
principal
|
Proposició
subordinada
|
Present indicatiu
Si ho
faig bé,
|
Present indicatiu
m’ho
passo millor
|
Futur indicatiu
m’ho
passaré millor
|
|
Imperatiu
calla
|
|
Pretèrit indefinit
Si ho
ha fet,
|
Present indicatiu
s’ho calla
|
Futur indicatiu
s’ho
callarà
|
|
Pretèrit indefinit
s’ho
ha callat
|
|
Imperatiu
calla
|
|
Pretèrit imperfet
Si
volies,
|
Pretèrit imperfet
podies
fer-ho
|
Condicional simple
podries
fer-ho
|
|
Pretèrit perfet
Si
vas anar-hi,
|
Pretèrit perfet
vas
veure’l
|
Present indicatiu
ja ho
saps
|
|
Imperatiu
ara
calla
|
|
Pretèrit plusquamperfet
Si hi
havia anat,
|
Pretèrit imperfet
volia
dir que...
|
Condicional simple
voldria
dir que...
|
|
Pretèrit plusquamperfet
havia
volgut dir que...
|
|
Condicional compost
hauria
volgut dir que...
|
|
11
Oracions concessives
En aquesta mena d’oracions, l’acció
expressada pel verb principal es realitza malgrat l’obstacle, l’objecció, la
dificultat que hi representa la subordinada. L’obstacle no l’arriba a impedir,
l’oració principal és congruent per si sola i no depèn de forma tan radical de
la subordinada com passava amb les condicionals:
Encara que t’hi oposis, firmaré la
carta.
Les oracions que més es poden comparar amb
les concessives són les adversatives. De fet les mateixes conjuncions ho
confirmen, ja que de vegades, la concessiva encara
que pot tenir valor de “però“, i l’adversativa però pot funcionar com una concessiva:
Encara que plogui anirem a missa.
Plourà, però anirem a missa.
Per
a l’expressió de les concessives, la llengua disposa dels modes indicatiu i
subjuntiu en alternança. Sembla natural d’afirmar que les accions reals demanen
el verb en indicatiu, mentre que el mode subjuntiu queda reservat per a
expressar accions possibles o dubtoses:
Tot i que no en saben, guanyaran.
Tot i que no en sàpiguen, guanyaran.
Però
aquesta afirmació no sempre és correcta, per tal com sovint recorrem al
subjuntiu quan la realitat de l’acció és indiscutible. Si diem “Encara que
plogui, surto de casa”, és evident que l’obstacle és totalment real i ja
realitzat, perquè “està plovent”. En casos així, la tria del temps depèn només
de les anomenades “apreciacions subjectives”.
Conjuncions:
encara que, per més que, per... que, mal
que, ni que, tot i que, amb tot i que, amb tot que, a pesar de/ que, malgrat
que, per bé que, bé que, si bé...
També
el gerundi i el participi poden introduir oracions vàlides com a concessives:
Tot i guanyar, no recuperaran el
prestigi perdut.
Ni guanyant recuperaran...
